Periodistes que escriuen

Gairebé sense solució de continuïtat he llegit dos llibres de periodistes. L'un "La vuelta a Europa en avión. Un pequeño burgués en la Rusia roja" del sevillà Manuel Chaves Nogales. del qui ja vaig ressenyar "A sangre y fuego. Héroes, bestias y mártires de España" (1937). L'altre és "El jueu errant ha arribat" del periodista francès Albert Londres que segons l'autor de l'epíleg del llibre "és considerat un dels fundadors del periodisme d'investigació". De Chaves què podem dir que no se sàpiga? Tornat a la vida per la crítica literària no fa pas gaire, ha gaudit també del favor del públic. 

Els dos llibres presenten paralel·lismes curiosos. Escrits si fa no fa al mateix temps, el de Chaves el 1928 i el Londres el 1929, són dos reportatges publicats als seus respectius diaris: "Heraldo de Madrid" i "Le Petit Parisien" fruit d'un llarg viatge per Europa. 

El de Chaves té una finalitat clara:  conèixer de primera mà la revolució soviètica. Però per fer-ho, clar, abans ha de passar per mitja Europa. Un viatge amb avió no exempt d'avaries i peripècies que arriben a fer perillar la mateixa vida del periodista. Resulten sempre perspicaces les seves anotacions sobre, per exemple, Barcelona que deixen entreveure una profunda aversió cap al catalanisme. Més indulgent és amb  França i amb Alemanya però aquí la perspicàcia li juga una mala passada quan afirma que la República de Weimar es troba del tot consolidada (cinc anys després arribarà el cataclisme de Hitler). Un cop arribat a Rússia s'entrevistarà amb Ramon Casanellas, coautor de l'atemptat que acabà amb la vida d'Eduardo Dato el 1921, que retrata com un pobre d'esperit. La visió del comunisme es prou ponderada, no nega els avenços tècnicoeconòmics però no s'està d'impugnar categòricament el règim perquè "Per a la redempció cal passar per la crucifixió?". 

El propòsit de Londres és conèixer el món jueu, no tant el de l'Europa occidental on els jueus en bona part s'han incorporat, quan han pogut, als hàbits i els neguits dels respectius països sinó de l'Europa oriental, els jueus asquenazites. Ens parla dels pogroms, dels guetos, del sionisme primerenc, de la  misèria extrema en què viuen, I d'allò que en bona part els caracteritza: "La passió d'aprendre és també únicament jueva". 

Però qui és el jueu errant? Respon Londres: "Situem doncs, la qüestio jueva allò on és. a Polònia, a Rússia, a Romania, a Txecoslovàquia, aHongria. Allà erra el jueu errant. El jueu d'aquests països és per als altres homes allòq ue el gos foll dels pobles de mala mort aafricans és per als altres gossos". 

Dos llibres ben escrits per periodistes que saben que "La nostra feina no és complaure, tampoc prejudicar, és posar la ploma a la ferida". 

Literatura catalana de l'exili

Per Sant Jordi de  l'any passat vaig entrar a una lllibreria de vell i vaig comprar, a bon preu, "Narrativa catalana de l'exili", un recull d'obres escrites a l'exili. La tria, tota una garantia, anava a càrrec de Julià Guillamon. El llibre el vaig comprar perquè, entre els seleccionats, s'hi trobava "Tots tres surten per l'Ozama" de Vicenç Riera Llorca, un text que feia temps que volia llegir. 

Fos com fos, la qüestió és que el llibre va acabar dormint el son dels justos. I quan l'he tornat a agafar dels textos antologiats n'he triat un altre per llegir: "Crist de 200.000 braços", d'Agustí Bartra on s'hi narra la seva experiència al camp de concentració -així els anomenaven els francesos-  d'Argelers. Bartra també va passar pel d'Adge, el camp dels catalans, del qual precisament se n'ha publcat no fa pas massa un excel·lent llibre a cura de Laia Arañó. 

Un llibre, aquest, que m'ha semblant molt interessant. S'hi descriuen les pèssimes condicions que van rebre els refugiats republicans per part de les autoritats franceses però l'autor no s'hi recrea. Com he llegit aquests dies es tracta més d'una aproximació psicològica que no pas sociològica. Al capdavall Bartra és un poeta i la seva mirada n'és de poètica. Perquè es tracta de "saber sofrir", de mantenir la dignitat. Tot el llibre transpua vitalisme i un cant a l'amistat, l'amistat en l'infortuni

Diu Bartra: "El simple fet de respirar ´era un invisible poema, una meravella indescriptible". o "Sí, la llibertat, com l'amor, només podia existir com una riquesa compartida". Un poeta sempre és un poeta, fins i tot en les tribulacions. 

De Bartra, de la seva continua vindicació, n'hem de donar gràcies al professor Samuel Abrams. Tant de bo que li féssim més cas. 

Tinc la impressió que és un llibre que hagués hagut de llegir fa molt de temps. Una sensació bastant recurrent. Però en fi, com que ni sóc un lletraferit ni un lector metòdic, més val ara que mai.

La propera lectura sí que serà la de Riera Llorca!