Un periodista de debò

Gregorio Morán és un periodista asturià de dilatada trajectòria. Els lectors de La Vanguardia el recordaran per les seves "Sabatinas intempestivas" que va deixar de publicar quan en un  article comparava catalanisme i franquisme. I això explica què en pensa del nacionalisme, del nacionalisme "perifèric" és clar. 

Confesso, perquè és com si confessés un pecat mortal, que li tinc una certa devoció. Tots els llibres que li he llegit m'han aportat un punt de vista diferent, una informació que no disposava, un voluntat manifesta de parlar sense embuts... He llegit, i he gaudit, d'"El precio de la transición", "El cura y los mandarines" i "Adolfo Suárez: la historia de una ambición". Em permeto recomanar-los. I ara "Los españoles que dejaron de serlo. Como y por qué Euskadi se ha convertido en la gran herida histórica de España", publicat inicialment el 1981. Jo n'he llegit la segona, publicada el 2003 amb un nou pròleg d'una quarantena de pàgines. En el pròleg de la primera edició diu Morán. "El llibre està escrit amb la intenció de contar als espanyols una història que no coneixen. Possiblement molts tampoc la vulguin conèixer". I tenia raó, és molt més còmode funcionar a base d'estereotips i prejudicis. 

El llibre abraça el període que va del 1937, el famós pacte de Santoña a 1980, les primeres eleccions al Parlament basc. Per l'autor la història contemporània d'Euskadi té tres protagonistes absoluts: el PNB, Neguri i ETA. A tots reperteix estopa. Però, entemgem-nos, no es tracta de no reconèixer els mèrits que hagin pogut tenir, com a mínim parcialment. 

 

Dintre d'aquesta visió crítica, m'ha resultat curiós la bona consideració que li mereix el PNB, el PNB sota el franquisme. Diu l'autor, d'una dilatada militància comunista, que els únics partits organitzats sota la dictadura eren els comunistes i el PNB. 

Una referència puntual, quan l'autor analitza les relacions entre el PNB i el Departament d'Estat dels  Estats Units, molt importants, a Jaume Miravitlles, que col·laborava amb Antón de Irala. 

I una reflexió que em sembla molt pertinent: "El passat no s'esborra amb presents dignes perquè la història no coneix la goma d'esborrar: és una ingenuïtat aspirar a tenir una biografia coherent a partir sempre de la última posició presa. Les coses son com són, i eren com eren, i ningú se n'ha de plànyer, excepció feta d'aquells que en sofriren les conseqüències". 

 Periodistes que escriuen

Gairebé sense solució de continuïtat he llegit dos llibres de periodistes. L'un "La vuelta a Europa en avión. Un pequeño burgués en la Rusia roja" del sevillà Manuel Chaves Nogales. del qui ja vaig ressenyar "A sangre y fuego. Héroes, bestias y mártires de España" (1937). L'altre és "El jueu errant ha arribat" del periodista francès Albert Londres que segons l'autor de l'epíleg del llibre "és considerat un dels fundadors del periodisme d'investigació". De Chaves què podem dir que no se sàpiga? Tornat a la vida per la crítica literària no fa pas gaire, ha gaudit també del favor del públic. 

Els dos llibres presenten paralel·lismes curiosos. Escrits si fa no fa al mateix temps, el de Chaves el 1928 i el Londres el 1929, són dos reportatges publicats als seus respectius diaris: "Heraldo de Madrid" i "Le Petit Parisien" fruit d'un llarg viatge per Europa. 

El de Chaves té una finalitat clara:  conèixer de primera mà la revolució soviètica. Però per fer-ho, clar, abans ha de passar per mitja Europa. Un viatge amb avió no exempt d'avaries i peripècies que arriben a fer perillar la mateixa vida del periodista. Resulten sempre perspicaces les seves anotacions sobre, per exemple, Barcelona que deixen entreveure una profunda aversió cap al catalanisme. Més indulgent és amb  França i amb Alemanya però aquí la perspicàcia li juga una mala passada quan afirma que la República de Weimar es troba del tot consolidada (cinc anys després arribarà el cataclisme de Hitler). Un cop arribat a Rússia s'entrevistarà amb Ramon Casanellas, coautor de l'atemptat que acabà amb la vida d'Eduardo Dato el 1921, que retrata com un pobre d'esperit. La visió del comunisme es prou ponderada, no nega els avenços tècnicoeconòmics però no s'està d'impugnar categòricament el règim perquè "Per a la redempció cal passar per la crucifixió?". 

El propòsit de Londres és conèixer el món jueu, no tant el de l'Europa occidental on els jueus en bona part s'han incorporat, quan han pogut, als hàbits i els neguits dels respectius països sinó de l'Europa oriental, els jueus asquenazites. Ens parla dels pogroms, dels guetos, del sionisme primerenc, de la  misèria extrema en què viuen, I d'allò que en bona part els caracteritza: "La passió d'aprendre és també únicament jueva". 

Però qui és el jueu errant? Respon Londres: "Situem doncs, la qüestio jueva allò on és. a Polònia, a Rússia, a Romania, a Txecoslovàquia, aHongria. Allà erra el jueu errant. El jueu d'aquests països és per als altres homes allòq ue el gos foll dels pobles de mala mort aafricans és per als altres gossos". 

Dos llibres ben escrits per periodistes que saben que "La nostra feina no és complaure, tampoc prejudicar, és posar la ploma a la ferida". 

Literatura catalana de l'exili

Per Sant Jordi de  l'any passat vaig entrar a una lllibreria de vell i vaig comprar, a bon preu, "Narrativa catalana de l'exili", un recull d'obres escrites a l'exili. La tria, tota una garantia, anava a càrrec de Julià Guillamon. El llibre el vaig comprar perquè, entre els seleccionats, s'hi trobava "Tots tres surten per l'Ozama" de Vicenç Riera Llorca, un text que feia temps que volia llegir. 

Fos com fos, la qüestió és que el llibre va acabar dormint el son dels justos. I quan l'he tornat a agafar dels textos antologiats n'he triat un altre per llegir: "Crist de 200.000 braços", d'Agustí Bartra on s'hi narra la seva experiència al camp de concentració -així els anomenaven els francesos-  d'Argelers. Bartra també va passar pel d'Adge, el camp dels catalans, del qual precisament se n'ha publcat no fa pas massa un excel·lent llibre a cura de Laia Arañó. 

Un llibre, aquest, que m'ha semblant molt interessant. S'hi descriuen les pèssimes condicions que van rebre els refugiats republicans per part de les autoritats franceses però l'autor no s'hi recrea. Com he llegit aquests dies es tracta més d'una aproximació psicològica que no pas sociològica. Al capdavall Bartra és un poeta i la seva mirada n'és de poètica. Perquè es tracta de "saber sofrir", de mantenir la dignitat. Tot el llibre transpua vitalisme i un cant a l'amistat, l'amistat en l'infortuni

Diu Bartra: "El simple fet de respirar ´era un invisible poema, una meravella indescriptible". o "Sí, la llibertat, com l'amor, només podia existir com una riquesa compartida". Un poeta sempre és un poeta, fins i tot en les tribulacions. 

De Bartra, de la seva continua vindicació, n'hem de donar gràcies al professor Samuel Abrams. Tant de bo que li féssim més cas. 

Tinc la impressió que és un llibre que hagués hagut de llegir fa molt de temps. Una sensació bastant recurrent. Però en fi, com que ni sóc un lletraferit ni un lector metòdic, més val ara que mai.

La propera lectura sí que serà la de Riera Llorca!