Roth, Henry Roth

El llinatge Roth ha donat escriptors excepcionals. Tots tenim present el nom d'en Philip Roth, l'etern aspirant a Premi Nobel de Literatura o el de l'autor de La marxa Radetzky, Joseph Roth. Però de l'Henry Roth jo no em sabia res. Res de res. Un desconeixement que és bastant generalitzat. Els entesos diuen que l'Henry Roth, nascut com en Joseph a començaments  del segle XX, a la regió austrohongaresa de Galítsia, és un dels grans. I de Digueu-ne son que és la novel·la que inaugura la gran literatura jueva nord-americana  que donarà noms tan extraordinaris com Saul Bellow, Isaac Bashevis Singer o el mateix Philip Roth. 

Poca broma doncs! Potser aquest desconeixement de la rellevància literària d'Herny Roth pugui ser atribuïda al fet que quan Digueu-ne son va aparèixer, l'any 1934,  no va rebre ni l'atenció de la crítica ni la del públic. Tant és així que Roth es va dedicar a feinejar en coses tan diverses com fer de llenyataire, treballar en un psiquiàtric  o fer de criador d'ànecs. 

Però trenta anys després una nova edició de Digueu-ne son l'acollida del públic fou extraordinària i se n'arribaren a vendre més d'un milió d'exemplars. Roth reprengué l'escriptura i ja a les vellúries escriurà una tetralogia autobiogràfica. 

M'interessava llegir un llibre sobre el món jueu a començaments del segle XX i vaig ensopegar amb aquest, gairebé com qui no vol la cosa. Vaig tenir sort perquè és un llibre extraordinari. que des dels ulls d'un nen, en David, ens explica l'arribada d'una família jueva d'Àustria a Nova York durant la dècada dels trenta: conflictes familiars, friccions entre el món jueu i el món dels gentils, la presència del sentit de pecat i de culpa, identitat i religió...Un bon treball del traductor, Xavier Pàmies, capaç de treballar els diversos registres que són presents en el llibre: el col·loquial, el de les criatures  el dels immigrants que encara no tenen prou fluïdesa a l'hora de fer servir l'anglès i que utilitzen en l'àmbit familiar el jiddisch barrejant les dues llengües sense ni adonar-se'n. 

I estilísticament, precisió, claredat i la presència, que s'intueix, d'en Joyce. 

Vindicació del localisme

Vaig anar a veure "El rellotger de Gràcia" ara fa cosa d'un mes. Una iniciativa que ha aplegat un munt d'entitats i que ha estat un èxit si tenim en compte l'assistència de públic que ha omplert de gom a gom la Sala Montseny durant els tres dies de representació. 

Que la Sala Montseny no és el Teatre Lliure ni el Teatre Nacional és cosa sabuda. Ni l'adaptació de la novel·la d'en Joan Lafarga es pot comparar, posem per cas, amb un Ibsen o amb el nostrat Jordi Casanovas. Tampoc entre l'elenc s'hi intuïa cap Emma Vilarasau o Sergi López. Però crec que no aniria massa errat si digués que a tots els espectadors ens va agradar poder participar en una iniciativa com aquesta. 

"El rellotger de Gràcia" és una peça teatral que ret homenatge a Albert Mussons, regidor del districte pel PSC, un home que estava darrere de moltes de les iniciatives que tenien a veure en la recuperació de la nostra memòria col·lectiva. I, per damunt de tot, és un cant d'amor a la nostra Vila. A la nostra història, a la nostra tradició, a un cert orgull de sentir-nos graciencs...Sense un cofoisme eixorc que no ens deixi veure les mancances que avui té el nostre barri però sabedors que Gràcia s'inscriu de ple en una tradició republicana, progressista, liberal i catalanista.

A mi, ser de Gràcia m'ha permès ser català. Gràcia forma part d'allò més entranyable que tinc, la meva infantesa. Bàsicament encara sóc el fill de la senyora Teresa, aquell que anava a buscar llet a la vaqueria del carrer Vic, el qui es preguntava, assegut a les escales de la placeta de Narcís Oller de qui era aquell bust que mig s'entreveia entre la brossa que l'envoltava, el que xipollejava amb l'aigua dels bassals del carrer, que mai ningú feia arreglar, el que recollia els terrossos de sucre que li donava el paraigüer cenetista de la Plaça de la Llibertat, qui preguntava què li havia passat al lampista de la Riera que tenia la cara desfigurada, una resposta que mai arribava fins que un dia vaig saber què eren "coses de la guerra", el que anava als Lluïsos a jugar a tenis taula, com molt abans havia fet el seu tiet, el que mirava embadalit l'aparador de "La Colmena", la pastisseria que abans de la guerra es deia "El Rusc" i que no se n'ha tornat a dir...

