Del 6 d'octubre al 9 de novembre

Poc abans de la convocatòria del 9 de novembre he tingut ocasió de llegir Els fets del 6 d'octubre de 1934 del professor de la Universitat de Lleida, Manel López, el llibre de la seva tesi doctoral -publicat l'any passat-  que podeu consultar en aquest enllaç http://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/83653/tmle.pdf;jsessionid=B593A434A1085EEC7BA2002ACCCFB54F.tdx2?sequence=1

Un llibre  al qual cal afegir-hi els apareguts enguany amb motiu del vuitantè aniversari http://cat.elpais.com/cat/2014/10/01/actualidad/1412199862_050786.html

El llibre  d'en López  ens permet una visió global del 6 d'octubre, dels 6 d'octubre perquè, com assenyala Pelai Pagès, ens trobem davant d'una revolució multiforme. I la globalitat rau també en l'abast territorial. Ben poques anàlisis han tingut la virtut d'abraçar la globalitat del país. I aquesta ho fa amb un extraordinari treball de recerca feta a través dels arxius comarcals. 

M'ha sorprès constatar com López assenyala que la repressió posterior recaigué bàsicament sobre Esquerra Republicana i la CNT. En el primer cas s'explica per l'hegemonia municipal del partit de Companys i pel seguiment que es féu des del territori de la crida del president. Però, i la CNT? Formalment el sindicat anarcosindicalista no formava part de l'Aliança Obrera i no s'havia adherit a la iniciativa de la Generalitat. L'autor assenyala que probablement la majoria de cenetistes detinguts no hi participaren directament, com per exemple  fou  el cas d'Ascaso. En d'altres casos però sí que s'implicaren de ple en funció de la realitat diversa de cada lloc. 

Quins paral·lelismes podem trobar entre el 6 d'octubre de 1934 i el 9 de novembre de 2014?  Ben pocs. Aplicar el presentisme a l'anàlisi del passat sempre és una disfunció que en res ens ajuda. Mas no és Companys, ni la revolta dels anys trenta era una vindicació d'una República Catalana. 

Uxío-Breogán Diéguez

Uxío-Breogán Diéguez

Divendres passat vaig assistir a la defensa de la tesi doctoral del meu amic Uxío-Breogán Diéguez. La tesi, "Nacionalismo galego. Desarticulación, resistencia e rearticulación (1936-1975)" fou defensada davant  un tribunal presidit per Justo Beramendi i del qual també formaven part Sebastià Serra (UIB) i Carles Santacana (UB), tribunal que li atorga la màxima qualificació. 

S'analitza la realitat patriòtica gallega en clau organitzativa i recull la feina de més de deu anys de recerca en arxius de tota Amèrica i  Galícia. És una obra que amb el temps esdevindrà referencial per a l'estudi del nacionalisme gallec i que, d'alguna manera, es continuadora de la monumental De provincia a nacion. Historia do galeguismo político de Beramendi. 

Assistir a un acte acadèmic d'aquestes característiques em va permetre, per una banda, fer costat a Diéguez en un acte tan important en la seva trajectòria professional i per altra conèixer els procediments i els formalismes d'un acte revestit d'una certa solemnitat com és la defensa d'una tesi doctoral.

Del doctor Diéguez en sentirem a parlar; de moment l'any que ve es preveu la sortida del llibre que recull la seva tesi, tan brillantment defensada per ell, amb l'ajuda del director de la tesi, el doctor Jordi Casassas. 

Periodistes

Diu Bru Rovira a l'últim número de L'Avenç que el periodisme ha mort i que simplement és un full dominical del poder. Deu n'hi do! Per molt categòrica i radical que ens pugui semblar aquesta afirmació, té bona part de raó. Com,  si no,  explicaríem el descrèdit d'aquesta professió? D'un periodista, com a mínim, hem d'esperar que hi vegi més enllà de l'evidència, que grati fins fer aparèixer allò ocult, que no es limiti a transcriure comunicats de premsa...

I no sempre és així. 

Aquests dies, casualment, he llegit dos llibres de periodistes que honoren la seva professió: Cap de turc de Gúnter Wallraff i Gomorra de Roberto Saviano. Mentre l'un desemmascara la xenofobia i marginació dels turcs a l'Alemanya Federal dels anys vuitanta, l'altra s'endinsa en el món de la camorra napolitana. El primer es va haver d'exiliar a Holanda, el segon ha de viure amagat sota la protecció policiaca. A casa nostra enguany honorem la figura d'Eugeni Xammar amb motiu del seu cent vint-i-cinquè aniversari (http://www.eugenixammar.cat/) , un del grans del periodisme català, que pagà amb l'exili la seva lleialtat a Catalunya i a la llibertat, 

El periodisme no pot ser una mena de martirologi però sí que ha de ser una exigència ètica a favor de la veritat. Perquè si no és així, estem davant de tota una altra cosa....

