Periodistes que escriuen

Gairebé sense solució de continuïtat he llegit dos llibres de periodistes. L'un "La vuelta a Europa en avión. Un pequeño burgués en la Rusia roja" del sevillà Manuel Chaves Nogales. del qui ja vaig ressenyar "A sangre y fuego. Héroes, bestias y mártires de España" (1937). L'altre és "El jueu errant ha arribat" del periodista francès Albert Londres que segons l'autor de l'epíleg del llibre "és considerat un dels fundadors del periodisme d'investigació". De Chaves què podem dir que no se sàpiga? Tornat a la vida per la crítica literària no fa pas gaire, ha gaudit també del favor del públic. 

Els dos llibres presenten paralel·lismes curiosos. Escrits si fa no fa al mateix temps, el de Chaves el 1928 i el Londres el 1929, són dos reportatges publicats als seus respectius diaris: "Heraldo de Madrid" i "Le Petit Parisien" fruit d'un llarg viatge per Europa. 

El de Chaves té una finalitat clara:  conèixer de primera mà la revolució soviètica. Però per fer-ho, clar, abans ha de passar per mitja Europa. Un viatge amb avió no exempt d'avaries i peripècies que arriben a fer perillar la mateixa vida del periodista. Resulten sempre perspicaces les seves anotacions sobre, per exemple, Barcelona que deixen entreveure una profunda aversió cap al catalanisme. Més indulgent és amb  França i amb Alemanya però aquí la perspicàcia li juga una mala passada quan afirma que la República de Weimar es troba del tot consolidada (cinc anys després arribarà el cataclisme de Hitler). Un cop arribat a Rússia s'entrevistarà amb Ramon Casanellas, coautor de l'atemptat que acabà amb la vida d'Eduardo Dato el 1921, que retrata com un pobre d'esperit. La visió del comunisme es prou ponderada, no nega els avenços tècnicoeconòmics però no s'està d'impugnar categòricament el règim perquè "Per a la redempció cal passar per la crucifixió?". 

El propòsit de Londres és conèixer el món jueu, no tant el de l'Europa occidental on els jueus en bona part s'han incorporat, quan han pogut, als hàbits i els neguits dels respectius països sinó de l'Europa oriental, els jueus asquenazites. Ens parla dels pogroms, dels guetos, del sionisme primerenc, de la  misèria extrema en què viuen, I d'allò que en bona part els caracteritza: "La passió d'aprendre és també únicament jueva". 

Però qui és el jueu errant? Respon Londres: "Situem doncs, la qüestio jueva allò on és. a Polònia, a Rússia, a Romania, a Txecoslovàquia, aHongria. Allà erra el jueu errant. El jueu d'aquests països és per als altres homes allòq ue el gos foll dels pobles de mala mort aafricans és per als altres gossos". 

Dos llibres ben escrits per periodistes que saben que "La nostra feina no és complaure, tampoc prejudicar, és posar la ploma a la ferida". 

Literatura catalana de l'exili

Per Sant Jordi de  l'any passat vaig entrar a una lllibreria de vell i vaig comprar, a bon preu, "Narrativa catalana de l'exili", un recull d'obres escrites a l'exili. La tria, tota una garantia, anava a càrrec de Julià Guillamon. El llibre el vaig comprar perquè, entre els seleccionats, s'hi trobava "Tots tres surten per l'Ozama" de Vicenç Riera Llorca, un text que feia temps que volia llegir. 

Fos com fos, la qüestió és que el llibre va acabar dormint el son dels justos. I quan l'he tornat a agafar dels textos antologiats n'he triat un altre per llegir: "Crist de 200.000 braços", d'Agustí Bartra on s'hi narra la seva experiència al camp de concentració -així els anomenaven els francesos-  d'Argelers. Bartra també va passar pel d'Adge, el camp dels catalans, del qual precisament se n'ha publcat no fa pas massa un excel·lent llibre a cura de Laia Arañó. 