Diuen que potser per la Festa Major es tornarà a representar a la Plaça de la Vila, en el marc del cent-cinquantè aniversari de la inauguració de la torre del rellotge. Vés a saber si amb el temps, la representació d' "El rellotger de Gràcia" formarà part de les tradicions com Sant Medir, com la Festa Major, o com les més recents com l'evocació de la Revolta de les Quintes de 1870. 

Eloi Babiano, un gracienc il·lustre

S'ha mort Eloi Babiano. Babiano, que presidia el Taller d'Història de Gràcia, era un historiador que havia treballat per a la divulgació de la història local. Una divulgació feta sempre amb rigor. El vaig entrevistar, ja fa temps, per a l' Esquerra Nacional. Deia Babiano que els historiadors locals "som una mena de garants de la memòria col·lectiva, de la història oral i dels petits fets locals que si no els recollim nosaltres, segurament es perdrien". http://www.esquerra.cat/documents/en94-web.pdf

L'any 2013, amb en Josep Maria Contel havia publicat L'Abans de Gràcia. Recull gràfic 1869-1976, una monumental obra de més de vuit-centes pàgines que fa les delícies de tots aquells que ens sentim vinculats a la Vila.

També cal esmentar entre les seves aportacions a la historiografia local obres com Baldiri Reixac, l'escola del Park Güell o una  biografia sobre l'arquitecte Antoni Rovira i Trias. I, amb motiu del cent-cinquantè aniversari del Campanar de Gràcia, en sortirà un llibre pòstum. Babiano tenia previst, segons explicava ell mateix en l'última entrevista a Ràdio Gràcia, http://dev-gracia.bcn.cat/radiogracia/podcasts/2014_12/2014_12_05_entrevistaeloibabiano.mp3 una història sobre l'Orfeó Gracienc que lamentablement no veurà la llum. 

Una història nacional que de debò sigui mereixedora d'aquest nom, no pot negligir les aportacions que es fan des de l'àmbit local. Som, en aquest sentit, un país privilegiat. Hi ha un munt d'entitats locals dedicades a refer la història del seu municipi, de la seva comarca, del seu barri. Una recerca feta amb criteri i amb voluntat divulgadora. Aquesta vessant divulgadora també va estar molt present en la feina de Babiano, amb iniciatives com el programa "Cantonada" que presentava ell després del decés d'un altre patriota gracienc, el socialista Albert Musons o La Gràcia fotografiada per Josep Barrillon (2013). 

Per poc Babiano no podrà veure la posada en escena de l'adaptació teatral de la novel·la d'un altre gracienc entusiasta, Joan Lafarga que amb El rellotger de Gràcia http://elrellotgerdegracia.cat/  ha fet una altra aportació valuosa per tal de mantenir la nostra consciència en tant que graciencs i catalans. 

Periodisme

Amb l'excusa de l'any Xammar, he llegit el llibre Periodisme, un aplec d'articles de l'escriptor vallesà, recollits pel seu amic Josep Badia. He de reconèixer que tinc una flaca per aquells escriptors (i periodistes) proclius  a la polèmica i als posicionaments poc donats a la retòrica. Xammar no acostuma a tenir pèls a la llengua i tant se li en fot de quedar bé o de contradir l'opinió majoritària, i, si es dóna el cas, en el cos a cos si troba d'allò més a gust. 

Clar que a vegades pot resultar injust en les seves apreciacions però, fet i fet, millor això que plegar-se als llocs comuns, als sobreentesos, a les convencions dels elogis previsibles o a les contingències que a tots ens acompanyen. 

Del llibre ressaltaria les cròniques enviades a La Veu de Catalunya amb motiu de la seva estada a la Rússia soviètica l'any 1925 on, a partir de l'observació de coses aparentment insignificants, fa un retrat implacable del règim totalitari. 

I, especialment, l'últim capítol que el compilador anomena "Periodisme literari". Són textos breus i inèdits fins que van aparèixer en aquest llibre que data del 1989.

Escrits el 1940 a l'exili, l'autor hi aboca un enyorament que fa de pensar ja que Xammar va

viure la majoria de la seva vida fora de Catalunya i no era un procliu a efusions sentimentals.