Heraldo de Madrid

Coincidint amb el setanta-cinquè aniversari de la fi de la  guerra, s'ha editat un número especial de l'Heraldo de Madrid http://www.heraldodemadrid.es/. S'ha avaluat el cost humà del conflicte bèl·lic, els morts, els exiliats, els represaliats, els humiliats però poc se'n sap del cost pecuniari, dels béns expropiats, de les confiscacions, del saqueig que el franquisme infringí sobre els vençuts.  

L'Heraldo de Madrid fou incautat per les noves autoritats el 28 de març de 1939. Els descendents de la Sociedad Editora Universal, l'editora del diari, han pledejat per aconseguir una restitució patrimonial sense èxit fins ara. I són ells, juntament amb un seguit de publicacions nascudes de la crisi periodística, eldiario.es, Mongolia, Alternativas económicas, La Marea, etc, els qui han fet possible aquesta edició especial, cent mil exemplars que es posen a la venda durant tot el mes d'abril. 

L'Heraldo fou una capçalera important, probablement la més influent en l'àmbit republicà durant la dècada dels trenta. I fou una creació amb un marcat marxamo català com bé assenyala Gil Toll a Heraldo de Madrid. Tinta catalana para la Ii República española. Entre els seus col·laboradors, el "recuperat" Manuel Chaves Novales i César González Ruano, que ben aviat se n'anà a l' ABC i de qui un recent estudi assenyala un passat infame. 

La reaparició, per molt puntual que sigui, de l'Heraldo posa de manifest la injustícia de tots aquells que encara avui esperen una reparació que no arriba i assenyala  una anomalia que resulta escandalosa: la inexistència de mitjans d'expressió escrita progressistes. Desaparegut Público i amb El País en una angoixosa situació financera, seria qüestió de pensar si aquesta reaparació puntual podria esdevenir definitiva...

Gardel i nosaltres

Aquests dies ha passat per Barcelona el cineasta uruguaià Ricardo Casas per presentar el documental "El padre de Gardel". Segons ell, el pare d'en Carlos Gardel fou el coronel Carlos Escayola, tot una peça, aquest militar uruguaià!, que, a la seva vegada, era fill del sabadellenc establert a l'Uruguai, Joan Escayola. 

Sobre qui va ser el pare d'en Gardel corren versions per a tots els gustos. Si fem cas a aquesta "via catalana", Gardel seria "fill il·legítim" d'Escayola i, per extensió, li podríem atribuir la condició de català.

El que sí que sabem de Gardel és que era un gran aficionat del Barça i amic personal del mític Samitier. . Tant és així que va adaptar un tango, "Patadura" (1929) amb motiu d'una gira que el Barça realitzà per Argentina i l'Uruguai l'any 1928.


Diuen els entesos que Barcelona va ser  una de les capitals internacionals del tango.  No ho sé, però el que sí que recordo és a la meva mare cantarellejant algun tango, d'aquells de "rompe y rasga" o explicant-me com la seva germana havia anat a París de viatge de noces per escoltar en Gardel. Estarien contentes de saber que l'autor de "La Cumparsita" era, gairebé, un compatriota...

Els altres catalans

En l'acte del cinquantè aniversari de l'aparició d'Els altres catalans, el president Mas va comparar Francesc Candel amb Nelson Mandela. Una hipèrbole del tot desmesurada que, ben segur, hagués incomodat al mateix beneficiari...

Candel es  percebia a ell mateix bàsicament com un escriptor. De fet, Els altres catalans va ser un encàrrec de Max Cahner a partir d'un article que sobre la immigració havia escrit a la revista La Jirafa. L'èxit d'Els altres catalans, juntament amb el d'una altra obra essencial, Nosaltres els valencians de Joan Fuster, servirien per consolidar una editorial que tot just iniciava el seu itinerari, Edicions 62. 

De la importància d'aquesta obra -i de la del mateix Candel- no val la pena insistir-hi. El mateix Pujol i en Salvador Cardús l'han significat com un dels deu homes més importants de la Catalunya del segle XX. 

