Els altres catalans

En l'acte del cinquantè aniversari de l'aparició d'Els altres catalans, el president Mas va comparar Francesc Candel amb Nelson Mandela. Una hipèrbole del tot desmesurada que, ben segur, hagués incomodat al mateix beneficiari...

Candel es  percebia a ell mateix bàsicament com un escriptor. De fet, Els altres catalans va ser un encàrrec de Max Cahner a partir d'un article que sobre la immigració havia escrit a la revista La Jirafa. L'èxit d'Els altres catalans, juntament amb el d'una altra obra essencial, Nosaltres els valencians de Joan Fuster, servirien per consolidar una editorial que tot just iniciava el seu itinerari, Edicions 62. 

De la importància d'aquesta obra -i de la del mateix Candel- no val la pena insistir-hi. El mateix Pujol i en Salvador Cardús l'han significat com un dels deu homes més importants de la Catalunya del segle XX. 

Allò que corprèn d'aquest llibre és aquesta mirada, propera i distant alhora, de la immigració. Propera, és obvi, per l'experiència viscuda pel mateix autor i distant perquè volgudament busca un distanciament que li permeti parlar d'aquesta dimensió essencial de Catalunya. Hi ha veritat en aquest llibre i això és el que fa un dels llibres imprescindibles per entendre què és el nostre país. 

Recordo haver anat a casa seva, a la Zona Franca, per entrevistar-lo. http://www.esquerra.cat/documents/en/en38-entrevista.pdf

Era una casa senzilla amb un  menjador prou espaiós. Al fons hi havia una gran taula on en Candel escrivia i a sobre mateix de la taula, un quadre d'en Juan Genovés, que n'era família. Anava parlant parsimoniòsament amb un to de veu molt baix, una mica decebut de tot i de tothom. Em va dedicar el llibre que duia,  Els altres catalans vint anys després. amb una dedicatòria molt cordial.  D'aquella entrevista vaig subratllar una de les coses que em va dir: No s'ha format una Catalunya catalana i una Catalunya castellana. Gràcies Paco per haver-ho fet possible!

Nous mitjans


Gràcies a la gentilesa del meu amic Uxío Breogán Diéguez, jove professor d'història  de la Universidade da Coruña i director de la revista Murguía, m'arriba Luzes (www.revistaluzes.com) una publicació de periodicitat mensual,  dirigida per l'escriptor gallec més conegut d'ara mateix: Manuel Rivas. Amb un disseny gràfic molt atractiu, amb continguts que defugen expressament la immediatesa de la notícia per, com diu l'editorial del seu número u, "prender unha fogueira de ideas, axuntar vontades e voces e convocar xente do común ao seu redor, á calor das historias que falan de novos rumbos", l'aparició de Luzes és una excel·lent notícia davant la devastació que pateix el món periodístic. En el cas de Galícia, en poc temps han desaparegut l'únic diari en gallec, Galicia Hoxe, el setmanari històric del galleguisme, A Nosa Terra així com nombroses capçaleres comarcals. 

Voldria fixar-me però, no en allò que no funciona sinó en la capacitat de plantar cara a aquestes circumstàncies tan dramàtiques que viuen les empreses periodístiques i més específicament les que s'expressen en les llengües que des del poder es perceben com a subsidiàries, prescindibles...A Galícia, per exemple, l'accionariat popular ha posat dempeus un nou setmanari Sermos Galiza (www.sermosgaliza.com) i davant la instrumentalització obscena del PP de la televisió pública gallega, han nascut dues iniciatives per fer possible una televisió que emet per internet: Irmandade TV (www.irmandade.tv) i Galiza Ano Cero TV (www.galizaanocero.tv).

Senblantment a Astúries, on l'asturià no té rang de llengua oficial, i on la televisió pública asturiana menysté la llengua pròpia (amb més de deu anys d'existència només han doblat una pel·lícula a l'asturià, "El rostru impenetrable"!) ha nascut una televisió per internet de la mà de l'associació Iniciativa pol Asturiano: Alderiques d'Asturies (www.facebook.com/alderiquesdasturies).

I a casa nostra? No cal comentar massa  què succeix  al País Valencià. Només amb un canvi a la Generalitat Valenciana és possible pensar en un restabliment tant de la televisió i ràdio publiques valencianes com de la recepció dels mitjans públics del Principat. Mentrestant toca resistir. A Mallorca ha nascut Ona Mediterrània (www.onamediterrania.cat) gràcies a l'esforç dels socis que li fan costat  i just aquests dies comença a donar-se a conèixer un projecte ambiciós: una ràdio per internet per a tots els Països Catalans (www.laradio.cat). 

Les noves tecnologies poden ser un bon aliat per buscar escletxes que obrin i democratitzin la informació. La qüestió és no restar amb els braços plegats. Vindran dies millors si som capaços d'anar-los construint des d'ara mateix.