dilluns, 27 d’agost del 2018

Una lectura que assenyala

Aparentment es tracta d'un llibre que ratlla la insignificància. Es llegeix d'una esgarrapada i, en haver-lo llegit, no se sap ben bé quina mena de llibre has tingut entre les mans: una crònica literària d'alguns episodis de la II Guerra Mundial? un relat moralista a propòsit de certes infàmies? un al·legat contra la impostura i els poderosos  i les seves infàmies?

L'ordre del dia és l'ordre del dia de la reunió del 20 de febrer de 1933 al palau del president del Reichstag on les principals empreses alemanyes BASF, Bayer, Agfa, Opel, Siemens, Allianz, etc, es comprometien amb els nazis amb donacions multimilionàries. Totes sobrevisqueren al règim: "Aquesta reunió del 20 de febrer de 1933, en la qual es podria veure un moment únic de la història patronal,un compromís inaudit amb els nazis, no és altra cosa per a Krupp, Opel, Siemens i companyia que un episodi més de la vida dels negocis".

Un altre episodi que Vuillard ens explica és l'ocupació d'Àustria amb les negociacions prèvies entre Hitler i el canceller Schuschnigg i l'esperpèntic embús monumental dels tancs i les tropes, la proclamació e l'Anschluss des de l'antiga capital imperial. Reflexiona Vuillard: "És veritat, no ens enganyem, que es va fer venir militants nazis de tot Àustria, que es van detenir opositors, els jueus; que és una multitud triada, purgada; però són allà de debò, els austríacs, no són només una multitud de cinema. Són allà de debò, aquelles noies de trenes rosses, alegres, i aquella parelleta que crida somrient -ah, tots aquells somriures! aquells gestos! Les banderoles que tremolen al pas del seguici! No es va disparar ni un sol tret. Quina llàstima!". 

A mi el que m'ha cridat més l'atenció és el retrat que l'autor fa de lord Halifax i Chamberlain. Del primer diu el premi Goncourt: "L'aristòcrata anglès, el diplomàtic que s'està plantat tot cofoi darrere la seva petita renglera d'avantpassats, tots sords com campanes, rucs com sabatots, curts com cues de "rabbit"...". La "política de pacificació", que ell dirigia, estava dirigida per algú que no tenia pèls a la llengua en dir que "No dubto que aquestes persones odiïn de debò els comunistes. I li asseguro que si nosaltres fóssim en el seu lloc sentiríem el mateix". I de Chamberlain que n'hem de dir? Només cal mirar la foto de la portada del llibre, tan elegant, tan pulcre, se'l veu de bona família però la seva política fou un lamentable error. Ho va dir Churchill, amb la duresa que el caracteritzava: "Us varen donar a escollir entre el deshonor i la guerra, vau escollir el deshonor i ara tindreu la guerra". 

Un llibre brillant que acaba amb una frase lapidària; "No es cau mai dues vegades al mateix abisme. Però sempre es cau de la mateixa manera, amb una barreja de ridícul i d'esglai". 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada