Negrín reivindicat

Quan llegeixo algun llibre sobre la República i la guerra civil sempre acabo amb una sensació que oscil·la entre la pena (per la incapacitat política dels republicans) i la ràbia (per la constatació que aquesta incapacitat ens abocà a un Dictadura implacable i sanguinària). 

El llibre d'Enrique Maradiellos (Oviedo, 1961) és, alhora, una biografia del qui fou president del Govern de la República i una reivindicació del qui, com s'assenyala a la portada del llibre fou "la figura més difamada de l'Espanya del segle XX".

Juan Negrín (Las Palmes de Gran Canària, 1892-París, 1956) fou un eminent metge fisiòleg  que es forma a Alemanya i creà una autèntica escola que tingué com un dels seus deixebles el Premi Nobel Severo Ochoa.  Ocupà la càtedra de Fisiologia a la Universitat de Madrid i tot i la seva proximitat als republicans federals canaris no manifestà una especial vocació política que es desvetllà amb el cop d'Estat de Primo de Rivera i que significaria el seu ingrés al PSOE el 1929,Una incorporació que no passà desapercebuda perquè era la primera incorporació al socialisme d'un científic important. Durant la legislatura 1931-1933 fou un disciplinat diputat socialista i es vincula a la fracció centrista del socialisme espanyol que capitanejava Indalecio Prieto. Amb l'esclat de la guerra civil, seria ministre d'Hisenda amb el gabinet de Largo Caballero. El llibre analitza totes les penalitats a les quals va fer front  com a ministre. Sobre el famós "or de Moscú", el mateix Negrín és prou clar "la idea de situar fondos en Rusia fue mía, exclusivamente mía y no hubo presión, requerimiento, sugestión o indicación par parte de nadie ni mucho menos de los rusos". Queda clar doncs que Negrín ni era un criptocomunista com s'encarregaria de difondre el règim franquista i els seus enemics dins el bàndol republicà. També queda clar que el famós "or de Moscú" no fou lliurar perquè sí a Moscú. Obeïa a una necessitat: salvaguardar l'or republicà davant la política de no intervenció que esvaïa altres destinacions possibles. La crisi del gabinet Largo Caballero possibilitarà el seu accés a la presidència al consell de ministres. Maradiellos va assenyalant-nos com paulatinament l'actitud de Negrín serà més i més contrària a les pretensions dels comunistes. Un fet que el commogué  molt fou l'assassinat d'Andreu Nin. 

Negín, com el president de la República, Manuel Azaña no arribarà mai a entendre i a empatitzar amb Catalunya. Les coses encara es complicarien més amb el trasllat del govern de la República. Abans d'això li diria a Azaña "Yo no he sido nunca lo que llaman españolista ni patriotero (...) Y si eas gente va a descuartizar a España, prefiero a Franco". Ja a Barcelona diria "No estoy haciendo laguerra contra Franco paraque nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino. (...) No hay más que una nación: !España!". El llibre també ens parla dels diversos atemptats que va rebre Negrín.

Perduda la guerra, els seus adversaris (encapçalats pel qui fou el seu mentor polític, Prieto) continuaren presentant-lo com un dels responsables de l'allargament de la guerra i del cost en vides humanes qua això suposà. Un altre motiu de brega foren els fons destinats a l'ajut als exiliats, una guerra sorda entre la SERE i la JARE. La cosa acabà fent-lo, de facto, plegar com a president del consell de ministres. i amb una paulatina retirada de la vida política a l'exili que transcorregué entre San Francisco, Nova York i Ciutat de Mèxic deguda, per les seves cada vegada més freqüents crisis de salut. 

La polèmica acompanya Negrín en la vida i en la mort. Fa relativament poc que fou "rehabilitat" pel seu partit del PSOE. Azaña i ell foren, des del meu punt de vista, uns dels més preparats per tirar endavant les reforme que España. Però no fou possible. Ni la pau ni la República.