El llinatge Roth ha donat escriptors excepcionals. Tots tenim present el nom d'en Philip Roth, l'etern aspirant a Premi Nobel de Literatura o el de l'autor de La marxa Radetzky, Joseph Roth. Però de l'Henry Roth jo no em sabia res. Res de res. Un desconeixement que és bastant generalitzat. Els entesos diuen que l'Henry Roth, nascut com en Joseph a començaments del segle XX, a la regió austrohongaresa de Galítsia, és un dels grans. I de Digueu-ne son que és la novel·la que inaugura la gran literatura jueva nord-americana que donarà noms tan extraordinaris com Saul Bellow, Isaac Bashevis Singer o el mateix Philip Roth.
Poca broma doncs! Potser aquest desconeixement de la rellevància literària d'Herny Roth pugui ser atribuïda al fet que quan Digueu-ne son va aparèixer, l'any 1934, no va rebre ni l'atenció de la crítica ni la del públic. Tant és així que Roth es va dedicar a feinejar en coses tan diverses com fer de llenyataire, treballar en un psiquiàtric o fer de criador d'ànecs.
Però trenta anys després una nova edició de Digueu-ne son l'acollida del públic fou extraordinària i se n'arribaren a vendre més d'un milió d'exemplars. Roth reprengué l'escriptura i ja a les vellúries escriurà una tetralogia autobiogràfica.
M'interessava llegir un llibre sobre el món jueu a començaments del segle XX i vaig ensopegar amb aquest, gairebé com qui no vol la cosa. Vaig tenir sort perquè és un llibre extraordinari. que des dels ulls d'un nen, en David, ens explica l'arribada d'una família jueva d'Àustria a Nova York durant la dècada dels trenta: conflictes familiars, friccions entre el món jueu i el món dels gentils, la presència del sentit de pecat i de culpa, identitat i religió...Un bon treball del traductor, Xavier Pàmies, capaç de treballar els diversos registres que són presents en el llibre: el col·loquial, el de les criatures el dels immigrants que encara no tenen prou fluïdesa a l'hora de fer servir l'anglès i que utilitzen en l'àmbit familiar el jiddisch barrejant les dues llengües sense ni adonar-se'n.
I estilísticament, precisió, claredat i la presència, que s'intueix, d'en Joyce.
M'interessava llegir un llibre sobre el món jueu a començaments del segle XX i vaig ensopegar amb aquest, gairebé com qui no vol la cosa. Vaig tenir sort perquè és un llibre extraordinari. que des dels ulls d'un nen, en David, ens explica l'arribada d'una família jueva d'Àustria a Nova York durant la dècada dels trenta: conflictes familiars, friccions entre el món jueu i el món dels gentils, la presència del sentit de pecat i de culpa, identitat i religió...Un bon treball del traductor, Xavier Pàmies, capaç de treballar els diversos registres que són presents en el llibre: el col·loquial, el de les criatures el dels immigrants que encara no tenen prou fluïdesa a l'hora de fer servir l'anglès i que utilitzen en l'àmbit familiar el jiddisch barrejant les dues llengües sense ni adonar-se'n.
I estilísticament, precisió, claredat i la presència, que s'intueix, d'en Joyce.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada