Epidèmia

 Assaig sobre la ceguesa és un llibre d'aquells que no te'ls pot treure del cap. Que recordes per molt de temps perquè et deixen una petja inesborrable. A vegades aquesta mena de llibres no són els millors que has llegit, no són artilugis literaris perfectes ni tan sols els escollits per la crítica com els millors de l'autor. Però aquests llibres que recordes ho són per al moment en què els has llegit, perquè et fan arribar sensacions especials, et descobreixen altres mons, perquè et fan obrir els ulls per entendre coses que fins aleshores et resultaven incomprensibles. 

El llibre d'en José Saramago (1922-1998) és un llibre que m'ha commogut. Un argument ben simple: de cop i volta un home que va conduint es queda cec, no hi pot veure, com si un tel blanc li ho impedís. L'endemà quan va a l'oculista d'alguna manera inexplicable contagia la seva ceguesa a tots els membres de la consulta. La cosa es va extenent per tota la ciutat i les autoritats decideixen posar en quarantena a tota la població afectada recloent-la a un antic manicomi. I allà el lector serà testimoni de totes les mesquineses, baixeses -i també grandeses- dels reclosos. Tot a través de la narració de la dona de l'oculista, que curiosament és l'única que no ha perdut la visió i que es reclou amb el seu marit per amor. Una paràbola sobre l'ésser humà que ens recorda que tots patim alguna mena de ceguesa. Com diu un dels protagonistes de la novel·la "ja érem cecs abans de perdre la vista, la por ens va cegar i la por ens farà continuar cecs" perquè "la ceguesa també és això, viure en un món on ja no hi ha esperança". 

La ceguesa també es una ocasió per saber qui som de debò, "A dins nostre hi ha una cosa que no té nom, aquesta cosa és el que som". 

I una última reflexió, al final del llibre, que és corprenedora "...no es que ens quedéssim cecs, sinó que som cecs. Cecs que hi veuen, No, cecs que veient-hi, no hi veuen". Jo porto ulleres i tampoc hi veig gaire....