Gràcia, l'àmbit de tots els àmbits

 Algú podria pensar que "El carrer de la xocolata" (2025) d'en Ramon Solsona és un exercici literari abocat a la nostàlgia, una mena d'enyorament dels temps passats. I no és ben bé això sinó, més aviat, unes memòries de la familia Solsona durant la dècada dels cinquanta i dels seixanta. 

Diuen que l'enyorança sempre és reaccionària. Però què enyorem? Jo crec que allò que enyorem és la nostra infància o la nostra joventut i no les contingències materials del passat. I ens posem a enyorar quan el nostre futur s'escurça i no en podem esperar gaire res. 

L'èxit del llibre, si més no per mi, rau en el fet que els records d'en Solsona són uns records que podem compartir molts de la seva generació. El llibre és d'alguna manera, un testimoni generacional, ens parla de coses que hem viscut, que hem patit: la irrupció dels electromèstics que feren més fàcil la vida de  les mestresses de casa com la rentadora, l'arribada del SEAT 600 -a casa no, que érem pobres-, els jocs d'aquells anys com el cavallfort, els "Juegos Reunidos", el tren elèctric, l'escola franquista i el seu adoctrinament (jo em bona mesura me'n vaig salvar perquè vaig anar als Escolapis i sóc una mica més jove que en Solsona), la vida associativa de Gràcia, tan rica i de tanta llarga tradició: els Lluïsos, el Centre Moral, l'Orfeó..., la vida al carrer i el sentiment de pertinència a un barri tan especial com és, encara, Gràcia. Una repassada al passat, un passat tamisat per la memòria. 

I tot això se'ns explica amb un estil planer, sense floritures, sovint cercant una certa oralitat. 

Recordem la dedicatòria del llibre: "A la nostra generació. A pesar de tot hem sortit bastant normals"...Bé, normals fins a cert punt....