L'encert dels Petits plaers.  A propòsit de Novel·la d'escacs 

Quan Blanca Pujals va crear els Petits plaers de Viena la va encertar de ple. Es tracta d'una col·lecció de llibres breus, a prou feines un centenar de pàgines, d'escriptors de renom, com si fossin llibres de butxaca amb una portada elegant i discreta. A hores d'ara ja en porten més d'una cinquantena i l'èxit ha dut a una gran editorial espanyola a copiar-ne, jo diria plagiar-ne, la iniciativa.

I dins d'aquesta col·lecció ara he llegit Novel·la d'escacs d'en Stefan Zweig probablement un dels autors més llegit i més populars de la primera meitat del segle passat. Traduït magistralment per Clara Formosa. 

L'argument es podria sintetitzar així: un jove i prestigiós advocat de Viena es dedica a administrar els bens de grans monestirs i reputats membres de la cort austríaca. Amb l'arribada dels nazis serà fet presoner per tal que els faciliti la localització d'aquestes fortunes. Empresonat en una habitació d'un hotel on només pot contemplar el seu llit, una taula i una finestra enreixada comença a embogir. Fortuïtament es fa amb un llibre d'escacs que reprodueix les principals partides de tots els temps, llibre que pispa de la butxaca d'un membre de la Gestapo que l'interroga. Un llibre que es llegeix una i altra vegada, fins que pateix una "intoxicació per escacs". una monomania que el fa aparèixer  "en aparença fora del món, es construeixen (els qui pateixen aquesta distorsió)  la seva pròpia i particular matèria, com les termites, un món en miniatura absolutament únic i singular". Els nazis el prenen per boig perdut i se l'enduen a un sanitari on, amb la complicitat del metge, se'n surt. Més endavant el trobem amb un vaixell que fa l'itinerari de Nova York a Buenos Aires. Hi coincidirà amb Mirko Czentovic, campió del món d'escacs. Dos dels passatgers, un escocès cridaner i fatu i un altre, la veu que ens narra la història, el conviden a una partida. Tenen, òbviament, totes les de perdre fins que 

apareix el nostre protagonista que els indica quines peces han de moure. La partida acaba en taules. I l'endemà, la partida ja la jugarà el nostre protagonista, amb un desenllaç inesperat  en el senyor B, el nostre protagonista...

Quina és la moralitat d'aquesta història? Jo diria que, més enllà de les limitacions que ens venen imposades des de fora, també n'hi ha d'altres que ens autoimposem. I que les unes i les altres són ben difícils de vèncer.