Una petita delícia

La meva Lwów és una petita delícia. Un llibre que es llegeix d'una esgarrapada i que no és altra cosa que una evocació de Lwów segons el record que en serva Józef Wittlin que, tot i no néixer-hi (va néixer a Dmyttów, a la Galítsia), se'n considera "fill pròdig". 

Wittlin, l'obra més reconeguda del qual és La sal de la terra -recentment traduïda a l'espanyol per l'editorial Minúscula- escriu La meva Lwów just acabada la guerra. No és una evocació nostàlgica però sovint sembla inevitable instal·lar-t'hi davant un món (l'imperi austrohongarès) i una ciutat que ja no existeixen tal com les va conèixer -i viure- l'adolescent Wittlin. Una ciutat que no existeix literalment, com la importantíssima comunitat jueva, exterminada, o la seva sinagoga, enderrocada pels nazis el 1941, La nostàlgia és combatuda per un ús ponderat del sarcasme que fa més suportable l'anorreador pas del temps. 

L'escriptor hi evoca les seves lògies maçòniques, les tres catedrals (la llatina, la grecouniata i l'armènia), la barreja de pobles d'arreu: "Els grecs, els armenis, els italians, els sarraïns o els alemanys es tornen lwowians al costat dels polonesos, dels rutens i dels jueus autòctons", l'ambient dels cafès, "les olors de les pastisseries, les fruiteries, els comerços d'ultramarins" i "tota mena d'individus i individues; tota mena de tipus estrafolaris o tocats del bolet, van acolorir la nostra infantesa obsequiant-nos amb un espectacle de circ gratuït que ens divertia i ens espantava a parts iguals".

L'autor ens recorda, com una mena d'elegia fúnebre que "tota la nostra memòria s'està convertint lentament en un cementiri. Et giris cap on et giris, tombes i més tombes", Però quedem-nos amb una afirmació més esperançadora: "L'amor, l'amistat i la companyonia broten allà on hi ha diferències i contradiccions de vegades flagrants".