Uxío-Breogán Diéguez

Uxío-Breogán Diéguez

Divendres passat vaig assistir a la defensa de la tesi doctoral del meu amic Uxío-Breogán Diéguez. La tesi, "Nacionalismo galego. Desarticulación, resistencia e rearticulación (1936-1975)" fou defensada davant  un tribunal presidit per Justo Beramendi i del qual també formaven part Sebastià Serra (UIB) i Carles Santacana (UB), tribunal que li atorga la màxima qualificació. 

S'analitza la realitat patriòtica gallega en clau organitzativa i recull la feina de més de deu anys de recerca en arxius de tota Amèrica i  Galícia. És una obra que amb el temps esdevindrà referencial per a l'estudi del nacionalisme gallec i que, d'alguna manera, es continuadora de la monumental De provincia a nacion. Historia do galeguismo político de Beramendi. 

Assistir a un acte acadèmic d'aquestes característiques em va permetre, per una banda, fer costat a Diéguez en un acte tan important en la seva trajectòria professional i per altra conèixer els procediments i els formalismes d'un acte revestit d'una certa solemnitat com és la defensa d'una tesi doctoral.

Del doctor Diéguez en sentirem a parlar; de moment l'any que ve es preveu la sortida del llibre que recull la seva tesi, tan brillantment defensada per ell, amb l'ajuda del director de la tesi, el doctor Jordi Casassas. 

Periodistes

Diu Bru Rovira a l'últim número de L'Avenç que el periodisme ha mort i que simplement és un full dominical del poder. Deu n'hi do! Per molt categòrica i radical que ens pugui semblar aquesta afirmació, té bona part de raó. Com,  si no,  explicaríem el descrèdit d'aquesta professió? D'un periodista, com a mínim, hem d'esperar que hi vegi més enllà de l'evidència, que grati fins fer aparèixer allò ocult, que no es limiti a transcriure comunicats de premsa...

I no sempre és així. 

Aquests dies, casualment, he llegit dos llibres de periodistes que honoren la seva professió: Cap de turc de Gúnter Wallraff i Gomorra de Roberto Saviano. Mentre l'un desemmascara la xenofobia i marginació dels turcs a l'Alemanya Federal dels anys vuitanta, l'altra s'endinsa en el món de la camorra napolitana. El primer es va haver d'exiliar a Holanda, el segon ha de viure amagat sota la protecció policiaca. A casa nostra enguany honorem la figura d'Eugeni Xammar amb motiu del seu cent vint-i-cinquè aniversari (http://www.eugenixammar.cat/) , un del grans del periodisme català, que pagà amb l'exili la seva lleialtat a Catalunya i a la llibertat, 

El periodisme no pot ser una mena de martirologi però sí que ha de ser una exigència ètica a favor de la veritat. Perquè si no és així, estem davant de tota una altra cosa....