Morán, un dels imprescindibles.

Sento, de fa temps, una gran admiració per Gregorio Morán. La cosa va començar amb la lectura d'El precio de la Transición, fa una pila d'anys, un clarivident mirada a la Transició que anava més enllà de la "història oficial" que els uns i els altres van confeccionar. Després vingué la lectura d'Adolfo Suárez. Ambición y destino, una biografia sobre l'"home" de la Transció i una crònica d'uns temps convulsos, la lectura parcial de Los españoles que dejaron de serlo (1937-1981) i, és clar, les "Sabatinas intempestivas" que publicava a La  Vanguardia. 

Morán escriu sempre amb un gran doll d'informació. I amb passió. Per això m'agrada. Mai mira de ser complaent i quan ho creu oportú, etziba una guitza  a qui se la mereix (o així ho creu ell). I això, a aquest Estat, és extraordinari. Evidentment sabem que Gregorio Morán és una persona que té una aversió molt marcada contra el catalanisme i,òbviament, contra l'independentisme fins al punt que ell mateix s'ha considerat una víctima del "procés". Un cop sabut això, val la pena llegir-lo. I jo, trobo a faltar els seus articles que no només van provocar que fos acomiadat per La Vanguardia sinó també per Crónica Global,el soci català d'El Español.

Què és El cura y los mandarines. Historia no oficial del Bosque de los Letrados. Cultura y política en España 1962-1996? Es la historia cultural , de la cultura institucional espanyola, des de 1962 a 1996 de la mà de Jesús Aguirre, "el cura". Qui fou Aguirre? un capellà, fill de mare soltera, homosexual que passà la seva joventut en una capital de província, Santander i que arribarà a ser, amb el temps duc consort d'Alba. 

El llibre comença el 1962 perquè per primera vegada des de la fi de la Guerra, es produïren dos fets que preocuparan al règim; les vagues de les mines d'Astúries i el "contubernio" de Munich on, a excepció dels comunistes s'aplegaven representants tant dels vencedors com dels perdedors de la confrontació bèl·lica. 

El llibre ens parla de moltes coses -són gairebé vuit-centes pàgines-: del grup de Santander: Francisco Pérez Gonzalez , que ambel temps crearia Taurus i El País, Manuel Arce, el comunista José Hierro, en Jesús Aguirre, etc....de l'aparició de Ruedo Ibérico, de Luis Martín-Santos i el seu Tiempo de silencio, mereixedor dels elogis de l'autor del llibre, cosa que no passa gairebé mai,(un Martín-Santos, dirigent del PSOE a la clandestinitati que no tenia res a veure amb José Antonio Primo de Rivera com Sanchez Ferlosio, Manolo Sacristan o el "carlista" Castellet,que sovint és qualificat com a pedant i d'escàs interès, etc.,la campanya dels XXV años de paz, un muntatge colossal, la podridura de la Real Academia de la Lengua, els assassinats d'Enrique Ruano i Julián Grimau, l'aparició del FLP, La XXXVII Bienal de Venècia, l'aparició d'El País, un capítol extraordinari, 

El llibre també pot ser concebut com un aplec de petites biografies. Ens parla per exemple de Pepe Bergamín, un personatge ben curiós que havia avalat els crims estalinistes durant la guerra, només cal donar un cop d'ull al pròleg d'Espionaje en España de Max Rieger. Acabarà els seus dies a Hondarribia convertit amb un abertzale radical, potser perla influència del seu gendre, que n'era membre. I a això cal afegir la seva condició de catòlic. També parla d'homes no tan coneguts però molt importants com Florentino Pérez Embid, un opusdeista, un altre opusdeista, Vicente Cacho Viu, que arribà a ser professor de la Universitat de Barcelona, Camilo José Cela, el falangista Laín Entralgo, un personatge bàsic de la Transició, López Aranguren, Max Aub, un altre de qui Morán parla bé, el feixista Juan Ramón Masoliver, Rafael Lapesa comunista ahir, catòlic fervorós avui, Salvador Clotas "un intelectual que jamás ha escrito nada",Carlos Barral, el millor editor de la seva època, Julián Marías, Dionisio Ridruejo, un altre que surt ben parat, Jorge Semprún, Juan Luis Cebrian, Manuel Sacristán, Fernando Lázaro Carreter, Fernando Savater,Juan Benet

Les primeres eleccions deixaren en un pam de nas l'esquerra radical que ben aviat deixaren Maó i es tornaren exègetes del poder, fos aquest el que fos. Els altres, els feixistes també es recol·locaren..."Nos equivocamos al comprometernos con el franquismo, pero supismos reaccionar y convertirnos en "oposición silenciosa"", un "falangista liberal",  Pedro Laín Entralgo, un dels més grans pocavergonyes del règim. 

La cronologia acaba el 1996, quan la intel·ligència s'institucionalitza. I encara continua.