Fabra, un dels imprescindibles

No sóc dels qui creuen amb els homes (o les dones) providencials. Els grans processos històrics no depenen de l'eventualitat de persones que els guien i els fan possibles. Però tampoc penso que tot obeixi  a un determinisme que ens ve donat i contra el qual no hi ha res a fer. La història s'encarna amb els homes. I els homes, amb les seves limitacions i amb les seves grandeses, modulen i fan seva la història. És el cas de Pompeu Fabra. 

S'escau que l'any passat fou l'@AnyFabra, coincidint amb el cent-cinquantè aniversari del seu naixement. De les moltes iniciatives per commemorar-lo, una és la que ha promogut la Revista de Catalunya amb l'edició d'un númeró extraordinari que glossa, principalment, la seva dimensió cívica i patriòtica. 

Aquesta miscel·lania aplega articles que ens parlen de l'intel·lectual, de l'enginyer, de l'esportista, del seu pas per la política i per les institucions del país com l'Ateneu, Palestra o la Universitat així com de la seva activitat a l'exili on, el 1948, morí i és enterrat a Prada, població del Conflent. Aquest número també inclou un annex on es dóna notícia de l'Any Fabra de 1968, un autèntic revulsiu enmig del règim franquista. I, òbviament, del seu paper com un dels lingüistes més rellevants que mai ha tingut el nostre país. Una importància que rau en haver normativitizat la nostra llengua, pensant en el conjunt del nostre domini lingüístic i des d'una perspectiva de modernitat i no arcaïtzant. Mai li estarem prou agraïts. Com deia Rovira i Virgili, "Fabra és, per nosaltres catalans, molt més que un gramàtic. És un dels reconstructors de la nostra nació, és un dels restauradors de la nostra pàtria" La Humanitat, 19 de febrer de 1948. 

Des de les antípodes polítiques, Josep Pla en fa el millor dels elogis: "Ha estat el català més important del nostre temps perquè és l'únic ciutadà d'aquest país,en aquesta època, que, havent-se proposat d'obtenir uan determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d'una manera explícita i indiscutible". 

Fabra ens recorda, ras i curt, que sense el català no hi ha patriotisme que tingui sentit: "La llengua d'un poble és la seva ànima i per estimar la pàtria cal també estimar la llengua" Diari de Tarragona, 25 de gener de 1933. 

Estimem-la, doncs!

Una certa devastació

El llibre de Manuel Vilas (Basbastro, 1962), "Ordesa", ha merescut el reconeixement de la crítica espanyola i ha estat escollit com el millor llibre de l'any que acabem de deixar enrere per "El País". La cosa s'ho val perquè la seva lectura no deixa indiferent a ningú. Llegir-lo provoca una certa sensació de desassossec, d'esfondrament. Com si tot plegat es tractés d'una befa irònica

I ho fa a partir de la realitat més immediata, de la quotidianitat. Ben bé no sé si ens trobem davant d'allò que s'anomena escriptura memorialística ni tan sols davant d'una novel·la perquè com apunta algun crític "Ordesa és un artefacte literari que refusa el sentit convencional de la novel·la. No hi ha evolució de la intriga, siné una subtil trama del propi estil". 

Al llibre hi veiem passar la mort dels pares, el fracàs d'un matrimoni, les relacions complexes amb els fills adolescents, els problemes amb l'alcohol del protagonista, la vaqüitat de la vida, el sentir-se derrotat...

Hi sura també una reflexió sobre Espanya i els espanyols

que no és indulgent precisament: "No hubo manera de pillar un chollo, eso es España para todos nosotros,para cuarenta y cuatro millones de españoles: ver como un millón de españoles pillan un chollo y tú no lo pillas". O "Si el Real Madrid y el Fútbol Club Barcelona se desvanecieran, España se convertiría en un agujero negro". "España se convirtió en ayuntamientos que construían piscinas municipales". 

I Ordesa, és clar: "Pensé que el estado de mi alma era un vago recuerdo de algo que ocurrió en un lugar del norte de España llamado Ordesa, un lugar lleno de montañas,y eraun recuerdo amarillo, el color amarillo invadía el nombre de Ordesa, y tras Ordesa se dibujaba la figura de mi padre enun verano de 1969". 

Vilas fa un exercici constant de distanciament de tot. Fins i tot de la mateixa litaratura ("Los libros no son vida, como mucho un adorno de la vida, y poco más que eso"), . de la mort ("se muere mejor si nadie sabe que estás vivo", "(la mort) es un servicio a domicilio", de l'honestedat ("La honestidad también es un fraude ontológico"), l'espiritualitat ("Las ideas espirituales son melancolía venenosa, bolas de antimateria ardiendo"). 

Com deia un crític literari, "Ordesa" és una esmena a la totalitat.