Fabra, un dels imprescindibles

No sóc dels qui creuen amb els homes (o les dones) providencials. Els grans processos històrics no depenen de l'eventualitat de persones que els guien i els fan possibles. Però tampoc penso que tot obeixi  a un determinisme que ens ve donat i contra el qual no hi ha res a fer. La història s'encarna amb els homes. I els homes, amb les seves limitacions i amb les seves grandeses, modulen i fan seva la història. És el cas de Pompeu Fabra. 

S'escau que l'any passat fou l'@AnyFabra, coincidint amb el cent-cinquantè aniversari del seu naixement. De les moltes iniciatives per commemorar-lo, una és la que ha promogut la Revista de Catalunya amb l'edició d'un númeró extraordinari que glossa, principalment, la seva dimensió cívica i patriòtica. 

Aquesta miscel·lania aplega articles que ens parlen de l'intel·lectual, de l'enginyer, de l'esportista, del seu pas per la política i per les institucions del país com l'Ateneu, Palestra o la Universitat així com de la seva activitat a l'exili on, el 1948, morí i és enterrat a Prada, població del Conflent. Aquest número també inclou un annex on es dóna notícia de l'Any Fabra de 1968, un autèntic revulsiu enmig del règim franquista. I, òbviament, del seu paper com un dels lingüistes més rellevants que mai ha tingut el nostre país. Una importància que rau en haver normativitizat la nostra llengua, pensant en el conjunt del nostre domini lingüístic i des d'una perspectiva de modernitat i no arcaïtzant. Mai li estarem prou agraïts. Com deia Rovira i Virgili, "Fabra és, per nosaltres catalans, molt més que un gramàtic. És un dels reconstructors de la nostra nació, és un dels restauradors de la nostra pàtria" La Humanitat, 19 de febrer de 1948. 

Des de les antípodes polítiques, Josep Pla en fa el millor dels elogis: "Ha estat el català més important del nostre temps perquè és l'únic ciutadà d'aquest país,en aquesta època, que, havent-se proposat d'obtenir uan determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d'una manera explícita i indiscutible". 

Fabra ens recorda, ras i curt, que sense el català no hi ha patriotisme que tingui sentit: "La llengua d'un poble és la seva ànima i per estimar la pàtria cal també estimar la llengua" Diari de Tarragona, 25 de gener de 1933. 

Estimem-la, doncs!