Allò que corprèn d'aquest llibre és aquesta mirada, propera i distant alhora, de la immigració. Propera, és obvi, per l'experiència viscuda pel mateix autor i distant perquè volgudament busca un distanciament que li permeti parlar d'aquesta dimensió essencial de Catalunya. Hi ha veritat en aquest llibre i això és el que fa un dels llibres imprescindibles per entendre què és el nostre país. 

Recordo haver anat a casa seva, a la Zona Franca, per entrevistar-lo. http://www.esquerra.cat/documents/en/en38-entrevista.pdf

Era una casa senzilla amb un  menjador prou espaiós. Al fons hi havia una gran taula on en Candel escrivia i a sobre mateix de la taula, un quadre d'en Juan Genovés, que n'era família. Anava parlant parsimoniòsament amb un to de veu molt baix, una mica decebut de tot i de tothom. Em va dedicar el llibre que duia,  Els altres catalans vint anys després. amb una dedicatòria molt cordial.  D'aquella entrevista vaig subratllar una de les coses que em va dir: No s'ha format una Catalunya catalana i una Catalunya castellana. Gràcies Paco per haver-ho fet possible!

Nous mitjans


Gràcies a la gentilesa del meu amic Uxío Breogán Diéguez, jove professor d'història  de la Universidade da Coruña i director de la revista Murguía, m'arriba Luzes (www.revistaluzes.com) una publicació de periodicitat mensual,  dirigida per l'escriptor gallec més conegut d'ara mateix: Manuel Rivas. Amb un disseny gràfic molt atractiu, amb continguts que defugen expressament la immediatesa de la notícia per, com diu l'editorial del seu número u, "prender unha fogueira de ideas, axuntar vontades e voces e convocar xente do común ao seu redor, á calor das historias que falan de novos rumbos", l'aparició de Luzes és una excel·lent notícia davant la devastació que pateix el món periodístic. En el cas de Galícia, en poc temps han desaparegut l'únic diari en gallec, Galicia Hoxe, el setmanari històric del galleguisme, A Nosa Terra així com nombroses capçaleres comarcals. 

Voldria fixar-me però, no en allò que no funciona sinó en la capacitat de plantar cara a aquestes circumstàncies tan dramàtiques que viuen les empreses periodístiques i més específicament les que s'expressen en les llengües que des del poder es perceben com a subsidiàries, prescindibles...A Galícia, per exemple, l'accionariat popular ha posat dempeus un nou setmanari Sermos Galiza (www.sermosgaliza.com) i davant la instrumentalització obscena del PP de la televisió pública gallega, han nascut dues iniciatives per fer possible una televisió que emet per internet: Irmandade TV (www.irmandade.tv) i Galiza Ano Cero TV (www.galizaanocero.tv).

Senblantment a Astúries, on l'asturià no té rang de llengua oficial, i on la televisió pública asturiana menysté la llengua pròpia (amb més de deu anys d'existència només han doblat una pel·lícula a l'asturià, "El rostru impenetrable"!) ha nascut una televisió per internet de la mà de l'associació Iniciativa pol Asturiano: Alderiques d'Asturies (www.facebook.com/alderiquesdasturies).

I a casa nostra? No cal comentar massa  què succeix  al País Valencià. Només amb un canvi a la Generalitat Valenciana és possible pensar en un restabliment tant de la televisió i ràdio publiques valencianes com de la recepció dels mitjans públics del Principat. Mentrestant toca resistir. A Mallorca ha nascut Ona Mediterrània (www.onamediterrania.cat) gràcies a l'esforç dels socis que li fan costat  i just aquests dies comença a donar-se a conèixer un projecte ambiciós: una ràdio per internet per a tots els Països Catalans (www.laradio.cat). 

Les noves tecnologies poden ser un bon aliat per buscar escletxes que obrin i democratitzin la informació. La qüestió és no restar amb els braços plegats. Vindran dies millors si som capaços d'anar-los construint des d'ara mateix. 

Max Aub

Hi ha una satisfacció més gran que la de llegir un bon llibre; la de descobrir-lo per un mateix. Sense la recomanació dels crítics ni dels amics. És una cosa que no t'esperes i que et congratula enormement. Això és el que em va passar amb La gallina ciega de Max Aub. Un gran escriptor desconegut per mi com tants d'altres...Aub és un valencià d'ascendència jueva que s'hagué d'exiliar acabada la guerra per les seves conviccions polítiques en tant que republicà i militant del PSOE. Més de Negrín que no pas de Besteiro, a qui no perdonaria mai la seva participació en el cop d'estat del coronel Casado, Aub era un socialista liberal que s'oposà per igual al feixisme com al comunisme. 