Un llibre, aquest, que m'ha semblant molt interessant. S'hi descriuen les pèssimes condicions que van rebre els refugiats republicans per part de les autoritats franceses però l'autor no s'hi recrea. Com he llegit aquests dies es tracta més d'una aproximació psicològica que no pas sociològica. Al capdavall Bartra és un poeta i la seva mirada n'és de poètica. Perquè es tracta de "saber sofrir", de mantenir la dignitat. Tot el llibre transpua vitalisme i un cant a l'amistat, l'amistat en l'infortuni

Diu Bartra: "El simple fet de respirar ´era un invisible poema, una meravella indescriptible". o "Sí, la llibertat, com l'amor, només podia existir com una riquesa compartida". Un poeta sempre és un poeta, fins i tot en les tribulacions. 

De Bartra, de la seva continua vindicació, n'hem de donar gràcies al professor Samuel Abrams. Tant de bo que li féssim més cas. 

Tinc la impressió que és un llibre que hagués hagut de llegir fa molt de temps. Una sensació bastant recurrent. Però en fi, com que ni sóc un lletraferit ni un lector metòdic, més val ara que mai.

La propera lectura sí que serà la de Riera Llorca!

 

Una mirada al món jueu 

Roth és, probablement, un dels escriptors centreeuropeus  més rellevants  del segle XX. Una de les obres que li permeten aquesta distinció és La marxa Rabetzky, reeditada fa poc per l'Editorial L'Avenç. Ens hem de felicitar perquè, de mica en mica, la seva obra es va traduint al català. 

Jueus errants, traduïda magistralment per Pilar Estelrich, recentment traspassada, es va publicar el 1927. se centra en l'anàlisi dels Ostjüde, els jueus de l'Est. La seva mirada sovint focalitzada en les coses petites ni és complaent ni deixa de ser quan s'escau,  càustica. Però sempre des de, no podria ser d'una altra manera,  qui se sent part d'una comunitat ètnica i cultural. 

Roth busca el detall, la proximitat, "l'atenció a les coses i les persones senzilles" especialment del món hassídic, del món del judaisme de l'Europa oriental. 

Diu Roth , en l'últim capítol del llibre: "(...)amb la generació que ara va creixent dins les Joventuts Hitlerianes no podran viure experiències satisfactòries ni els jueus, ni els cristians, ni els europeus conscientment cultes". Roth, recordem que el llibre es publica el 1927, va saber copsar el significat del nazisme i el seu projecte de barbàrie i anorreament de la cultura europea. No calia ser un profeta però molts dels contemporanis de Roth es van negar a admetre la realitat que s'anava covant. L'autor de La marxa Rabetsky era un gran narrador com també fou un gran cronista del món que li va tocar viure. 

La vida de Roth, nascut a la regió de Galítsia -avui UcraÏna- plena de vicissituds i amargors acabà
a París, pobre i alcoholitzat. La seva obra perdura i perdurarà mentre hi hagi gent interessada per la literatura i per la condició humana. 

Treure de l'oblit, recuperar per a la nostra història.

Una de les funcions que té encomanada la Fundació Josep Irla és fer justícia a tot un munt de personalitats d'ERC que el pas del temps potser ha anat arraconant. És una comesa que, amb més o menys encert, ha anat fent durant un munt d'any encarregant a historiadors o persones interessades per  les persones  biografiades. I aquí cal recordar que ERC fou la força hegemònica durant la República, la Guerra Civil i l'organització amb més implantació durant el llarg exili. 

Aquests dies he llegit la biografia que Àlvar Llobet ha fet de Joan Sauret, balaguerí com Sauret. Tot i que Llobet no és historiador de professió -és llicenciat en Història de l'Art- ha fet una biografia rigorosa que vindica tota una vida dedicada al partit. 

Nascut de pares pagesos, de ben jove se'n va a l'Argentina a fer fortuna i on entra en contacte amb la revista Ressorgiment, una de les més longeves editades a l'exili. Aquest  contacte aprofundirà el seu nacionalisme. La mort del seu pare precipitarà el seu retorn a Balaguer on fundarà la revista comarcal Pla i Muntanya i el Centre Català Republicà. Membre fundador d'ERC, diputat al Parlament i, alhora, periodista de La Humanitat, dins el partit ocupa un paper allunyat d'extremismes, tant és així que durant els fets d'Octubre, no se suma, de Balaguer estant, a la proclamació de la República Federal. Ocupà diversos llocs de responsabilitat durant el govern Companys i, com molts dels seus companys, hagué d'exiliar-se. Fidel col·laborador de Josep Tarradellas, mantingué durant l'exili un paper "legalista", contrari a Pi i Sunyer i el seu "autodeterminista" Consell Nacional Català. Escollit Tarradellas president de la Generalitat, el substituirà a la secretaria general d'ERC. Els dos mantingueren una confrontació que duraria anys i panys: des de1954 a 1976.

