Els homenots d'en Pla

A tots els cànons haguts i per haver de la literatura catalana hi apareix Josep Pla. Tothom li reconeix aquesta manera de fer que a priori sembla tan fàcil de triar un llenguatge sense ampul·lositats, que no embafa, que tendeix a prescindir de circuml·loquis i barroquismes que enfarfeguen i dificulten la intel·ligibilitat d'allò que es vol comunicar. 

Que Pla fos un home conservador-"jo sóc un home conservador, perquè sempre m'ha semblat absurd que els homes afegeixin les seves facultats intel·lectuals i la seva força material a l'incessant treball de destrucció que realitza constantment i implacablement la naturalesa"- no hauria de ser cap demèrit alhora de reconèixer-lo com allò que és; un dels grans prosistes en català del segle XX. No fou mereixedor del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes no perquè no conrees les lletres catalanes i excel·lís en això sinó perquè no fou un home d'honor, si més no, no fou un home d'honor per al catalanisme. 

De la mateixa manera que després de llegir El quadern gris, m'ha entusiasmat la letura d'aquesta primer sèrie dels Homenots. La tria dels personatges d'aques primer volum és excepcional, Prat de la Riba, Pompeu Fabra, Joaquim Ruyra, Eugenio d'Ors, Joan Crexell -de qui tan poques coses sabia-, Joan Estelrich...

Sovint a més a més d'aquestes pinzellades sobre aquestes personalitats hi apareix el mateix Pla. És inevitable, és clar. Hi són ben presents la seva obsessió contra el Modernisme i la seva flaca cap al "senyor Cambó" que en parlar del gran Prat de la Riba sembla que sigui més mereixedors d'elogis que el president de la Mancomunitat...

Pla parla d'aquestes figures capdavanteres ben sovint amb admiració, amb respecte, no regatejant-los-hi cap mèrit però també hi són present, a vegades, comentaris mortificadors,detalls de la seva vida ben poc galdosos, sarcasmes una mica feridors. Amb tot s'hi veu la ploma d'un home que els ha tractat, un home que n'ha fet una coneixença no superficial. 

A mi,m'ha agradat molt les descripcions que fa del periodisme de principis del segle XX i, concretament, de les redaccions de Las Noticias i La Publicidad. Quina descripció d'ambients i de personatges! quina capacitat anaalítica pr explicar-nos què era el periodisme en les dues primeres dècades del segle XX!

Acabem amb una descripció, provocativa, d'allò que era la cultura per Pla:"la cultura és un preservatiu contra les inevitables i tristes caigudes de l'arrauxament intuïtiu".