Amb motiu d'un llibre sobre Luis Buñuel (vegeu la següent informació d'El País http://cultura.elpais.com/cultura/2013/10/31/actualidad/1383227825_543687.html ), Aub retorna a Espanya des del seu exili mexicà. Han passat trenta anys i Aub es troba amb un altre país que ja no és el seu. Per mitjà d'aquest diari personal es constata l'abast de la devastació del franquisme que arriba a arrasar, fins i tot, aquells nuclis il·lustrats i azañistes, que tan bé va arribar a conèixer l'escriptor. La podridura moral de la dictadura ho ha anat amarant tot; fins i tot els seus amics amb qui es retroba a Madrid: "Me duele su inconsciencia, su alegría, sus tragaderas, su manga ancha, su conformidad. Todo les tiene sin cuidado, acomodados. Seguramente -!tan inteligentes!- tienen sus razones y razón. Mirar en el espejo y no verse, sin estar ciego".

Després de llegir un llibre com aquest en vols més. He llegit Campo de los almendros, sisè llibre del cicle El laberinto mágico sobre la Guerra Civil que explica una de les majors tragèdies de la guerra, la que s'esdevingué al port d'Alacant on s'hi trobaven els republicans que volien fugir d'Espanya davant la imminent victòria franquista. Extraordinària edició de "Clásicos Castalia"! Quan tindrem alguna cosa de semblant per a la literatura catalana?

El magnífic estudi preliminar de Francisco Caudet en fa una anàlisi profunda, subratllant el tractament del realisme en Aub i Galdos, les similituds i les discrepàncies. El cert és que Campo de almendros està fonamentada en el record, les pesquises, les informacions de multitud de persones. Entre elles, Tuñón de Lara, amic personal de Aub, tot i la seva militància comunista. Quina sorpresa trobar-me aquí l'historiador que vaig llegir tant i tant quan estudiava! 

Diu Caudet que llegir Campo de los almendros és un antídot contra l'amnèsia històrica. Certament, i també una manera de mira d'entendre'ns, si és que això és possible: "Nos metieron en un laberinto, al salir del Paraíso. Y se me perdió el hilo: estoy perdido". 

I com que una cosa porta a l'altra, ara tinc sobre la tauleta de nit un llibre d'Aub que va editar l'Ajuntament de Figueres, Gener sense nom, sobre el pas de la frontera dels vençuts

Actuar

El ministre de l'Interior francès, Manuel Valls, acaba d'enviar un comunicat a tots els prefectes de la República per tal que avaluïn la possibilitat de prohibir els espectacles de l'humorista Dieudonné. I no només això. François Hollande ha demanat suport per perseguir els actes de caràcter antisemita. I l'ha obtingut immediatament del principal partit de l'oposició, la dretana UMP.

El còmic Dieudonné M'bala M'bala -fill de camerunès i bretona- és tot un fenomen a França. Tot i que ell s'autoqualifica d'antisistema, què hem de pensar d'una persona que ha estat condemnat set vegades per difamació, injúries i incitació a l'odi racial, d'una persona que escull Jean-Marie Le Pen com a padrí del seu quart fill, d'una persona que s'ha inventat un gest, la quenelle, obscè i antisemita? (vegeu aquest web on apareixen multitud de persones, entre elles Alain Soral, un ideòleg de l'extrema dreta, fent-lo davant de llocs emblemàtics per als jueus http://k00ls.overblog.com/2013/12/pour-ceux-qui-pr%C3%A9tendent-que-la-quenelle-n-est-pas-un-geste-antis%C3%A9mite.html ).

Aquesta permissivitat amb Dieudonné  afavoreix la banalització del nazisme i dels seus crims. Justament aquests dies la Filmoteca del nostre país inaugurarà un cicle sobre cinema i propaganda nazi. Explica el periodista que ens ho fa saber, com de difícil és que aquestes pel·lícules es puguin projectar. El govern alemany exigeix unes condicions especials i que siguin presentades per especialistes en un context adequat.. 

Dieudonné, no enganya a ningú. Algú que afirma que la Shoah és "pornografia de la memòria", algú que el 2009 forma part de la "candidatura antisionista" -l'antisionisme, l'últim refugi de l'antisemitisme- és, com afirma l'editorialista de  Libération, un "antisemita emmalaltit dins un deliri paranoic". La República ha d'aturar-lo.