Mantingué una clara vocació europeista, defensà l'autonomia del partit davant els afanys de protagonisme de Tarradellas i facilità el traspàs de la legitimitat d'ERC des de l'exili, que ell representava, a l'interior, protagonitzat per Heribert Barrera. 

Amb la mort de la seva dona i la seva àmplia família inserida del tot a França, decidí venir a Balaguer a morir, Destaquem la publicació al 1979 de L'exili polític català, un llibre interessant per saber què fou l'exili. 

Un llibre, el d'Àlvar Llobet, que fa justícia a un home al servei del republicanisme federal i del país. 

Ruyra, un dels imprescindibles

Fa unes setmanes en el suplement cultural de La Vanguardia es parlava del mar en la literatura. S'hi recollien algunes novetats editorials vinculades amb  el tema i es feia al·lusió a grans llibres que n'han parlat. Curiosament no s'esmentava Joaquim Ruyra, l'obra del qual s'hi troba íntimament vinculada. És el que passa quan les teves referències no es troben autocentrades. 

Ruyra és, i no cal ser un lletraferit per saber-ho, un referent estilístic i el seu és un model de llengua que els escriptors d'ara haurien de tenir en compte. 

Jo  recordo una foto d'ell a les escales del jardí del Palau Robert on el president Company li lliura una insígnia amb nom de l'Institut de les Lletres Catalanes amb motiu del seu vuitanta-unè aniversari. És un home encongit, a les acaballes de la seva vida com Catalunya que està perdent la guerra i que ben aviat serà ocupada. Poc després, el 1939, moria. 

Vaig llegir, pura xamba, Jacobé i altres narracions, de la MOLC. I me'n vaig dur una agradable sorpresa. Un recull de narracions centrades en el món del mar. I, concretament, en la seva estimada  Blanes. Enlluernat per la llengua que fa servir que recull localismes i expressions pròpies de l'ofici de pescador. L'autor mira de recollir i ser fidel a aquest parlar local en un moment en què l'estandardització no estava del tot consolidada. Aquest embadaliment no era, potser, tant per les històries sinó, justament, per aquest ús enlluernador de la llengua, per aquesta intenció de reflectir el món dels pescadors que sovint es mou  entre la blasfèmia i el fervor religiós, un món de gent pobra, que es guanya la vida com pot, abocada sovint a un mar que de tant en tant es cobra les seves víctimes. 

"Jugar a pedralta o a sotet", "xorrumet", "bovors", "grifolda", "gallòfol", "a sol morent", quina llengua més enaltida, més genuïna, quin bé de Déu!

Ruyra és un observador perspicaç tant del paisatge fastuós dels pobles mariners com de l'esperit dels homes de la mar i, en general, de la condició humana: "La vida és una pilota que, un cop engegada, es perd qui sap a on i no torna mai més a la mà".  Llegir-lo, gairebé un segle després, una plaer! 

Hem d'agrair a l'Editorial Cràter la reedició de "Pinya de rosa. Marines i boscatges", una de les obres senyeres de l'autor. D'un Ruyra que tenia un vincle fort amb Blanes i també amb Gràcia, on visqué. 

 Dencàs vindicat

Resulta sorprenent que una figura de la rellevància política de Josep Dencàs no disposés d'una biografia que posés de manifest aquesta importància.

Certament disposàvem d'una aproximació al personatge a cura de Jordi Rabassa publicada el 2006 a Rafael Dalmau editors que no era altra cosa que un treball universitari del qui temps després seria regidor pels Comuns a Ciutat Vella. Tan mediocre com a polític que com a historiador. 

