Heraldo de Madrid

Coincidint amb el setanta-cinquè aniversari de la fi de la  guerra, s'ha editat un número especial de l'Heraldo de Madrid http://www.heraldodemadrid.es/. S'ha avaluat el cost humà del conflicte bèl·lic, els morts, els exiliats, els represaliats, els humiliats però poc se'n sap del cost pecuniari, dels béns expropiats, de les confiscacions, del saqueig que el franquisme infringí sobre els vençuts.  

L'Heraldo de Madrid fou incautat per les noves autoritats el 28 de març de 1939. Els descendents de la Sociedad Editora Universal, l'editora del diari, han pledejat per aconseguir una restitució patrimonial sense èxit fins ara. I són ells, juntament amb un seguit de publicacions nascudes de la crisi periodística, eldiario.es, Mongolia, Alternativas económicas, La Marea, etc, els qui han fet possible aquesta edició especial, cent mil exemplars que es posen a la venda durant tot el mes d'abril. 

L'Heraldo fou una capçalera important, probablement la més influent en l'àmbit republicà durant la dècada dels trenta. I fou una creació amb un marcat marxamo català com bé assenyala Gil Toll a Heraldo de Madrid. Tinta catalana para la Ii República española. Entre els seus col·laboradors, el "recuperat" Manuel Chaves Novales i César González Ruano, que ben aviat se n'anà a l' ABC i de qui un recent estudi assenyala un passat infame. 

La reaparició, per molt puntual que sigui, de l'Heraldo posa de manifest la injustícia de tots aquells que encara avui esperen una reparació que no arriba i assenyala  una anomalia que resulta escandalosa: la inexistència de mitjans d'expressió escrita progressistes. Desaparegut Público i amb El País en una angoixosa situació financera, seria qüestió de pensar si aquesta reaparació puntual podria esdevenir definitiva...

Gardel i nosaltres

Aquests dies ha passat per Barcelona el cineasta uruguaià Ricardo Casas per presentar el documental "El padre de Gardel". Segons ell, el pare d'en Carlos Gardel fou el coronel Carlos Escayola, tot una peça, aquest militar uruguaià!, que, a la seva vegada, era fill del sabadellenc establert a l'Uruguai, Joan Escayola. 

Sobre qui va ser el pare d'en Gardel corren versions per a tots els gustos. Si fem cas a aquesta "via catalana", Gardel seria "fill il·legítim" d'Escayola i, per extensió, li podríem atribuir la condició de català.

El que sí que sabem de Gardel és que era un gran aficionat del Barça i amic personal del mític Samitier. . Tant és així que va adaptar un tango, "Patadura" (1929) amb motiu d'una gira que el Barça realitzà per Argentina i l'Uruguai l'any 1928.


Diuen els entesos que Barcelona va ser  una de les capitals internacionals del tango.  No ho sé, però el que sí que recordo és a la meva mare cantarellejant algun tango, d'aquells de "rompe y rasga" o explicant-me com la seva germana havia anat a París de viatge de noces per escoltar en Gardel. Estarien contentes de saber que l'autor de "La Cumparsita" era, gairebé, un compatriota...