Jesús Carrasco, una veu pròpia

Carrasco es va estrenar fa cosa de deu anys amb una d'aquelles obres que anomenem "rodona". Traduïda a un munt de llengües, fou portada al cinema per Benito Zambrano,"Intemperie" va  gaudir del favor del públic i de la crítica. Un mereixement més que justificat. A mi, personalment, em va captivar. 

Ara li he llegit "Llévame a casa" on, de nou, hi ha un gran tractament de la llengua i del paisatge. Un espanyol que gairebé pots tastar i un paisatge, el de Castella, sempre present encara que no tant com a "Intemperie". 

La història que ens explica Carrasco és la d'una família i, concretament, la de Juan, el fill petit que se n'ha anat a viure a Escòcia fugint d'una terra sense cap perspectiva de futur i d'una família que percep com a castradora. Però la mort del pare el fa tornar a casa com també ho fa la seva germana que viu a Barcelona. Acabada la cerimònia fúnebre, la seva germana li farà saber que la mare pateix alzheimer. Ella, que és una prestigiosa investigadora, no se'n pot fer càrrec perquè, amb el seu marit se n'ha d'anar als Estats Units. I ell, es debat entre el deure filial de quedar-se i el desig de continuar fent la seva a Escòcia. 

Conflicte generacional, les sempre complicades relacions familiars, les responsabilitats filials i l'alzheimer, aquest flagell que a tants els hi toca patir, personalitzada en la figura d'isabel, la mare que es passa les tardes passant  el rosari i, literalment, perdent el món de vista. 

Hi ha un aspecte lateral del llibre que també fa pensar: la catalanofòbia del pare envers el seu gendre, l'Andreu: "Andreu seguiría hablándoles en catalána sus nietos delante de él y eso era agravio más que suficiente para que la suya no llegara nunca una relación del todo normal. En opinión del padre, aquel muchacho demasiado rubio y demasiado alto debía abjurar de si mismo y de su lengua materna y ser rebautizado como Andrés si queria ganarse su pleno favor"-