dijous, 12 de maig del 2016

Pujol revisitat


Per un llibre com El llarg procés. Cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014) res hagués estat tan nociu com passar desapercebut. No ha estat així, molts han vist en el treball de Jordi Amat una obra d'aquelles que aguantaran el pas del temps perquè ens dóna claus per entendre i interpretar el nostre passat més immediat. D'altres n'han estat molt crítics: "un aplec d'articles mal cosits" (Francesc Vilanova, Serra d'Or, oct. 2015) o "llarg i súbtil pàmflet" (Jordi Manent, Revista de Catalunya, oct, nov, des 2015). 

Jordi Amat  mira de respondre allò que a l'últim número de L'Avenç Josep Maria Muñoz formula de forma molt clara: Com hem arribat fins aquí?
La resposta per ell és molt clara: pel conflicte secular entre catalanisme i espanyolisme, pel ·"recent i calamitós procés estatuari" i, aquí l'autor hi posa tot l'èmfasi, per "les dues dècades llargues! del nacionalisme governant la Generalitat -un lideratge solidíssim- i els marcs mentals que (...) va poder implementar a un sector molt important de la ciutadania". 


Afirma Amat, i amb això és facil coincidir amb ell. que "Pujol ha estat el president més important de tota la Catalunya moderna". Però el llibre no és, de ni bon tros, un enèssim intent de passar comptes amb el pujolisme, des d'un catalanisme d'esquerres contrari al procés independentista, des d'una "orfenesa" d'un passat sense hereus, el del "maragallisme".
Com apunta Ernest Alòs a El Periódico, El llarg procés "no és un argumentari per confirmar conviccions".

Jordi Amat, nét d'un col·laborador de Destino, Manuel Amat, deixeble de Jordi Gràcia i columnista de La Vanguardia, té un especial interès en denunciar els usos espuris del passat
però presentar l'actual independentisme com una extensió lógica del pujolisme" em sembla un error així com presentar el pujolisme con un nacionalisme  integrista, una simplicació pueril. 

El llibre explica molt bé el trànsit de l'hegemonia en el món del catalanisme, des del catalanisme progressista al pujolisme durant els anys seixanta, les operacions de Cambó per trobar un àmbit d'actuació dins el franquisme, les poc exemplars vides d'alguns que van passar del catalanisme a la denúncia de "falses rutes"...

L'afany d'Amat per donar una visió global dels catalanismes durant el franquisme i la Transició em sembla molt encomiable però és una tasca massa ambciosa per resoldre-la només a partir d'aquestes 360 pàgines. Amb tot  El llarg procés és un llibre no cojuntural, com tants d'altres, penso que continuarà tenint interès durant molts anys.




dimecres, 4 de maig del 2016



Persianes avall


Ha tancat la pastisseria "La Colmena" de Gràcia http://www.pastisserialacolmena.com/ com a conseqüència de la la Llei d'arredament urbà.  I em sap eu perquè és un lloc que relaciono amb la meva infància i amb el costum de cada diumenge d'anar a comprar el tortell de nata o el braç de gitano....per no parlar dels torrons de Nadal o aquells caramels que et quedaven enganxats als queixals per molt que els rosseguessis. 

Recordo els diumenges amb el pare, quan passaven pel mostrador de  la pastisseria a buscar el tortell de nata, Un cop triat i embolicat amb un cordillet, el depenent et donava una nota amb el preu i, a tocar de la porta, un senyor ja gran, et cobrava darrera d'una petita taula. Sempre et trobaves els mateixos veïns, sovint amb La Vanguardia sota el braç. Tot molt previsible i "burgès". I tan agradable! Entrar a la pastisseria era deixar-se amarar per les aromes de tots els dolços haguts i per haver, per aquella tebior que arribava de l'obrador...

Encara resta la casa mare, a la plaça de l'Àngel. Per quant detemps? Vés a saber. Per molt emblemàtic que sigui l'establiment ningú li assegura la continuïtat. Això de Barcelona cada vegada pinta pitjor i no sembla que l'administració Colau li preocupi ni poc ni gens. Fa temps vaig llegir un article de Josep Maria Espinàs que parlava de les cafeteries i pastisseries històriques de Viena, de l'orgull ciutadà per la seva continuïtat, de la seva condició de senyals d'identitat...Potser això és el que ens separa d'un cert concepte de civilització.

Com en Charlton Heston a "El planeta de los simios", crido: "Yo os maldigo a todos!". 


"La Colmena" del carrer Gran de Gràcia