En l'acte del cinquantè aniversari de l'aparició d'Els altres catalans, el president Mas va comparar Francesc Candel amb Nelson Mandela. Una hipèrbole del tot desmesurada que, ben segur, hagués incomodat al mateix beneficiari...
Candel es percebia a ell mateix bàsicament com un escriptor. De fet, Els altres catalans va ser un encàrrec de Max Cahner a partir d'un article que sobre la immigració havia escrit a la revista La Jirafa. L'èxit d'Els altres catalans, juntament amb el d'una altra obra essencial, Nosaltres els valencians de Joan Fuster, servirien per consolidar una editorial que tot just iniciava el seu itinerari, Edicions 62.
De la importància d'aquesta obra -i de la del mateix Candel- no val la pena insistir-hi. El mateix Pujol i en Salvador Cardús l'han significat com un dels deu homes més importants de la Catalunya del segle XX.
Allò que corprèn d'aquest llibre és aquesta mirada, propera i distant alhora, de la immigració. Propera, és obvi, per l'experiència viscuda pel mateix autor i distant perquè volgudament busca un distanciament que li permeti parlar d'aquesta dimensió essencial de Catalunya. Hi ha veritat en aquest llibre i això és el que fa un dels llibres imprescindibles per entendre què és el nostre país.
Recordo haver anat a casa seva, a la Zona Franca, per entrevistar-lo. http://www.esquerra.cat/documents/en/en38-entrevista.pdf
Era una casa senzilla amb un menjador prou espaiós. Al fons hi havia una gran taula on en Candel escrivia i a sobre mateix de la taula, un quadre d'en Juan Genovés, que n'era família. Anava parlant parsimoniòsament amb un to de veu molt baix, una mica decebut de tot i de tothom. Em va dedicar el llibre que duia, Els altres catalans vint anys després. amb una dedicatòria molt cordial. D'aquella entrevista vaig subratllar una de les coses que em va dir: No s'ha format una Catalunya catalana i una Catalunya castellana. Gràcies Paco per haver-ho fet possible!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada