Un comiat al pare

A penes una quarantena de pàgines que un fill dedica al seu pare mort. I no es tracta d'una elegia ni d'un enfilall de llocs comuns amarats d'emotivitat. Hi ha una volguda contenció en aquesta carta que José Luis Peixoto (Galveias, Portugal 1974). Hi ha també una evocació amorosa, un dolor per la desaparició d'aquell qui has estimat sabent que ja mai més compartiràs amb ell l'experiència joiosa (o trista) de la vida. 

I l'agraïment perquè dels pares també  s'aprèn o s'intueix què és la vida: "M'ensenyaves. Entre el somriure tendre dels ocells que s'aixecaven volant dels camps minsos de palla i el son pesat que les alzines projectaven sobre la terra, les teves sentències de professor s'avançaven als meus moviments".

La mort dels estimats ens apropa al silenci absolut, a la no vida i per això ens esgarrifa. Només ens queda preservar-los en el record. 

"Pare. Dorm, petitet, que has significat tant. I em dol al pit mai més poder-te sentir veure tocar. Pare. onsevulla que estiguis, dorm. Petit. Eres un poc molt de mi. Descansa, pare. Ha quedat el teu somriure en tot allò que no oblido, has quedat tot tu dins meu. Pare. Mai no t'oblidaré". 

Tots voldríem ser recordats com Peixoto recorda el seu pare.