México lindo?
Com tants d'altres, Artur Bladé i Desumvila s'hagué d'exiliar. Després d'una estada a França, s'establí definitivament a Mèxic amb la seva dona Josefina Font i el seu fill fins al seu retorn a Catalunya el 1961.
Militant d'ERC, fou un periodista i destacat escriptor i un enamorat de l'Ebre català, el seu fill ha tingut cura de la seva `producció literària i a ell li devem la publicació de la seva obra completa, editada per Cossetània Edicions des del 2007.
Haig de reconèixer que només n'he llegit el llibre "De França a Mèxic", diari de la travessia que el portaria a Amèrica i que edità Dux el 2014. Un llibre molt ben escrit i carregat d'emotivitat.
Memòries de l'exili mexicà (1943-1956) és un llibre important perquè és un document únic atès el reduït nombre de documents amb característiques similars i, com indicà Albert Manent, perquè Bladé és "un dels més destacats memorialistes del segle XX i, sens dubte, el més remarcable de l'exili". I perquè, com Cesare Pavese, entén la literatura com una defensa contra les ofenses de la vida.
Què hi trobarem? Una vívida mirada a l'exili català instal·lat a Mèxic que amb el temps es transforma amb un seguit de necrològiques, crítiques a la manera de ser dels mexicans, notes de les seves lectures, sobre tot de literatura francesa, seguiment de les notícies sobre la Segona Guerra Mundial...
Bladé considera que els catalans tenen una falta absoluta de sentit polític i una tendència congènita a la disgregació. I això és veu quan parla de l'Orfeó, de les reunions de l'Esquerra,etc.. El llibre aporta molta informació sobre els seus amics exiliats: Josep Maria Poblet, el doctor Mori, Dalmau Costa, Cabruja, Avel·lí Artís...M'ha sorprès saber que, contràriament a allò que pensava, l'autor de la lletra de Canço d'amor i de guerra no era Lluís Capdevila sínó Víctor Mora (356). També es parla de les anades de Tarradellas a Mèxic el 1952 i el 1953.
Sobre l'opinió dels mexicans, que comparteix amb Calders, és bastant devastadora: "El mexicà és ombriu, trist. Aquesta impressió es rep venint d'Europa el primer dia de ser aquí. La gent no riu i es mira amb odi i desconfiança. Difícilment un s'hi pot acostumar" (262), "D'aquest país monstruós, desèrtic i tropical, amb volcans amb neu i deserts i cactus per on pul·lulen els indis pollosos, famèlics, lladres i assassins, no en vaig voler comprendre res, ni ganes. S'ha parlat molt de l'ànima dels indis. Jo penso que no en tenen" (267), "...país terrible per als qui voldrien una vida barcelonina -o simplement benissanetana- amb gent que no manca a la paraula, que no s'embriaga, que no mira els altres com a enemics mortals pel sol fet de ser altres" (448). Si això és així també ho és l'immens agraïment que demostra a les autoritats polítiques que acolliren als exiliats.
Corprenedora la nota sobre uns valencians exiliats que es troben a l'Orxateria Valenciana i que a propòsit d'una trobada entre bascos i catalans parlen entre ells amb "frases injurioses per als catalans i als bascos. S'insulta el president Macià ("aquell boig de Macià), Companys i Aguirre. Un valencià (gras i vermell):"Xé, amb això surten ara. Ací a l'exili! Ara quan està per fer-se la unitat de tots els espanyols! Canalles!". Com diu el mateix Bladé, "una exacerbació ferotge d'anticatalanisme".
El llibre més enllà de la informació que aplega és una mirada d'un home derrotat però que no perd l'esperança. La mirada d'un lliurepensador enmig de la confrontació de dues ideologies totalitàries. Cossetània prepara la segona part d'aquetes memòries que abraçaran el període 1957-1961. A llegir!
