Amb l'excusa de l'any Xammar, he llegit el llibre Periodisme, un aplec d'articles de l'escriptor vallesà, recollits pel seu amic Josep Badia. He de reconèixer que tinc una flaca per aquells escriptors (i periodistes) proclius a la polèmica i als posicionaments poc donats a la retòrica. Xammar no acostuma a tenir pèls a la llengua i tant se li en fot de quedar bé o de contradir l'opinió majoritària, i, si es dóna el cas, en el cos a cos si troba d'allò més a gust.
Clar que a vegades pot resultar injust en les seves apreciacions però, fet i fet, millor això que plegar-se als llocs comuns, als sobreentesos, a les convencions dels elogis previsibles o a les contingències que a tots ens acompanyen.
Del llibre ressaltaria les cròniques enviades a La Veu de Catalunya amb motiu de la seva estada a la Rússia soviètica l'any 1925 on, a partir de l'observació de coses aparentment insignificants, fa un retrat implacable del règim totalitari.
I, especialment, l'últim capítol que el compilador anomena "Periodisme literari". Són textos breus i inèdits fins que van aparèixer en aquest llibre que data del 1989.
Escrits el 1940 a l'exili, l'autor hi aboca un enyorament que fa de pensar ja que Xammar va
viure la majoria de la seva vida fora de Catalunya i no era un procliu a efusions sentimentals.
Però, és clar, eren escrits fets des d'un exili forçat, imposat pel franquisme. Tot parlant de l'hivern a Catalunya, escriu Xammar: "...N'hi ha que diuen que la Primavera no tornarà mai. Són gent de poca fe. No els cregueu. Si sentiu, de vegades, trontollar massa fort l'esperança, penseu en els minyons de muntanya i la mestressa de la masia pirinenca, en el pagès de Riells,en el soci de l'Ateneu Barceloní i la seva mare, que coneix la virtut de la sopa escaldada, en el patró de la barca de la Costa Brava, en el propietari Castanys, en el metge Morell. Al ple de l'hivern, ells porten amagada al cor, com nosaltres mateixos, la nova primavera de Catalunya".