Però, és clar, eren  escrits fets des d'un exili forçat, imposat pel franquisme. Tot parlant de l'hivern a Catalunya, escriu Xammar: "...N'hi ha que diuen que la Primavera no tornarà mai. Són gent de poca fe. No els cregueu. Si sentiu, de vegades, trontollar massa fort l'esperança, penseu en els minyons de muntanya i la mestressa de la masia pirinenca, en el pagès de Riells,en el soci de l'Ateneu Barceloní i la seva mare, que coneix la virtut de la sopa escaldada, en el patró de la barca de la Costa Brava, en el propietari Castanys, en el metge Morell. Al ple de l'hivern, ells porten amagada al cor, com nosaltres mateixos, la nova primavera de Catalunya". 

Tots som Charlie

"Mai de la vida he vist cap fanàtic amb sentit de l'humor. com tampoc no he vist mai que una persona amb sentit de l'humor esdevingui un fanàtic, tret que l'hagi perdut,el sentit de l'humor. Els fanàtics sovint són sarcàstics. Alguns tenen un sentit del sarcasme molt agut, però gens d'humor. L'humor conté l'habilitat de riure's de nosaltres mateixos. L'humor és relativisme, l'humor és l'habilitat de veure't a tu mateix com et podrien veure els altres, l'humor és la capacitat d'adonar-te que per molta raó inflexible que tinguis i per terrible que sigui l'ofensa que t'han fet, hi ha un determinat aspecte de la vida que sempre fa una mica de gràcia. Quanta més raó tens, més riure fas" (Amos Oz, Contra el fanatisme).

Bladé i Desumvila

L'editor de Duxelm, l'amic Josep Maria Vall, em fa arribar un dels últims llibres que ha editat. Es tracta de De França a Mèxic. Dietari de viatge de l'escriptor ebrenc Artur Bladé i Desumvila http://lletra.uoc.edu/ca/autor/artur-blade/

Fa relativament poc es va editar, gràcies a l'interès del seu fill, el químic Artur Bladé i Font, l'obra completa d'aquest més que rellevant escriptor i memorialista. El dotzè volum d'aquestes obres completes es publicà el 2012. Posteriorment, aparegué aquest text, relativament breu que ens explica les vicissituds del viatge a bord dels vaixells, primer del Maréchal Lyautey i després del Nyassa, d'aproximadament mig miler de republicans, vaixell noliejat per la JARE. De Marsella a Veracruz, De França a Mèxic. De la derrota a l'exili. 

El llibre, tal com assenyala Sam Abrams en l'exordi, "és francament un document excepcional des d'un punt de vista històric, humà, intel·lectual i artístic". 

Per Abrams, Bladé és el gran cronista de l'exili català, un escriptor que, en la perspectiva de la publicació de l'obra completa, cal revaloritzar. I De França a Mèxic un dietari que ens aporta una quantitat d'informació extraordinària passada pel sedàs literari d'un escriptor de primera línia. 

Explica Bladé una anècdota que m'ha commogut per allò que té d'actual. El 8 d'octubre de 1942 moria a la infermeria del Nyassa, amb només vuit mesos, Núria Mora Soler, filla del militant d'ERC -com el mateix Bladé-, Josep Mora. En el capçal del petit fèretre de fusta blanca algú hi ha col·locat una bandera catalana. Per la vetlla de la petita hi van passant amics dels pares, correligionaris...S'hi presenta una delegació espanyola que tant si com no volen col·locar-hi una bandera republicana, "la bandera nacional". La discussió puja de to fins que la dona de Antoni Maria Sbert, la madrilenya Josefina Callao els hi demana que se'n vagin. A fora continuen les recriminacions: "los catalanes nos han hecho perder la guerra!", "Por qué Barcelona no se defendió como Madrid? Por qué?" "Pero son ustedes españoles o no?". En un vaixell que va camí de l'exili, Catalunya continua sent l'ase dels cops. Aquest cop a mans dels republicans azañistes, els socialistes de Prieto, els socialistes de Negrín, els sindicalistes....

Fora bo que ara es publiquessin les notes de Bladé sobre el seu exili mexicà que van des del 1942 fins al 1961, l'any del seu retorn a Catalunya. Tan de bo Duxelm s'hi vegi en cor i ens ofereixi un llibre que ben segur aportarà informació rellevant sobre l'exili català.