La revolució francesa

Éric Vuillard ens va enlluernar amb L'ordre del dia. I aquest 14 de juliol, digue-m'ho clarament, no li ha sortit tan rodó. A priori el tema s'ho val, la presa de la Bastilla, la revolució francesa, l'entrada del poble a la història...

I ho fa amb uns recursos semblants als que ja va fer servir a la seva exitosa novel·la anterior. Recollint informació, documentant-se... Amb una clara intenció, la d'explicar-nos, com diu el novel·lista, la història dels homes que desapareixen tal com van aparèixer a la Història, com a simples siluetes. Perquè la revolució la van fer els obrers, els botiguers, la gent de mal viure, les dones, la menudalla moguts per un convenciment que recorre la història, que tots naixem lliures i iguals. 

Certament abans havia aparegut una nova ideologia, el lliurepensament, l'enciclopedisme...Però la revolució la feren els 30.000 francesos que feren seva Paris i, finalment, prengueren la Bastilla. No la feren ni D'Alembert, ni Voltaire ni Diderot...ni Mirabeau...

Llegint Vuillard, a vegades se't fa present els Moments estel·lars de la història per allò de la voluntat d'explicar-nos la història amb recursos narratius. 

L'autor, a més de treure de l'oblit el gran protagonista de la revolució, el poble. posar de relleu el paper de París perquè "la ciutat és el mtijà que l'home ha trobat per fugir del projecte de Déu". París, "més viva que la foguera, més sorollosa que totes les trompetes", és una de les ciutats més immenses del món i serà l'escenari de l'aixecament de la multitud, d'una revolta radicalment popular i emancipadora. 

Diu Bernard Pivot que és "una novel·la fulgurant. Una lliçó de literatura i de moral política", És possible però és una narració sense ritme, amb llarguíssimes enumeracions d'aquella part de la humanitat que la història no registra. Un propòsit lloable, una plasmació literària no del tot reeixida.