País Valencià, la fi d'un règim

La virtut del llibre del periodista Víctor Maceda és la de no ser pretensiós ni elaborar tesis encimbellades i pretensioses. Es tracta, simplement, d'un reportatge on, negre sobre blanc,se'ns explica l'ascens i caiguda d'un règim que durant vint anys va fer del saqueig una norma. Un llibre adreçat a tothom però que  als catalans ens permet una aproximació a allò que Enric Juliana defineix en el seu pròleg com "el territori més delicat i imprecís del mosaic hispànic". 

I és que el País Valencià no permet reduccionismes infantils. Si el PP ha pogut governar gairebé totes les institucions del país durant dues dècades és perquè va saber construir un "regionalisme" que, a base de "grandes eventos" col·locà el País en l'escaquer ibèric, perquè va saber deglutir el regionalisme hiperbòlic i excèntric d'Unió Valenciana a través del "pacte del pollastre, perquè per mitjà d'una política més efectista que no efectiva va crear el miratge d'un "poder valencià" a recer d'un cicle econòmic de creixement. I gràcies a la inestimable ajuda d'una oposició del tot ineficaç, amb un PSPV-PSOE sotmés a periòdiques lluites fratricides i un nacionalisme valencià que no acabava de sintonitzar amb el seu poble. 

L'últim capítol d'El despertar valencia. La caiguda d'un règim i la irrupció del canvi porta un títol que hauria de ser profètic "Renaixement". La fi del cicle del PP, si més no per ara, s'explica per la mala gestió (pèrdua del sistema financer valencià, fiasco dels grans projectes emblemàtics com Terra Mítica, la Ciutat de la Llum, l'aeroport de Castelló, etc), per la corrupció generalitzada i sistèmica i per l'eclosió d'allò que Maceda anomena un nou valencianisme, personalitzat en les figures de Ximo Puig, els més valencianista de tots els secretaris generals que ha tingut el PSPV i Mònica Oltra, la carismàtica dirigent de Compromís, 

I és que, com diu Ximo Puig, els valencians estan "exhausts d'ofrenar noves glòries". Consolidar aquesta experiència serà bàsic per normalitzar les relacions amb Catalunya i tirar endavant projectes en comú. 

Gràcies a Víctor  Maceda que sistematitza i analitza amb rigor tanta informació.

Tenir opinió

Intuïm. I quan creiem que tenim una opinió formada sobre un tema, de debò que és una opinió pròpia o fem nostra la d'altres? I qui té aquesta autoritat per fixar-la? L'opinió publicada consagra un grapat reduït d'intel·lectuals que tendeixen a perpetuar-se més enllà de la caducitat o no dels seus punts de vista.

El llibre d'Ignacio Sánchez-Cuenca, professor de Ciència Política de la Universitat Carlos III,té la virtut de posar noms i cognoms, la majoria d'ells provenen del món literari, a la manca de rigor i profunditat d'aquells qui marquen les pautes del debat públic a Espanya. 

El propòsit del llibre és "assenyalar els excessos lamentables que es produeixen en la nostra esfera pública com a conseqüència de la falta de filtres en la publicació d'opinions i de la impunitat regnant en el món de les lletres". 

Jon Juaresti, Fernando Savater, Antonio Muñoz Molina, Mario Vargas Lluosa, Javier Cercas, Antonio Pérez Reverte, Félix de Azúa...són alguns dels nom analitzats. La majoria han fet una evolució ideològica de l'extrema esquerra a posicions conservadores -liberals, en diuen-, sovint imbuïts per una demagogia antipolítica, obsesionats en el seu combat contra l'independentisme català mentre participen del ·"nacionalisme banal" espanyol amb un entusiasme digne de millors causes, 

Diu Sánchez-Cuenca a "La desfachatez intelectual", a manera de conclusicó, "Si aquells qui escriuen en el debat polític fessin escoltar de tant en tant una discordança raonada amb les opinions alienes, els autors es veurien obligats a elaborar elaboracios més sòlides". 

I es que cal escoltar altres veus més enllà de les de sempre. Veus més ben formades, més raonables, més analítiques. Per tenir opinió.

Pujol revisitat

Per un llibre com El llarg procés. Cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014) res hagués estat tan nociu com passar desapercebut. No ha estat així, molts han vist en el treball de Jordi Amat una obra d'aquelles que aguantaran el pas del temps perquè ens dóna claus per entendre i interpretar el nostre passat més immediat. D'altres n'han estat molt crítics: "un aplec d'articles mal cosits" (Francesc Vilanova, Serra d'Or, oct. 2015) o "llarg i súbtil pàmflet" (Jordi Manent, Revista de Catalunya, oct, nov, des 2015). 

Jordi Amat  mira de respondre allò que a l'últim número de L'Avenç Josep Maria Muñoz formula de forma molt clara: Com hem arribat fins aquí?

La resposta per ell és molt clara: pel conflicte secular entre catalanisme i espanyolisme, pel ·"recent i calamitós procés estatuari" i, aquí l'autor hi posa tot l'èmfasi, per "les dues dècades llargues! del nacionalisme governant la Generalitat -un lideratge solidíssim- i els marcs mentals que (...) va poder implementar a un sector molt important de la ciutadania". 

Afirma Amat, i amb això és facil coincidir amb ell. que "Pujol ha estat el president més important de tota la Catalunya moderna". Però el llibre no és, de ni bon tros, un enèssim intent de passar comptes amb el pujolisme, des d'un catalanisme d'esquerres contrari al procés independentista, des d'una "orfenesa" d'un passat sense hereus, el del "maragallisme".

