La Primera  República. Ho varen intentar però no se'n sortiren.

Deia Larra que escriure a Espanya era plorar. Doncs llegir llibres d'història d'Espanya és plorar desconsoladament. 

Amb motiu del cent-cinquantè aniversari de la Primera República Espanyola l'any passat van aparèixer diversos llibres que en parlaren. El de Florencia  Peyrou, professora d'història contemporània de la Universitat Autonòma de Madrid,  n'era un; probablement el que mirava més benèvolament aquella experiència que va acabar amb un estrepitós fracàs. 

Els fets són coneguts, amb la revolució de 1868, "la Gloriosa" és crida al rei Amadeu I perquè es f
aci càrrec de la situació i estableixi una monarquia parlamentària, aquest, fart del poc suport que rep, plega i l'11 de febrer de 1873 es proclama la República. que "fou un d'aquells espurneigs en la cronologia de les nacions i dels pobles en què sembla a l'abast de la mà la igualació metapolítica dels individus -una de les obsessions pimargallianes, que no necessàriament dels restants primats republicans- i l'emersió de la fraternitat".

La primera part de la República (fins al cop d'Estat del general Pavia) hi hagueren 4 presidents, els quatre  del Partit Republicà Democràtic Federal i tres del quatre eren catalans. Ja no n'hi hagut més...

El federalisme es troba al bell mig de tots els debats de l'època. I per nosaltres, els catalans, és una referència ineludible que donarà lloc al primer catalanisme, el de Valentí Almirall, seguidor  d'en Pi i Margall. .Com diu Peyrou, "la república era indissociable de la federació, que no s'entenia únicament com una forma d'organització territorial, sinó que també era la manera de garantir l'aprenentatge polític i la participació dels habitants de pobles i ciutats". El federalisme també era empès sovint per les primeres organitzacions obreres amb un afany que fos la clau de les imprescindibles reformes socials. Els republicans intentaren millorar les condicions dels treballadors i dels camperols, posar fre al privilegis de l'Església -expulsaren, com també passà durant la Segona Republica, als jesuïtes-, aboliren l'esclavitud a Puerto Rico, garantiren les llibertats de premsa i d'associació... El que no pogueren és emprendre la reforma militar perquè hagueren de lluitar contra els carlins i els insurgents cubans i l'esclat cantonalista  i la República n'acabà sent víctima amb la col·laboració dels contraris d'acabar amb l'esclavitud, els alfonsins i els acabalats que veien perillar els seus privilegis.

Amb el cop del general Pavia, vingué la República unitària, un interval breu fins el definitiu cop d'estat de Martínez Anido i la implementació de la Restauració borbònica. 

L'autora suggereix que, més enllà de la manca d'un lideratge clar i d'un republicanisme fort, més enllà dels conspiradors monàrquics i dels interessos econòmics, una de les causes del fracàs de la Primera República fou la no consolidació d'una opció republicana conservadora com la que hagués pogut representar Castelar, de tal manera que el règimen republicà no pogués ser percebut com una opció d'un determinat partit. Alguna cosa de semblant vaig llegir fa temps parlant de la Segona Republica, si Lerroux hagués optat per ser la dreta republicana, allunyat dels monàrquics, potser la República s'hagués consolidat.