Una mirada al món jueu 

Roth és, probablement, un dels escriptors centreeuropeus  més rellevants  del segle XX. Una de les obres que li permeten aquesta distinció és La marxa Rabetzky, reeditada fa poc per l'Editorial L'Avenç. Ens hem de felicitar perquè, de mica en mica, la seva obra es va traduint al català. 

Jueus errants, traduïda magistralment per Pilar Estelrich, recentment traspassada, es va publicar el 1927. se centra en l'anàlisi dels Ostjüde, els jueus de l'Est. La seva mirada sovint focalitzada en les coses petites ni és complaent ni deixa de ser quan s'escau,  càustica. Però sempre des de, no podria ser d'una altra manera,  qui se sent part d'una comunitat ètnica i cultural. 

Roth busca el detall, la proximitat, "l'atenció a les coses i les persones senzilles" especialment del món hassídic, del món del judaisme de l'Europa oriental. 

Diu Roth , en l'últim capítol del llibre: "(...)amb la generació que ara va creixent dins les Joventuts Hitlerianes no podran viure experiències satisfactòries ni els jueus, ni els cristians, ni els europeus conscientment cultes". Roth, recordem que el llibre es publica el 1927, va saber copsar el significat del nazisme i el seu projecte de barbàrie i anorreament de la cultura europea. No calia ser un profeta però molts dels contemporanis de Roth es van negar a admetre la realitat que s'anava covant. L'autor de La marxa Rabetsky era un gran narrador com també fou un gran cronista del món que li va tocar viure. 

La vida de Roth, nascut a la regió de Galítsia -avui UcraÏna- plena de vicissituds i amargors acabà
a París, pobre i alcoholitzat. La seva obra perdura i perdurarà mentre hi hagi gent interessada per la literatura i per la condició humana. 

Treure de l'oblit, recuperar per a la nostra història.

Una de les funcions que té encomanada la Fundació Josep Irla és fer justícia a tot un munt de personalitats d'ERC que el pas del temps potser ha anat arraconant. És una comesa que, amb més o menys encert, ha anat fent durant un munt d'any encarregant a historiadors o persones interessades per  les persones  biografiades. I aquí cal recordar que ERC fou la força hegemònica durant la República, la Guerra Civil i l'organització amb més implantació durant el llarg exili. 

Aquests dies he llegit la biografia que Àlvar Llobet ha fet de Joan Sauret, balaguerí com Sauret. Tot i que Llobet no és historiador de professió -és llicenciat en Història de l'Art- ha fet una biografia rigorosa que vindica tota una vida dedicada al partit. 

Nascut de pares pagesos, de ben jove se'n va a l'Argentina a fer fortuna i on entra en contacte amb la revista Ressorgiment, una de les més longeves editades a l'exili. Aquest  contacte aprofundirà el seu nacionalisme. La mort del seu pare precipitarà el seu retorn a Balaguer on fundarà la revista comarcal Pla i Muntanya i el Centre Català Republicà. Membre fundador d'ERC, diputat al Parlament i, alhora, periodista de La Humanitat, dins el partit ocupa un paper allunyat d'extremismes, tant és així que durant els fets d'Octubre, no se suma, de Balaguer estant, a la proclamació de la República Federal. Ocupà diversos llocs de responsabilitat durant el govern Companys i, com molts dels seus companys, hagué d'exiliar-se. Fidel col·laborador de Josep Tarradellas, mantingué durant l'exili un paper "legalista", contrari a Pi i Sunyer i el seu "autodeterminista" Consell Nacional Català. Escollit Tarradellas president de la Generalitat, el substituirà a la secretaria general d'ERC. Els dos mantingueren una confrontació que duraria anys i panys: des de1954 a 1976.

Mantingué una clara vocació europeista, defensà l'autonomia del partit davant els afanys de protagonisme de Tarradellas i facilità el traspàs de la legitimitat d'ERC des de l'exili, que ell representava, a l'interior, protagonitzat per Heribert Barrera. 