Com apunta Ernest Alòs a El Periódico, El llarg procés "no és un argumentari per confirmar conviccions".

Jordi Amat, nét d'un col·laborador de Destino, Manuel Amat, deixeble de Jordi Gràcia i columnista de La Vanguardia, té un especial interès en denunciar els usos espuris del passat

però presentar l'actual independentisme com una extensió lógica del pujolisme" em sembla un error així com presentar el pujolisme con un nacionalisme  integrista, una simplicació pueril. 

El llibre explica molt bé el trànsit de l'hegemonia en el món del catalanisme, des del catalanisme progressista al pujolisme durant els anys seixanta, les operacions de Cambó per trobar un àmbit d'actuació dins el franquisme, les poc exemplars vides d'alguns que van passar del catalanisme a la denúncia de "falses rutes"...

L'afany d'Amat per donar una visió global dels catalanismes durant el franquisme i la Transició em sembla molt encomiable però és una tasca massa ambciosa per resoldre-la només a partir d'aquestes 360 pàgines. Amb tot  El llarg procés és un llibre no cojuntural, com tants d'altres, penso que continuarà tenint interès durant molts anys.

Persianes avall

Ha tancat la pastisseria "La Colmena" de Gràcia http://www.pastisserialacolmena.com/ com a conseqüència de la la Llei d'arredament urbà.  I em sap eu perquè és un lloc que relaciono amb la meva infància i amb el costum de cada diumenge d'anar a comprar el tortell de nata o el braç de gitano....per no parlar dels torrons de Nadal o aquells caramels que et quedaven enganxats als queixals per molt que els rosseguessis. 

Recordo els diumenges amb el pare, quan passaven pel mostrador de  la pastisseria a buscar el tortell de nata, Un cop triat i embolicat amb un cordillet, el depenent et donava una nota amb el preu i, a tocar de la porta, un senyor ja gran, et cobrava darrera d'una petita taula. Sempre et trobaves els mateixos veïns, sovint amb La Vanguardia sota el braç. Tot molt previsible i "burgès". I tan agradable! Entrar a la pastisseria era deixar-se amarar per les aromes de tots els dolços haguts i per haver, per aquella tebior que arribava de l'obrador...

Encara resta la casa mare, a la plaça de l'Àngel. Per quant detemps? Vés a saber. Per molt emblemàtic que sigui l'establiment ningú li assegura la continuïtat. Això de Barcelona cada vegada pinta pitjor i no sembla que l'administració Colau li preocupi ni poc ni gens. Fa temps vaig llegir un article de Josep Maria Espinàs que parlava de les cafeteries i pastisseries històriques de Viena, de l'orgull ciutadà per la seva continuïtat, de la seva condició de senyals d'identitat...Potser això és el que ens separa d'un cert concepte de civilització.

Com en Charlton Heston a "El planeta de los simios", crido: "Yo os maldigo a todos!". 

"La Colmena" del carrer Gran de Gràcia

Un valencianisme triomfant

Els esplèndids resultats a les passades  eleccions locals i a Corts, van permetre no només consolidar el seu paper en la política valenciana sinó fer que, per primera vegada, el valencianisme tingués un paper decisiu. Tan decisiu que governa a la capital i cogoverna a les altres dues ciutats amb més pes del País: Elx i Alacant. També ho fa a la Generalitat, fent costat al socialista Ximo Puig. 

No ha estat fàcil. Derrotat clamorosament durant la Transició enmig de la "la batalla de València" guanyada  pel blaverisme, el nacionalisme valencià ha hagut de repensar-se i trobar un camí que, més enllà de la seva matriu fusteriana, pogués ser percebut com a útil per a un gruix important de la població. I més, tenint en compte que el País Valencià és la tercer comunitat autònoma (després de Madrid i Castella-la Manxa) que se sent eminentment o únicament espanyola. 

La seva preeminència actual en l'escaquer polític no és aliena a l'ensulsiada del PP que, un cop fagocitada la Unió Valenciana, va ser percebut per una clara majoria dels valencians com el partit que millor defensava els interessos valencians. 

Per conèixer els budells del blaverisme,i per extensió, de l'anticatalanisme al País Valencià, cal llegir, com he fet aquest dies, l'obra de Vicent Flor, Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana que se sustenta en la seva tesi doctoral. Conèixer les arrels del blaverisme, aquest populisme conservador, de retòrica antimodernitzadora i

Vicent Flor amb el seu llibre Noves glòries a Espanya

Amadeu Mezquida, secretari de l'AC Tirant lo Blanc

antiintel·lectual, anticatalanista en tant que espanyolista ens assenyala amb precisió, que aquest "regionalisme banal", en paraules de Flor, és una nova tradició política que ha vingut per quedar-se. i només en la mesura que els valencianistes de Compromís sàpiguen encarar de manera diferent el problema de la identitat i desconstruir una identitat espanyola, majoritària al País Valencià de la mateixa manera com han sabut fer una aposta clara per la regeneració democràtica, el risc d'un retorn al blaverime més exaltat i retardatari quedarà exonerat.

De propostes de futur, precisament parla Amadeu Mezquida a El valencianisme enfront d'Espanya. Una anàlisi estratègica, l'exitós estratega de la victòria de Joan Ribó a l'alcaldia de València iactual secretari general de l'Associació Civíca Tirant lo Blanc.