A tothom no li escauen  les gavardines

Sergi Pàmies (París, 1960) és un dels contistes en llengua catalana més reconeguts. En el seu últim llibre, L'art de portar gavardina hi trobem un Pàmies més autoreferenciat, més biogràfic i, com es diu a la contracoberta, "amb un talent particular per la tendresa". 

Es parla, doncs, dels pares, l'escriptora Teresa Pàmies i el mític Gregorio López Raimundo, el dirigent del PSUC, i de com s'ho va fer per conviure amb la clandestinitat de son pare, d'acostumar-se a no preguntar mai el perquè de les coses, de mirar d'entendre les absències, absències també d'una paternitat exercida a temps parcial, dels fills-llegiu "El conte sobre l'11 -S que no em van encarregar mai"-  i, de quan les coses es compliquen en temps d'adolescència, de la separació de la dona i amb la constatació que "la felicitat (...) sempre estava sotmesa a l'auditoria del que és convenient, prudent o, pijtor encara, prioritari", de l'oncle Joaquin, supervivent dels camps nazis...

El títol del llibre fa referència a les preferències dels homes que sabien dur gavardina de la seva mare: Humphrey Bogard, Jean Gabin, Robert Taylor, Albert Camus, Yves Montand, Jorge Semprún,Gérard Philipe i, és clar,Gregorio López. En aquest conte l'autor parla dels seus pares, sense deixar d'esmentar les seves mancances i especula sobre Jorge Semprún que, com se sap, fou expulsat del PCE per les acusacions dels estalinistes, entre ells el seu pare. El conte acaba am una consideració que molts podrien fer nostra: "encara que m'hi esforci, mai sabre portar gavardina amb la lleugeresa i l'elegància del pare, de Jorge Semprún i de tots els homes que li agradaven a la mare". 

Iper finalitzar, proposem-nos, com fa l'autor "fer feliç algú. Només fer feliç algú. D'això va la vida reduïda a una mínima màxima expressió".