Amb la mort de la seva dona i la seva àmplia família inserida del tot a França, decidí venir a Balaguer a morir, Destaquem la publicació al 1979 de L'exili polític català, un llibre interessant per saber què fou l'exili. 

Un llibre, el d'Àlvar Llobet, que fa justícia a un home al servei del republicanisme federal i del país. 

Ruyra, un dels imprescindibles

Fa unes setmanes en el suplement cultural de La Vanguardia es parlava del mar en la literatura. S'hi recollien algunes novetats editorials vinculades amb  el tema i es feia al·lusió a grans llibres que n'han parlat. Curiosament no s'esmentava Joaquim Ruyra, l'obra del qual s'hi troba íntimament vinculada. És el que passa quan les teves referències no es troben autocentrades. 

Ruyra és, i no cal ser un lletraferit per saber-ho, un referent estilístic i el seu és un model de llengua que els escriptors d'ara haurien de tenir en compte. 

Jo  recordo una foto d'ell a les escales del jardí del Palau Robert on el president Company li lliura una insígnia amb nom de l'Institut de les Lletres Catalanes amb motiu del seu vuitanta-unè aniversari. És un home encongit, a les acaballes de la seva vida com Catalunya que està perdent la guerra i que ben aviat serà ocupada. Poc després, el 1939, moria. 

Vaig llegir, pura xamba, Jacobé i altres narracions, de la MOLC. I me'n vaig dur una agradable sorpresa. Un recull de narracions centrades en el món del mar. I, concretament, en la seva estimada  Blanes. Enlluernat per la llengua que fa servir que recull localismes i expressions pròpies de l'ofici de pescador. L'autor mira de recollir i ser fidel a aquest parlar local en un moment en què l'estandardització no estava del tot consolidada. Aquest embadaliment no era, potser, tant per les històries sinó, justament, per aquest ús enlluernador de la llengua, per aquesta intenció de reflectir el món dels pescadors que sovint es mou  entre la blasfèmia i el fervor religiós, un món de gent pobra, que es guanya la vida com pot, abocada sovint a un mar que de tant en tant es cobra les seves víctimes. 

"Jugar a pedralta o a sotet", "xorrumet", "bovors", "grifolda", "gallòfol", "a sol morent", quina llengua més enaltida, més genuïna, quin bé de Déu!

Ruyra és un observador perspicaç tant del paisatge fastuós dels pobles mariners com de l'esperit dels homes de la mar i, en general, de la condició humana: "La vida és una pilota que, un cop engegada, es perd qui sap a on i no torna mai més a la mà".  Llegir-lo, gairebé un segle després, una plaer! 

Hem d'agrair a l'Editorial Cràter la reedició de "Pinya de rosa. Marines i boscatges", una de les obres senyeres de l'autor. D'un Ruyra que tenia un vincle fort amb Blanes i també amb Gràcia, on visqué. 

 Dencàs vindicat

Resulta sorprenent que una figura de la rellevància política de Josep Dencàs no disposés d'una biografia que posés de manifest aquesta importància.

Certament disposàvem d'una aproximació al personatge a cura de Jordi Rabassa publicada el 2006 a Rafael Dalmau editors que no era altra cosa que un treball universitari del qui temps després seria regidor pels Comuns a Ciutat Vella. Tan mediocre com a polític que com a historiador. 

Enguany, amb l'aparició de "Josep Dencàs i Puigdollers. El conseller maleït (1900-1966)" dels historiadors Frederic J. Porta, Fermí Rubiralta i Fèlix Vilagrassa es posa remei a aquest buit i aquest biografia, amb les de Josep Pla, Carrasco i Formiguera i Francesc Cambó, s'incorporà a les més rellevants aparegudes recentment. 

Per què ha trigat tant a aparèixer una obra, metículosa i feta amb totes les garanties com aquesta? Sembla obvi que per la incomoditat del personatge. Titllat de feixista, se li atribueix a ell com a conseller de Governació durant el 6 d'octubre el fracàs de la temptativa, A les pàgines del llibre se'ns explica la conversa, l'única conversa, amb el vice-consol italià a Barcelona i els elogis que Dencàs pronuncià sobre el règim feixista que queden clarament contextualitzats. I sobre el 6 d'octubre queda clar que n'hi hagueren dos de 6 d'octubre: el de Companys, que era un intent de reviure el 14 d'abril i era una afirmació republicana davant l'entrada de la CEDA al govern de Madrid i el 6 d'octubre  de Dencàs que era tota una altra cosa. 

El llibre explica una trajectòria que va molt més enllà d'això que acabem de dir. Un metge prestigiós de Sant Andreu i que es guanya molt bé la vida gràcies a la seva clínica, la Sant Jordi abandona la Lliga Regionalista i s'incorpora a ERC on, juntament amb Miquel Badia, "el capità collons" organitza les JEREC, que aglutinen l'independentisme dins el partit. Es parla també com la seva gestió al capdavant de Sanitat i Assistència Social primer i després de Governació va ser molt considerada fins i tot pels seus adversaris polítics. També, després de l'amnistia del 36, com decideix crear un nou Estat Català al marge d'ERC i com, finalment, després d'unes vicissituds que expliquen la seva condició de "maleït", com aquesta organització, en les terribles disjuntives de la guerra, decideix expulsar-lo. 

També se'ns explica l'últim període de la seva vida, instal·lat definitivament a Tànger on aconsegueix de nou fer-se amb una posició econòmica i social, decebut de la política i, o paradoxes de la vida , refà un lligam amb Josep Tarradellas, un dels seus adversaris durant els anys trenta, un Josep Tarradellas que quan la seva vídua li demana sent ell president de la Generalitat de cobrar la pensió que li pertoca com exconseller s'hi nega per la seva actitud el 6 d'octubre però el que s'insinuen els autors és que aquesta negativa respon a una revenja perquè quan Tarradellas li va demanar diners, el doctor de Sant Andreu s'hi va negar. Mesquineses. 

Com es diu al final del llibre "Ni sant,
però tampoc, dimoni, la figura del doctor de Sant Andreu del Palomar mereix un judici històric equànime". Això és el que ha pretès aquest llibre. 

La irresistible atracció de l'anarquisme

La Federació Anarquista de Catalunya ha publicat L'anarquia i el mètode anarquista, un pamflet publicat per primera vegada el 1891 per l'anarquista italià Errico Malatesta i que ara podem llegir en la nostra llengua. 

Malatesta fou un del principals ideòlegs de l'anarquisme;  deixeble de Bakunin, mantingué fortes discrepàncies amb Kropotkin. Per Malatesta l'anarquisme és un ideal ètic i social i "cap sistema no pot ser vital i alliberar la humanitat de la seva servitud, si no és fruit d'una lliure evolució". 

Aquest llibret -un pamflet- té la virtut que és un text llegible, un text fet per fer-se entendre i que sap transmetre la il·lusió per unes conviccions, per unes creences: "l'avenir de la humanitat és més rialler, perquè és més dolça la llei que la governa. Aquesta llei és la solidaritat". perquè "la solidaritat és la llei natural de la humanitat, llei que es manifesta i s'imposa malgrat tots els obstacles, malgrat tots els antagonismes fills de l'actual constitució social". Per Malatesta l'anarquista és la societat d'éssers lliures d'aquesta societat d'amistats. 

Al final del llibre, una frase lapidària: "només amb la llibertat s'aprèn a ser lliure". 

Una petita delícia

La meva Lwów és una petita delícia. Un llibre que es llegeix d'una esgarrapada i que no és altra cosa que una evocació de Lwów segons el record que en serva Józef Wittlin que, tot i no néixer-hi (va néixer a Dmyttów, a la Galítsia), se'n considera "fill pròdig". 

Wittlin, l'obra més reconeguda del qual és La sal de la terra -recentment traduïda a l'espanyol per l'editorial Minúscula- escriu La meva Lwów just acabada la guerra. No és una evocació nostàlgica però sovint sembla inevitable instal·lar-t'hi davant un món (l'imperi austrohongarès) i una ciutat que ja no existeixen tal com les va conèixer -i viure- l'adolescent Wittlin. Una ciutat que no existeix literalment, com la importantíssima comunitat jueva, exterminada, o la seva sinagoga, enderrocada pels nazis el 1941, La nostàlgia és combatuda per un ús ponderat del sarcasme que fa més suportable l'anorreador pas del temps. 

L'escriptor hi evoca les seves lògies maçòniques, les tres catedrals (la llatina, la grecouniata i l'armènia), la barreja de pobles d'arreu: "Els grecs, els armenis, els italians, els sarraïns o els alemanys es tornen lwowians al costat dels polonesos, dels rutens i dels jueus autòctons", l'ambient dels cafès, "les olors de les pastisseries, les fruiteries, els comerços d'ultramarins" i "tota mena d'individus i individues; tota mena de tipus estrafolaris o tocats del bolet, van acolorir la nostra infantesa obsequiant-nos amb un espectacle de circ gratuït que ens divertia i ens espantava a parts iguals".

L'autor ens recorda, com una mena d'elegia fúnebre que "tota la nostra memòria s'està convertint lentament en un cementiri. Et giris cap on et giris, tombes i més tombes", Però quedem-nos amb una afirmació més esperançadora: "L'amor, l'amistat i la companyonia broten allà on hi ha diferències i contradiccions de vegades flagrants".

Brigadistes

Ara fa cosa de quatre anys es publicava Brigadistes. Vides per la llibertat  de l'historiador Jordi Martí-Rueda. Es tracta d'un llibre breu que recull una seixantena de perfils de brigadistes amb, en la majoria dels casos, una foto.

Més que de biografies, es tracta d'esbossos i evocacions literàries amb una voluntat clara d'homenatge als, aproximadament 35.000 voluntaris,  que arribaren a l'Estat espanyol de tot arreu del món.

Després del pacte de no-intervenció, signat per vint-i-set paÏsos, entre els quals la URSS, Stalin, per mitjà del Komintern, donà l'ordre als comunistes per participar en la contesa bèl·lica. Així, l'octubre de 1936 es crearen les Brigades Internacionals. No només hi participaren comunistes, però sí de forma majoritària. En el llibre hi ha alguns exemples de militants laboristes o de l'IRA. La majoria, provinents de la classe obrera però també hi havia intel·lectuals, escriptors, metges, infermeres i alguns, pocs, militars. 

Reprodueixo una part d'aquests esbossos que m'ha impressionat.

"Va ser així com, la matinada del 25 de juliol del 1938, en una de les barcasses que va dur els britànics a la riba oposada de l'Ebre, a la Catalunya ocupada pels franquistes, Michael O'Riordan (que havia combatut a les files de l'IRA) va creuar el riu amb la bandera catalana en una mà".

"L'any 2007, un grapat d'irlandesos pèl-rojos es va presentar

a Vinebre. Duien dues urnes. Una guardava les cendres de Michael O'Riordan. El pare i l'avi. L'altre, les de la mare i àvia. El matrimoni havia demanat que, quan tots dos fossin morts, aboquessin les seves cendres, juntes, al corrent del riu,al punt exacteon ell s'havia embarcat aquella matinada del 1938"

Els parents hi cantaren "La santa espina" en gaèlic perquè O'Riordan li va agradar molt i la va traduir al gaèlic i la cantava als seus fills i nets. 

Uns 10.000 d'aquells brigadistes moriren a Espanya i a Catalunya. Per la República i les seves conviccions. Honor i glòria!