La revolució francesa

Éric Vuillard ens va enlluernar amb L'ordre del dia. I aquest 14 de juliol, digue-m'ho clarament, no li ha sortit tan rodó. A priori el tema s'ho val, la presa de la Bastilla, la revolució francesa, l'entrada del poble a la història...

I ho fa amb uns recursos semblants als que ja va fer servir a la seva exitosa novel·la anterior. Recollint informació, documentant-se... Amb una clara intenció, la d'explicar-nos, com diu el novel·lista, la història dels homes que desapareixen tal com van aparèixer a la Història, com a simples siluetes. Perquè la revolució la van fer els obrers, els botiguers, la gent de mal viure, les dones, la menudalla moguts per un convenciment que recorre la història, que tots naixem lliures i iguals. 

Certament abans havia aparegut una nova ideologia, el lliurepensament, l'enciclopedisme...Però la revolució la feren els 30.000 francesos que feren seva Paris i, finalment, prengueren la Bastilla. No la feren ni D'Alembert, ni Voltaire ni Diderot...ni Mirabeau...

Llegint Vuillard, a vegades se't fa present els Moments estel·lars de la història per allò de la voluntat d'explicar-nos la història amb recursos narratius. 

L'autor, a més de treure de l'oblit el gran protagonista de la revolució, el poble. posar de relleu el paper de París perquè "la ciutat és el mtijà que l'home ha trobat per fugir del projecte de Déu". París, "més viva que la foguera, més sorollosa que totes les trompetes", és una de les ciutats més immenses del món i serà l'escenari de l'aixecament de la multitud, d'una revolta radicalment popular i emancipadora. 

Diu Bernard Pivot que és "una novel·la fulgurant. Una lliçó de literatura i de moral política", És possible però és una narració sense ritme, amb llarguíssimes enumeracions d'aquella part de la humanitat que la història no registra. Un propòsit lloable, una plasmació literària no del tot reeixida. 

Negrín reivindicat

Quan llegeixo algun llibre sobre la República i la guerra civil sempre acabo amb una sensació que oscil·la entre la pena (per la incapacitat política dels republicans) i la ràbia (per la constatació que aquesta incapacitat ens abocà a un Dictadura implacable i sanguinària). 

El llibre d'Enrique Maradiellos (Oviedo, 1961) és, alhora, una biografia del qui fou president del Govern de la República i una reivindicació del qui, com s'assenyala a la portada del llibre fou "la figura més difamada de l'Espanya del segle XX".

Juan Negrín (Las Palmes de Gran Canària, 1892-París, 1956) fou un eminent metge fisiòleg  que es forma a Alemanya i creà una autèntica escola que tingué com un dels seus deixebles el Premi Nobel Severo Ochoa.  Ocupà la càtedra de Fisiologia a la Universitat de Madrid i tot i la seva proximitat als republicans federals canaris no manifestà una especial vocació política que es desvetllà amb el cop d'Estat de Primo de Rivera i que significaria el seu ingrés al PSOE el 1929,Una incorporació que no passà desapercebuda perquè era la primera incorporació al socialisme d'un científic important. Durant la legislatura 1931-1933 fou un disciplinat diputat socialista i es vincula a la fracció centrista del socialisme espanyol que capitanejava Indalecio Prieto. Amb l'esclat de la guerra civil, seria ministre d'Hisenda amb el gabinet de Largo Caballero. El llibre analitza totes les penalitats a les quals va fer front  com a ministre. Sobre el famós "or de Moscú", el mateix Negrín és prou clar "la idea de situar fondos en Rusia fue mía, exclusivamente mía y no hubo presión, requerimiento, sugestión o indicación par parte de nadie ni mucho menos de los rusos". Queda clar doncs que Negrín ni era un criptocomunista com s'encarregaria de difondre el règim franquista i els seus enemics dins el bàndol republicà. També queda clar que el famós "or de Moscú" no fou lliurar perquè sí a Moscú. Obeïa a una necessitat: salvaguardar l'or republicà davant la política de no intervenció que esvaïa altres destinacions possibles. La crisi del gabinet Largo Caballero possibilitarà el seu accés a la presidència al consell de ministres. Maradiellos va assenyalant-nos com paulatinament l'actitud de Negrín serà més i més contrària a les pretensions dels comunistes. Un fet que el commogué  molt fou l'assassinat d'Andreu Nin. 

Negín, com el president de la República, Manuel Azaña no arribarà mai a entendre i a empatitzar amb Catalunya. Les coses encara es complicarien més amb el trasllat del govern de la República. Abans d'això li diria a Azaña "Yo no he sido nunca lo que llaman españolista ni patriotero (...) Y si eas gente va a descuartizar a España, prefiero a Franco". Ja a Barcelona diria "No estoy haciendo laguerra contra Franco paraque nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino. (...) No hay más que una nación: !España!". El llibre també ens parla dels diversos atemptats que va rebre Negrín.

Perduda la guerra, els seus adversaris (encapçalats pel qui fou el seu mentor polític, Prieto) continuaren presentant-lo com un dels responsables de l'allargament de la guerra i del cost en vides humanes qua això suposà. Un altre motiu de brega foren els fons destinats a l'ajut als exiliats, una guerra sorda entre la SERE i la JARE. La cosa acabà fent-lo, de facto, plegar com a president del consell de ministres. i amb una paulatina retirada de la vida política a l'exili que transcorregué entre San Francisco, Nova York i Ciutat de Mèxic deguda, per les seves cada vegada més freqüents crisis de salut. 

La polèmica acompanya Negrín en la vida i en la mort. Fa relativament poc que fou "rehabilitat" pel seu partit del PSOE. Azaña i ell foren, des del meu punt de vista, uns dels més preparats per tirar endavant les reforme que España. Però no fou possible. Ni la pau ni la República.