Clara Campoamor

No fa pas massa, el diari del senyor Roures regalava uns llibres que, aplegats en la col·lecció "Pensamiento Crítico, posava -un al costat de l'altre- els més significats autors de l'esquerra marxista: Marx, Lenin, Trosky, Rosa Luxemburg... Dictadures del proletariat, revolucions permanents, lligues espartaquistes...

I enmig de tots ells, Clara Campoamor. Què hi feia una republicana liberal al costat de tan significats capitostos d'una esquerra, les banderes de la qual ben pocs gosen fer voleiar? Jo sóc incapaç de trobar-hi una resposta convincent.

He llegit el llibre de Campoamor, El voto femenino y yo. Mi pecado capital i haig de reconèixer que ha estat una lectura interessant. El llibre va desbrossant els desencontres entre Campoamor i els seus correligionaris del Partit Radical, la discussió dialèctica amb la radicalsocialista Victoria Kent i assenyala el coratge i la sensació de solitud que la van acompanyar durant els llargs tràmits parlamentaris que, finalment, feren possible el sufragi femení.

Com assenyala un dels principals estudiosos del Partit Radical, Nigel Townson, de les intervencions d'aquest partit durant el debat constitucional fou precisament Campoamor la que féu una aportació més notable tot i que defensant postulats contraris a la línia oficial del seu propi partit: el sufragi femení.

Diu la Campoamor: "...no estaba yo dispuesta a sacrificar a mi legítimo derecho al respeto ajeno, a mi dignidad personal, incluso a mi propio porvenir político, los derechos e intereses de todas las mujeres españolas, que tenía la pesadumbre o la satisfacción de defender en aquellas tormentosas sesiones".

En política sovint es dóna un conflicte difícil de gestionar: fer cas a allò que et dicta la consciència o fer cas a la conveniència política del moment.

Campoamor es guià per la seva consciència i el dia 1 d'octubre de 1931 s'aprovà l'article 34 de la Constitució i les dones aconseguiren el dret a votar. Només 4 diputats radicals s'hi mostraren favorables...