Un llibre menut que no ho és tant

El silenci del mar és un llibre menut, formalment insignificant: poc més de vuitanta pàgines de lletra més gran de l'habitual...

Físicament és això. Però és un llibre singular. Es va publicar clandestinament el 1942 per Jean Bruller, escriptor i dibuixant francès, fill de pare jueu d'origen hongarès i de mare francesa, enrolat a la resistència francesa.  Publicà el llibre amb el pseudònim de Vercors, un massís muntanyenc que havia estat escenari de les gestes dels partisans. També fou cofundador de la prestigiosa Éditions de Minuit. 

Un argument simple: durant l'ocupació nazi de França, un home vell i la seva neboda es veuen obligats a allotjar un oficial nazi, que en la vida civil és un compositor musical, un home culte i enamorat de la cultura francesa. És un home formal que procura fer-se amb la confiança dels seus amfitrions però aquests opten per fer-li el buit, per un silenci obstinat. Persistentment. "Per un acord tàcit havíem decidit, la meva neboda i jo, que no canviaríem res de la nostra vida, ni tan sols el detall més petit: com si l'oficial no existís, com si fos un fantasma". 

L'oficial no és un nazi de carnet però està convençut que Hitler es proposa construir un món millor, una Europa millor sota la direcció d'Alemanya. És, potser sense voler-ho, un home endut per un ambient totalitari. Diu ell: "Bach...Només podia ser alemany. La nostra terra té aquest caràcter: aquest caràcter inhumà. Vull dir: més enllà de la mesura de l'home".

El final l'oficial se n'adona de la perversió dels seus superiors que no és altra que corrompre l'ànima del poble francès per dominar-lo. I al final, els amfitrions se n'adonen que aquell oficial, aquell ocupant, se n'ha adonat de la maldat que alimenta el nazisme. I, per primera vegada, responen al "bona nit" de l'oficial amb un altre "bona nit. 

No tots tenim fusta d'heroi però plantar cara a l'ocupant , en la mesura de les nostres forces, és una obligació moral. Sempre.