De Dafydd a Jacques

A l'estació d'Anvers, atzarosament, coincideixen dues persones: el narrador d'Austerlitz i un jove apassionat de la història dels edificis. A aquesta trobada en seguiran d'altres guiades inicialment per la pura casualitat. I de mica en mica anirem coneixent la història d'aquest personatge solitari i melancòlic. Podríem entendre que el llibre és, senzillament, la història d'una persona que busca saber qui és. Dafydd ha estat educat per una estricta família gal·lesa formada per un predicador i la seva malaltissa dona. Però Dafydd no és Dafydd sinó que és Jacques Austerlitz, fill d'una actriu d'operetes i d'un dirigent socialdemòcrata. que decideixen enviar el seu fill lluny de Praga davant l'amenaça nazi. Perquè Austerlitz és jueu. 

Això explicaria clarament l'apatia per la vida, la sensació de sentir-se estranger entre els homes d'Austerlitz. La novel·la també és una reflexió sobre el temps: "el temps no existeix en absolut, que en lloc seu hi ha tan sols un seguit d'espais entrellaçats d'acord amb les regles d'una estereometria superior, pels quals els vius i els morts transiten lliurement. (...) m'he sentit sempre com si no tingués cabuda en la realitat".

M'ha sorprès que es parli d'una filmació  que em va impressionar quan la vaig veure per la televisió. Porta per títol "El Führer obsequia els jueus amb una ciutat". Es refereix a una mesquina operació de propaganda que els nazis van fer a Theresienbad, que van intentar vendre com un balneari davant una comissió de la Creu Roja que tenia prevista una visita  l'estiu de 1944. Quan la vaig veure em va provocar una immensa repugnància, Els habitants del guetto, tot mudats i pentinats, com si fossin figurants d'una pel·lícula. Prenent te, entrant a una casa de queviures, escoltant un concert....La sofistificació de la maldat...

Genials els comentaris sobre la Biblioteca Nacional, que va inaugurar Mitterrand: "El nou edifici de la biblioteca,que, pel traçat i per la regulació interna, que raneja en l'absurd,prova d'excloure el lector en tant que un enemic potencial, podia descriure's (...) com la manifestació oficial de la necessitat cada cop més urgent de desfer tot allò que manté un lligam viu amb el passat". És curiós, durant l'ocupació nazi, l'espai on ara es dreça la Biblioteca era un gran magatzem on els alemanys guardaven "tots els béns manllevagts de les cases dels jueus de París". 

No sé, com es diu a la contraportada del llibre, reeditat ara per Flâneur, Sabald és el Joyce del segle XX. Però per mi ´Austerlitz és un gran llibre