"Mai de la vida he vist cap fanàtic amb sentit de l'humor. com tampoc no he vist mai que una persona amb sentit de l'humor esdevingui un fanàtic, tret que l'hagi perdut,el sentit de l'humor. Els fanàtics sovint són sarcàstics. Alguns tenen un sentit del sarcasme molt agut, però gens d'humor. L'humor conté l'habilitat de riure's de nosaltres mateixos. L'humor és relativisme, l'humor és l'habilitat de veure't a tu mateix com et podrien veure els altres, l'humor és la capacitat d'adonar-te que per molta raó inflexible que tinguis i per terrible que sigui l'ofensa que t'han fet, hi ha un determinat aspecte de la vida que sempre fa una mica de gràcia. Quanta més raó tens, més riure fas" (Amos Oz, Contra el fanatisme).diumenge, 11 de gener del 2015
Tots som Charlie
"Mai de la vida he vist cap fanàtic amb sentit de l'humor. com tampoc no he vist mai que una persona amb sentit de l'humor esdevingui un fanàtic, tret que l'hagi perdut,el sentit de l'humor. Els fanàtics sovint són sarcàstics. Alguns tenen un sentit del sarcasme molt agut, però gens d'humor. L'humor conté l'habilitat de riure's de nosaltres mateixos. L'humor és relativisme, l'humor és l'habilitat de veure't a tu mateix com et podrien veure els altres, l'humor és la capacitat d'adonar-te que per molta raó inflexible que tinguis i per terrible que sigui l'ofensa que t'han fet, hi ha un determinat aspecte de la vida que sempre fa una mica de gràcia. Quanta més raó tens, més riure fas" (Amos Oz, Contra el fanatisme).
"Mai de la vida he vist cap fanàtic amb sentit de l'humor. com tampoc no he vist mai que una persona amb sentit de l'humor esdevingui un fanàtic, tret que l'hagi perdut,el sentit de l'humor. Els fanàtics sovint són sarcàstics. Alguns tenen un sentit del sarcasme molt agut, però gens d'humor. L'humor conté l'habilitat de riure's de nosaltres mateixos. L'humor és relativisme, l'humor és l'habilitat de veure't a tu mateix com et podrien veure els altres, l'humor és la capacitat d'adonar-te que per molta raó inflexible que tinguis i per terrible que sigui l'ofensa que t'han fet, hi ha un determinat aspecte de la vida que sempre fa una mica de gràcia. Quanta més raó tens, més riure fas" (Amos Oz, Contra el fanatisme).
dimarts, 6 de gener del 2015
Bladé i Desumvila
El llibre, tal com assenyala Sam Abrams en l'exordi, "és francament un document excepcional des d'un punt de vista històric, humà, intel·lectual i artístic".
Per Abrams, Bladé és el gran cronista de l'exili català, un escriptor que, en la perspectiva de la publicació de l'obra completa, cal revaloritzar. I De França a Mèxic un dietari que ens aporta una quantitat d'informació extraordinària passada pel sedàs literari d'un escriptor de primera línia.
Explica Bladé una anècdota que m'ha commogut per allò que té d'actual. El 8 d'octubre de 1942 moria a la infermeria del Nyassa, amb només vuit mesos, Núria Mora Soler, filla del militant d'ERC -com el mateix Bladé-, Josep Mora. En el capçal del petit fèretre de fusta blanca algú hi ha col·locat una bandera catalana. Per la vetlla de la petita hi van passant amics dels pares, correligionaris...S'hi presenta una delegació espanyola que tant si com no volen col·locar-hi una bandera republicana, "la bandera nacional". La discussió puja de to fins que la dona de Antoni Maria Sbert, la madrilenya Josefina Callao els hi demana que se'n vagin. A fora continuen les recriminacions: "los catalanes nos han hecho perder la guerra!", "Por qué Barcelona no se defendió como Madrid? Por qué?" "Pero son ustedes españoles o no?". En un vaixell que va camí de l'exili, Catalunya continua sent l'ase dels cops. Aquest cop a mans dels republicans azañistes, els socialistes de Prieto, els socialistes de Negrín, els sindicalistes....
Fora bo que ara es publiquessin les notes de Bladé sobre el seu exili mexicà que van des del 1942 fins al 1961, l'any del seu retorn a Catalunya. Tan de bo Duxelm s'hi vegi en cor i ens ofereixi un llibre que ben segur aportarà informació rellevant sobre l'exili català.
L'editor de Duxelm, l'amic Josep Maria Vall, em fa arribar un dels últims llibres que ha editat. Es tracta de De França a Mèxic. Dietari de viatge de l'escriptor ebrenc Artur Bladé i Desumvila http://lletra.uoc.edu/ca/autor/artur-blade/
Fa relativament poc es va editar, gràcies a l'interès del seu fill, el químic Artur Bladé i Font, l'obra completa d'aquest més que rellevant escriptor i memorialista. El dotzè volum d'aquestes obres completes es publicà el 2012. Posteriorment, aparegué aquest text, relativament breu que ens explica les vicissituds del viatge a bord dels vaixells, primer del Maréchal Lyautey i després del Nyassa, d'aproximadament mig miler de republicans, vaixell noliejat per la JARE. De Marsella a Veracruz, De França a Mèxic. De la derrota a l'exili.
El llibre, tal com assenyala Sam Abrams en l'exordi, "és francament un document excepcional des d'un punt de vista històric, humà, intel·lectual i artístic". Per Abrams, Bladé és el gran cronista de l'exili català, un escriptor que, en la perspectiva de la publicació de l'obra completa, cal revaloritzar. I De França a Mèxic un dietari que ens aporta una quantitat d'informació extraordinària passada pel sedàs literari d'un escriptor de primera línia.
Explica Bladé una anècdota que m'ha commogut per allò que té d'actual. El 8 d'octubre de 1942 moria a la infermeria del Nyassa, amb només vuit mesos, Núria Mora Soler, filla del militant d'ERC -com el mateix Bladé-, Josep Mora. En el capçal del petit fèretre de fusta blanca algú hi ha col·locat una bandera catalana. Per la vetlla de la petita hi van passant amics dels pares, correligionaris...S'hi presenta una delegació espanyola que tant si com no volen col·locar-hi una bandera republicana, "la bandera nacional". La discussió puja de to fins que la dona de Antoni Maria Sbert, la madrilenya Josefina Callao els hi demana que se'n vagin. A fora continuen les recriminacions: "los catalanes nos han hecho perder la guerra!", "Por qué Barcelona no se defendió como Madrid? Por qué?" "Pero son ustedes españoles o no?". En un vaixell que va camí de l'exili, Catalunya continua sent l'ase dels cops. Aquest cop a mans dels republicans azañistes, els socialistes de Prieto, els socialistes de Negrín, els sindicalistes....
Fora bo que ara es publiquessin les notes de Bladé sobre el seu exili mexicà que van des del 1942 fins al 1961, l'any del seu retorn a Catalunya. Tan de bo Duxelm s'hi vegi en cor i ens ofereixi un llibre que ben segur aportarà informació rellevant sobre l'exili català.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)