L'idiota, una lectura 

 És gairebé segur que L'idiota figura en tots els cànons literaris haguts i per haver. No debades Dostoievski és. inqüestionablement, un dels autors més rellevants de tots els temps. I, tanmateix, a mi la lectura d'aquest llibre se m'ha fet molt feixuga. Potser perquè és una novel·la del segle XIX, potser per la seva llargària -més de sis-centes pàgines-, potser perquè les peripècies que s'hi expliquen són una mica embolicades, potser perquè parla de  la societat russa  que es mou amb uns paràmetres diferents al nostre...

Sigui com sigui la lectura de L'idiota m'ha ocupat molt de te
mps perquè no aconseguia llegir més que un capítol per dia. 

La història se centra en el jove príncep Mishkin de retorn a Sant Petersburg després d'una llarga estada en una clínica de Suïssa per tractar-se d'una epilèpsia. A la recerca de l'"ànima russa" De caràcter ingenu i bondadós, la seva innocència li portarà molts maldecaps. També és compassiu en extrem. 

Del munt de personatges que apareixen en la novel·la, probablement el que més crida l'atenció és Natasya Filippona Barashkova, una dona emocional, destructiva, zelosa, apassionada, moguda per l'instint, tan allunyada d'un príncep que sent per ella un amor compassiu perquè "la compassió és la llei principal, i potser l'única, de la vida de tota la Humanitat".

Més enllà de l'argument, pel llibre (escrit el 1868) es fan presents el feminisme, l'anarquisme nihilista, un protoecologisme en relació al ferrocarril.

Tal com diu un personatge de la novel·la, el príncep Mishkin no és un idiota: "sou massa intel·ligent per a portar aquest títol;  però sou també tan estrany com per a no ser com a l'altre gent". Tots som estranys en relació als altres, tots podem semblar-nos a un idiota. O ser-ne.