Literatura catalana de l'exili

Per Sant Jordi de  l'any passat vaig entrar a una lllibreria de vell i vaig comprar, a bon preu, "Narrativa catalana de l'exili", un recull d'obres escrites a l'exili. La tria, tota una garantia, anava a càrrec de Julià Guillamon. El llibre el vaig comprar perquè, entre els seleccionats, s'hi trobava "Tots tres surten per l'Ozama" de Vicenç Riera Llorca, un text que feia temps que volia llegir. 

Fos com fos, la qüestió és que el llibre va acabar dormint el son dels justos. I quan l'he tornat a agafar dels textos antologiats n'he triat un altre per llegir: "Crist de 200.000 braços", d'Agustí Bartra on s'hi narra la seva experiència al camp de concentració -així els anomenaven els francesos-  d'Argelers. Bartra també va passar pel d'Adge, el camp dels catalans, del qual precisament se n'ha publcat no fa pas massa un excel·lent llibre a cura de Laia Arañó. 

Un llibre, aquest, que m'ha semblant molt interessant. S'hi descriuen les pèssimes condicions que van rebre els refugiats republicans per part de les autoritats franceses però l'autor no s'hi recrea. Com he llegit aquests dies es tracta més d'una aproximació psicològica que no pas sociològica. Al capdavall Bartra és un poeta i la seva mirada n'és de poètica. Perquè es tracta de "saber sofrir", de mantenir la dignitat. Tot el llibre transpua vitalisme i un cant a l'amistat, l'amistat en l'infortuni

Diu Bartra: "El simple fet de respirar ´era un invisible poema, una meravella indescriptible". o "Sí, la llibertat, com l'amor, només podia existir com una riquesa compartida". Un poeta sempre és un poeta, fins i tot en les tribulacions. 

De Bartra, de la seva continua vindicació, n'hem de donar gràcies al professor Samuel Abrams. Tant de bo que li féssim més cas. 

Tinc la impressió que és un llibre que hagués hagut de llegir fa molt de temps. Una sensació bastant recurrent. Però en fi, com que ni sóc un lletraferit ni un lector metòdic, més val ara que mai.

La propera lectura sí que serà la de Riera Llorca!