Fouché o per què odiem tant la política

Aquí ja  he parlat abans de Zweig, concretament d'El món d'ahir, una obra cabdal per entendre el vienès i per adonar-nos de la importància d'un dels grans autors del segle XX. Zweig és un autor profífic tocat per la gràcia dels  literats de debò, amb un estil sense grans ornaments retòrics però amb un llenguatge entenedor i atractiu. I això també ho trobem a Fouché. Retrat d'un home polític. 

Què podria interessar-nos d'un personatge silenciós, reservat, esmunyedís, que passa els seus dies com a professor d'un seminari de províncies? Doncs, si fem cas a la seva trajectòria, tot. Perquè un home que comença com a girondí, passa a la bancada dels jacobins, es present a la Convenció, al Directori,  al Consolati a la Monarquia bé mereix la nostra consideració.I sobreviu no passant de puntetes, precisament....

Al seminari Fouché aprèn sobretot la "tècnica de saber callar, l'art magistral de l'autoocultació, la mestria de l'observació de l'ànima i la psicologia". Com a diputat per Nantes, molt a prop d'on va néixer, s'asseu entre els girondins i es un moderat més entre els moderats però quan la cosa canvia serà el més radical dels jacobins. Diu Zweig: "En realitat el primer manifest clarament comunista de l'època moderna no és aquell famós text escrit per Karl Marx, ni El missetger de Hesse de Georg Bücgberm sinó la desconeguda Instruction de Lyon, expressament oblidad per la hist
oriografia socialista que, si bé és signada en comú per Collot d'Herbois i Fouché, tanmateix no hi ha dubte que la redacció és exclusivament de Fouché", I a Lió, efectivament tindrà lloc un dels episodis més violents de la Revolució: matances i una persecució del cristianisme que fa que orgullosament es vanti d'haver-lo exterminat. Fouché serà recordat com el Mitrailleur de Lyon. La seva condició de botxí no neix de cap passió republicana sinó dela por per passar per moderat.

Aviat s'enfrontarà a Robespierre, hi conspirarà i el guanyarà. És una aposta arriscada però se'n surt "perquè tan sols qui coneix l'abisme, coneix la vida sencera. És el retrocés el que dóna empenta a l'home l'empenta per avançar". Després d'un exili que dura tres anys retorna com a ministre de la Polícia (un càrrec no és sinó allo que un hom en fa"), dissol els club dels jacobins i posa en marxa una implacable maquinaria que ho controla tot. 

Treballarà al costat de Napoleó, sense creure-hi, al costat d'un altre gegant amb pocs escrúpols, Talleyrand. I quan aquest comet l'error de fer afusellar el reialista duc d'Enghien, dirà la famosa frase que ha passat a la posteritat: "Va ser més que un crim, va ser un error". 

El duc d'Ôtranto, vés per on, ara serveix a Lluís XVIII perquè com dirà Napoleó a Santa Helena, "només he conegut un traïdor autèntic i consumat: Fouché!". A qui Fouché, magistral, contesta: "No he estat jo qui ha traït Napoleó, sinó Waterloo". Fouché acabarà els seus dies a Trieste, exiliat. Però havent protagonitzat la Història del seu temps. 

Tots coneixem polítics cara dura, camaleònics, oportunistes però cap amb la intuïció, la intel·ligència,  la sang freda i la falta d'escrúpols de Fouché.