Stendhal, un entre els grans

"La més bella novel·la del món" (Italo Calvino), "el millor text escrit en francès de tot els temps" (Gide)...Començar a llegir un llibre amb aquests advertiments, vulguis que no, impressiona. Stendhal un romàntic a qui tothom li atorga l'inici de la novel·la realista, juntament amb Balzac i Flaubert ens explica una història que, ben mirat, gairebé és un fulletó que gira al voltant d'un triangle entre Fabricio del Dongo, la duquessa  Sanseverina i Clelia. 

O potser estem parlant d'una novel·la històrica que ens descriu la davallada de l'antic règim i larribada de l'Europa liberal que arriba de la mà de Napoleó (amb la batalla de Waterloo al fons). 

O és un clam a favor d'Itàlia i del general cors.

Sigui el que sigui i tal com diu Joan Fuster en el pròleg "Stendhal va escriure perquè nosaltres el llegíssim. S'ho proposés ell o no, això és l'únic verificalbe i verificat. El llegim encara. En escriptor, ¿què pot pretendre, sinó el que llegeixin?

A mi m'ha resultat una lectura una mica tediosa, que accelera vertiginosament el seu ritme en els capítols finals, una novel·la d'amor, d'amor no correspost, d'amor impossible, d'amor frustrat, d'un amor romàntic, apassionat perquè ja se sap, "l'amor tot s'ho val".