Tenir opinió

Intuïm. I quan creiem que tenim una opinió formada sobre un tema, de debò que és una opinió pròpia o fem nostra la d'altres? I qui té aquesta autoritat per fixar-la? L'opinió publicada consagra un grapat reduït d'intel·lectuals que tendeixen a perpetuar-se més enllà de la caducitat o no dels seus punts de vista.

El llibre d'Ignacio Sánchez-Cuenca, professor de Ciència Política de la Universitat Carlos III,té la virtut de posar noms i cognoms, la majoria d'ells provenen del món literari, a la manca de rigor i profunditat d'aquells qui marquen les pautes del debat públic a Espanya. 

El propòsit del llibre és "assenyalar els excessos lamentables que es produeixen en la nostra esfera pública com a conseqüència de la falta de filtres en la publicació d'opinions i de la impunitat regnant en el món de les lletres". 

Jon Juaresti, Fernando Savater, Antonio Muñoz Molina, Mario Vargas Lluosa, Javier Cercas, Antonio Pérez Reverte, Félix de Azúa...són alguns dels nom analitzats. La majoria han fet una evolució ideològica de l'extrema esquerra a posicions conservadores -liberals, en diuen-, sovint imbuïts per una demagogia antipolítica, obsesionats en el seu combat contra l'independentisme català mentre participen del ·"nacionalisme banal" espanyol amb un entusiasme digne de millors causes, 

Diu Sánchez-Cuenca a "La desfachatez intelectual", a manera de conclusicó, "Si aquells qui escriuen en el debat polític fessin escoltar de tant en tant una discordança raonada amb les opinions alienes, els autors es veurien obligats a elaborar elaboracios més sòlides". 

I es que cal escoltar altres veus més enllà de les de sempre. Veus més ben formades, més raonables, més analítiques. Per tenir opinió.