L'escola i la lectura, alguna cosa ha de canviar. 

Nuccio Ordine (Diamante, 1958) aplega a Clàssics per a la vida. Una petita biblioteca ideal  un conjunt d'articles publicats a Corriere della Sera  on presentava una citació breu d'algun clàssic  i mirava d'evocar-hi un tema associat. A més a més s'hi inclou una àmplia introducció sota el suggerent títol "Si no salvem els clàssics i l'escola, els clàssics i l'escola no podran salvar-nos".on el professor de la Universitat de Calàbria  fa afirmacions que, per evidents, són cabdals: "la bona escola no la fan  ni les tauletes ni els programes digitals, sinó els bon professors"."l'escola (...) hauria sobretot d'educar les noves generacions per a l'heretgia", "l'aprenentatge demana lentitud, reflexió, silenci, recolliment".

Explica Ordine com un Camus agraït escriu al seu mestre a propòsit de la concessió del Premi Nobel. Diu Camus, adreçant-se al seu mestre d'Alger, Louis Germain: "...els vostres esforços, el vostre treball i el cor generós que hi posàveu continuen ben vius en un dels vostres petits col·legials". Sense bons mestres, no hi ha res a fer. 

Cal aprendre a llegir bé i cal partir dels clàssics. Ordine cita Giordano Bruno quan a El candeler afirma que tot depèn del primer botó, cordar-lo en el trau equivocat significarà contnuar, de manera irremeiable, acumulant error rere error. 

Tots tenim experiències traumàtiques sobre la lectura a l'escola: la literatura no es pot reduir a memoritzar un enfilall de llibres d'uns determinats autors, o a saber col·locar cronològicament un període literari determinat. O a escoltar, amb un descriptible avorriment com el professor llegeix, posem per cas el Lazarillo de Tormes. Així no s'encomana cap passió per la lectura. 

Contra les pedagogies hedonistes, l'aventura del coneixement pressuposa un esforç. 

Dels títols esmentats i comentats per Ordine, m'ha cridat especialment l'atenció Mendel el dels llibres  de Stefan Zweig on explica com Mendel estimava els llibres i era un home respectat però com, després de la I Guerra Mundial ja no era respectat i com l'amant dels llibres que era Mendel ja no era considerat un "miraculum mundi" sinó un "paràsit incòmode i inútil". I encara som aquí, el llibre ha de tornar al centre de la nostra vida. Perquè els bons llibres ens transformen, Com deia Borges "Que otros se jacten de las páginas que han escrito; a mí me enorgullecen las que he leído". 

Fouché o per què odiem tant la política

Aquí ja  he parlat abans de Zweig, concretament d'El món d'ahir, una obra cabdal per entendre el vienès i per adonar-nos de la importància d'un dels grans autors del segle XX. Zweig és un autor profífic tocat per la gràcia dels  literats de debò, amb un estil sense grans ornaments retòrics però amb un llenguatge entenedor i atractiu. I això també ho trobem a Fouché. Retrat d'un home polític. 

Què podria interessar-nos d'un personatge silenciós, reservat, esmunyedís, que passa els seus dies com a professor d'un seminari de províncies? Doncs, si fem cas a la seva trajectòria, tot. Perquè un home que comença com a girondí, passa a la bancada dels jacobins, es present a la Convenció, al Directori,  al Consolati a la Monarquia bé mereix la nostra consideració.I sobreviu no passant de puntetes, precisament....

Al seminari Fouché aprèn sobretot la "tècnica de saber callar, l'art magistral de l'autoocultació, la mestria de l'observació de l'ànima i la psicologia". Com a diputat per Nantes, molt a prop d'on va néixer, s'asseu entre els girondins i es un moderat més entre els moderats però quan la cosa canvia serà el més radical dels jacobins. Diu Zweig: "En realitat el primer manifest clarament comunista de l'època moderna no és aquell famós text escrit per Karl Marx, ni El missetger de Hesse de Georg Bücgberm sinó la desconeguda Instruction de Lyon, expressament oblidad per la hist
oriografia socialista que, si bé és signada en comú per Collot d'Herbois i Fouché, tanmateix no hi ha dubte que la redacció és exclusivament de Fouché", I a Lió, efectivament tindrà lloc un dels episodis més violents de la Revolució: matances i una persecució del cristianisme que fa que orgullosament es vanti d'haver-lo exterminat. Fouché serà recordat com el Mitrailleur de Lyon. La seva condició de botxí no neix de cap passió republicana sinó dela por per passar per moderat.

Aviat s'enfrontarà a Robespierre, hi conspirarà i el guanyarà. És una aposta arriscada però se'n surt "perquè tan sols qui coneix l'abisme, coneix la vida sencera. És el retrocés el que dóna empenta a l'home l'empenta per avançar". Després d'un exili que dura tres anys retorna com a ministre de la Polícia (un càrrec no és sinó allo que un hom en fa"), dissol els club dels jacobins i posa en marxa una implacable maquinaria que ho controla tot. 

Treballarà al costat de Napoleó, sense creure-hi, al costat d'un altre gegant amb pocs escrúpols, Talleyrand. I quan aquest comet l'error de fer afusellar el reialista duc d'Enghien, dirà la famosa frase que ha passat a la posteritat: "Va ser més que un crim, va ser un error". 

El duc d'Ôtranto, vés per on, ara serveix a Lluís XVIII perquè com dirà Napoleó a Santa Helena, "només he conegut un traïdor autèntic i consumat: Fouché!". A qui Fouché, magistral, contesta: "No he estat jo qui ha traït Napoleó, sinó Waterloo". Fouché acabarà els seus dies a Trieste, exiliat. Però havent protagonitzat la Història del seu temps. 

Tots coneixem polítics cara dura, camaleònics, oportunistes però cap amb la intuïció, la intel·ligència,  la sang freda i la falta d'escrúpols de Fouché.