Enguany, amb l'aparició de "Josep Dencàs i Puigdollers. El conseller maleït (1900-1966)" dels historiadors Frederic J. Porta, Fermí Rubiralta i Fèlix Vilagrassa es posa remei a aquest buit i aquest biografia, amb les de Josep Pla, Carrasco i Formiguera i Francesc Cambó, s'incorporà a les més rellevants aparegudes recentment. 

Per què ha trigat tant a aparèixer una obra, metículosa i feta amb totes les garanties com aquesta? Sembla obvi que per la incomoditat del personatge. Titllat de feixista, se li atribueix a ell com a conseller de Governació durant el 6 d'octubre el fracàs de la temptativa, A les pàgines del llibre se'ns explica la conversa, l'única conversa, amb el vice-consol italià a Barcelona i els elogis que Dencàs pronuncià sobre el règim feixista que queden clarament contextualitzats. I sobre el 6 d'octubre queda clar que n'hi hagueren dos de 6 d'octubre: el de Companys, que era un intent de reviure el 14 d'abril i era una afirmació republicana davant l'entrada de la CEDA al govern de Madrid i el 6 d'octubre  de Dencàs que era tota una altra cosa. 

El llibre explica una trajectòria que va molt més enllà d'això que acabem de dir. Un metge prestigiós de Sant Andreu i que es guanya molt bé la vida gràcies a la seva clínica, la Sant Jordi abandona la Lliga Regionalista i s'incorpora a ERC on, juntament amb Miquel Badia, "el capità collons" organitza les JEREC, que aglutinen l'independentisme dins el partit. Es parla també com la seva gestió al capdavant de Sanitat i Assistència Social primer i després de Governació va ser molt considerada fins i tot pels seus adversaris polítics. També, després de l'amnistia del 36, com decideix crear un nou Estat Català al marge d'ERC i com, finalment, després d'unes vicissituds que expliquen la seva condició de "maleït", com aquesta organització, en les terribles disjuntives de la guerra, decideix expulsar-lo. 

També se'ns explica l'últim període de la seva vida, instal·lat definitivament a Tànger on aconsegueix de nou fer-se amb una posició econòmica i social, decebut de la política i, o paradoxes de la vida , refà un lligam amb Josep Tarradellas, un dels seus adversaris durant els anys trenta, un Josep Tarradellas que quan la seva vídua li demana sent ell president de la Generalitat de cobrar la pensió que li pertoca com exconseller s'hi nega per la seva actitud el 6 d'octubre però el que s'insinuen els autors és que aquesta negativa respon a una revenja perquè quan Tarradellas li va demanar diners, el doctor de Sant Andreu s'hi va negar. Mesquineses. 

Com es diu al final del llibre "Ni sant,
però tampoc, dimoni, la figura del doctor de Sant Andreu del Palomar mereix un judici històric equànime". Això és el que ha pretès aquest llibre. 

La irresistible atracció de l'anarquisme

La Federació Anarquista de Catalunya ha publicat L'anarquia i el mètode anarquista, un pamflet publicat per primera vegada el 1891 per l'anarquista italià Errico Malatesta i que ara podem llegir en la nostra llengua. 

Malatesta fou un del principals ideòlegs de l'anarquisme;  deixeble de Bakunin, mantingué fortes discrepàncies amb Kropotkin. Per Malatesta l'anarquisme és un ideal ètic i social i "cap sistema no pot ser vital i alliberar la humanitat de la seva servitud, si no és fruit d'una lliure evolució". 

Aquest llibret -un pamflet- té la virtut que és un text llegible, un text fet per fer-se entendre i que sap transmetre la il·lusió per unes conviccions, per unes creences: "l'avenir de la humanitat és més rialler, perquè és més dolça la llei que la governa. Aquesta llei és la solidaritat". perquè "la solidaritat és la llei natural de la humanitat, llei que es manifesta i s'imposa malgrat tots els obstacles, malgrat tots els antagonismes fills de l'actual constitució social". Per Malatesta l'anarquista és la societat d'éssers lliures d'aquesta societat d'amistats. 

Al final del llibre, una frase lapidària: "només amb la llibertat s'aprèn a ser lliure".