Sánchez-Cuenca, de nou

Ja el coneixíem de La desfachatez intelectual. Una veu pròpia que, de Madrid estant, aporta un criteri que es vol equànime enmig d'una desbocada onada de patriotisme espanyol, en els millors dels casos, de patrioterisme xaró generalitzat. 

El professor de la Universitat Carlos III comença reprenent el fil conductor de La desfachatez intelectual: la poca qualitat del debat públic que ha dificultat una sortida negociada i democràtica a la crisi catalana. Diu Sánchez-Cuenca, fent referència als opinadors espanyols: "Ha esdevingut gairebé un ritual de pas, una cerimònia iniciàtica: si algú pretén obtenir respectabilitat intel·lectual, ha de passar la prova de l'antinacionalisme furibund" (en relació al nacionalisme català perquè ja se sap que els nacionalismes són els altres). 

Sánchez-Cuenca procura veure-hi clar. No és que digui res de l'altre món però se li ha de reconèixer el mèrit de mirar de veure-hi clar enmig d'un clima absolutament enverinat. I què diu Sánchez-Cuenca? Per exemple que la defensa de la unitat territorial és tan "nacionalista" com l'aspiració de trencar-la, que la nostra època és una època essencialment nacionalista, que ni tan sols han estat afeblida per la globalització ni per la integració supranacional, que el nacionalisme tendeix a invisibilitzar-se quan assoleix el seu desenvolupament ple com Estat-nació liberal, allò que alguns han anomenat el nacionalisme banal, que la nació espanyola s'ha configurat no en oposició a altres nacions estrangeres sinó als nacionalismes alternatius existents dins el propi Estat. 

I què proposa l'autor per sortir d'aquest atzucac?: "L´única forma d'avançar en aquesta qüestió és a les palpentes, tractant d'inspirar-se en valors democràtics de tolerància i autogovern".Una perspectiva difícil, certament. Diu Sánchez-Cuenca: "...la interpretació del Tribunal Constitucional del principi de sobirania es basa en la negació o no reconeixement del problema del subjecte polític no es pot qüestionar simplement perquè la Constitució no admet que pugui estar-ho". I dissenteix l'autor d'aquesta interpretació així com de les campanyes de guerra bruta dissenyades des del Ministeri de l'Interior, una manifestació de la violació dels principis fonamentals de la democràcia que és "conseqüència de l'animadversió cap a l'independentisme".o de l'execrable discurs de Felip VI el 3 d'octubre. 

La sortida a la crisi que ens proposa Sánchez-Cuenca no difereix gaire de la Miquel Iceta i es troba en la mateixa sintonia d'ona de les suggerències de Jordi Amat, alguns dels llibres del qual hem comentat aquí. 

Reconeixent-li, si més no, la valentia d'anar contra corrent i d'haver subratllat que la "democràcia espanyola no ha estat a l'alçada de les circumstàncies en la qüestió catalana".