Ruyra, un dels imprescindibles
Fa unes setmanes en el suplement cultural de La Vanguardia es parlava del mar en la literatura. S'hi recollien algunes novetats editorials vinculades amb el tema i es feia al·lusió a grans llibres que n'han parlat. Curiosament no s'esmentava Joaquim Ruyra, l'obra del qual s'hi troba íntimament vinculada. És el que passa quan les teves referències no es troben autocentrades.
Ruyra és, i no cal ser un lletraferit per saber-ho, un referent estilístic i el seu és un model de llengua que els escriptors d'ara haurien de tenir en compte.
Jo recordo una foto d'ell a les escales del jardí del Palau Robert on el president Company li lliura una insígnia amb nom de l'Institut de les Lletres Catalanes amb motiu del seu vuitanta-unè aniversari. És un home encongit, a les acaballes de la seva vida com Catalunya que està perdent la guerra i que ben aviat serà ocupada. Poc després, el 1939, moria.
Vaig llegir, pura xamba, Jacobé i altres narracions, de la MOLC. I me'n vaig dur una agradable sorpresa. Un recull de narracions centrades en el món del mar. I, concretament, en la seva estimada Blanes. Enlluernat per la llengua que fa servir que recull localismes i expressions pròpies de l'ofici de pescador. L'autor mira de recollir i ser fidel a aquest parlar local en un moment en què l'estandardització no estava del tot consolidada. Aquest embadaliment no era, potser, tant per les històries sinó, justament, per aquest ús enlluernador de la llengua, per aquesta intenció de reflectir el món dels pescadors que sovint es mou entre la blasfèmia i el fervor religiós, un món de gent pobra, que es guanya la vida com pot, abocada sovint a un mar que de tant en tant es cobra les seves víctimes.
"Jugar a pedralta o a sotet", "xorrumet", "bovors", "grifolda", "gallòfol", "a sol morent", quina llengua més enaltida, més genuïna, quin bé de Déu!
Ruyra és un observador perspicaç tant del paisatge fastuós dels pobles mariners com de l'esperit dels homes de la mar i, en general, de la condició humana: "La vida és una pilota que, un cop engegada, es perd qui sap a on i no torna mai més a la mà". Llegir-lo, gairebé un segle després, una plaer!
Hem d'agrair a l'Editorial Cràter la reedició de "Pinya de rosa. Marines i boscatges", una de les obres senyeres de l'autor. D'un Ruyra que tenia un vincle fort amb Blanes i també amb Gràcia, on visqué.
