Conèixer l'anarcosindicalisme

La Federació Anarquista de Catalunya ha engegat una col·lecció de textos breus sobre l'anarquisme. En català. Són múltiples les iniciatives editorials per divulgar i conèixer l'anarcosindicalisme al nostre país, un dels moviments socials i polítics més rellevants del segle XX. Per esmentar-ne algunes val la pena subratllar la "Biblioteca Llibertària" de la URV i la feina de Jordi Martí i Font per mitjà de l'editorial Lo Diable Gros, 

Un dels primers títols és L'Anarquia a l'abast de tothom, la traducció al català d'una conferència d'en Federico Urales, pseudònim de Joan Montseny, pare de la Federica Montseny, conferència que portava per títol Consideraciones morales sobre el funcionamiento de una Sociedad sin Gobierno i que fou pronunciada ara fa un any, el1922 al cinema Espanya.

El propòsit, tal com ens indica la seva filla en el pròleg, era "fer assequibles i comprensibles les idees anarquistes a una joventut inquieta i àvida".

Efectivament es tracta d'un text breu -una trentena de pàgines-que reprodueix la conferència de Joan Montseny i que llegí la seva dona, Teresa Mañé, una altra rellevant figura de l'anarquisme català. És corprenedora aquesta voluntat de fer-se entendre, la senzillesa en què s'expressa i la seva fe en la condició humana: "El que li sobra a les persones és bondat, el mateix per a viure lliurement avui que per a fer-ho demà", "els sans d'intel·ligència i els bons de cor no podem estar amb aquesta societat metal·litzada i no ho estem","No pot ocórrer que la maldat que veiem en les altres i que a vegades les altres ens apliquen, sorgeixi, no de la maldat individual, sinó de l'empara que el mal troba en les injustícies de la societat".

Em quedo amb aquest paràgraf que es troba al final del llibret: "La vida haurà de ser la nostra vida i com la nostra vida no podrà ser la d'uns altres ni estarà a la d'altres lligada per cap interès, és inútil que ens obstinem a prescriure programes nia encasellar idees".

Cent anys després hi ha en l'anarquisme alguna cosa que perdura, que és vigent. Per exemple l'antidogmatisme. 

 La importància de col·leccions com la MOLC: posar els clàssics a l'abast de tothom. Solitud, la gran novel·la del Modernisme.

Amb els primers jornals que vaig guanyar vaig decidir comprar-me els llibres que publicava Edicions 62 a la col·lecció "Les Millors Obres de la Literatura Catalana". Eren edicions de "baratillo" amb una breu introducció que volien popularitzar una mena de cànon de la nostra literatura. Era, si fa no fa, com la col·lecció "Imprescindibles" que ara edita Barcino. Això sí, la diferència és la que edita Barcino és d'una qualitat extraordinària, molt ben editades, amb unes portades estèticament impecables.

No és que fora un lletraferit, ara tampoc ho sóc, però em movia un sentiment patriòtic i de reparació. A l'escola recordo molt bé quins eren els autors catalans dels quals es parlava:"Raimundo Lulio", Jacint Verdaguer, Joan Maragall. Tot cabia en un full i mig...

Solitud de Víctor Català
va sortir a la MOLC a finals de 1979. No el vaig llegir fins molt més endavant i no recordo que em causés una gran impressió. Ara l'he rellegit i me n'he enamorat. M'he enamorat de la Mila, la protagonista, del joc de registres lingüístics, de la descripció de l'entorn de l'ermita de Sant Ponç, de com l'autora parla d'una cargolada que fan els protagonistes, a peu pla o la gatzoneta, de les judicioses consideracions que fa el pastor Gaietà, de com una dona enmig de totes les dificultats hagudes i per haver, agafa les regnes de la seva vida, es va autoconstruint. 

Tota una peça mestra de la nostra literatura, escrita ara fa més de cent anys (1905) per una dona. Llegiu-la i assaborireu una llengua plena, rica i una història que encara avui ens interpel·la. Tot un clàssic!

L'encert dels Petits plaers.  A propòsit de Novel·la d'escacs 

Quan Blanca Pujals va crear els Petits plaers de Viena la va encertar de ple. Es tracta d'una col·lecció de llibres breus, a prou feines un centenar de pàgines, d'escriptors de renom, com si fossin llibres de butxaca amb una portada elegant i discreta. A hores d'ara ja en porten més d'una cinquantena i l'èxit ha dut a una gran editorial espanyola a copiar-ne, jo diria plagiar-ne, la iniciativa.

I dins d'aquesta col·lecció ara he llegit Novel·la d'escacs d'en Stefan Zweig probablement un dels autors més llegit i més populars de la primera meitat del segle passat. Traduït magistralment per Clara Formosa. 

L'argument es podria sintetitzar així: un jove i prestigiós advocat de Viena es dedica a administrar els bens de grans monestirs i reputats membres de la cort austríaca. Amb l'arribada dels nazis serà fet presoner per tal que els faciliti la localització d'aquestes fortunes. Empresonat en una habitació d'un hotel on només pot contemplar el seu llit, una taula i una finestra enreixada comença a embogir. Fortuïtament es fa amb un llibre d'escacs que reprodueix les principals partides de tots els temps, llibre que pispa de la butxaca d'un membre de la Gestapo que l'interroga. Un llibre que es llegeix una i altra vegada, fins que pateix una "intoxicació per escacs". una monomania que el fa aparèixer  "en aparença fora del món, es construeixen (els qui pateixen aquesta distorsió)  la seva pròpia i particular matèria, com les termites, un món en miniatura absolutament únic i singular". Els nazis el prenen per boig perdut i se l'enduen a un sanitari on, amb la complicitat del metge, se'n surt. Més endavant el trobem amb un vaixell que fa l'itinerari de Nova York a Buenos Aires. Hi coincidirà amb Mirko Czentovic, campió del món d'escacs. Dos dels passatgers, un escocès cridaner i fatu i un altre, la veu que ens narra la història, el conviden a una partida. Tenen, òbviament, totes les de perdre fins que 

apareix el nostre protagonista que els indica quines peces han de moure. La partida acaba en taules. I l'endemà, la partida ja la jugarà el nostre protagonista, amb un desenllaç inesperat  en el senyor B, el nostre protagonista...

Quina és la moralitat d'aquesta història? Jo diria que, més enllà de les limitacions que ens venen imposades des de fora, també n'hi ha d'altres que ens autoimposem. I que les unes i les altres són ben difícils de vèncer.