Una literatura que malda per sortir de la invisibilitat

 La literatura catalana que es fa a la Catalunya Nord és, sovint, ignorada de Barcelona estant. Això, lamentablement, també es podria dir  de la literatura en la nostra llengua que es fa al País Valencià o a les Illes. Constatem, doncs, una deficiència endèmica que cal superar. Amb tot, es dóna el cas que aquest febrer les dues principals revistes catalanes, L'Avenç i Serra d'Or es fan ressò, i molt, de la Catalunya Nord literària. En el primer cas, amb un avançament editorial d'un llibre de Joan de Déu Domènech dedicat a Bosch de la Trinxeria i en el segon amb un bon dossier centrat en la literatura catalana que es fa a la Catalunya Nord. 

Amb tot, dos escriptors nord-catalans han aconseguit, poc o molt, ser tinguts en compte per al conjunt de la nostra literatura: Joan-Daniel Bezsonoff i Joan-Lluís Lluís, ambdos nascuts el 1963. Dos escriptors amb ambició literària, amb un bon domini de la llengua i que habitualment publiquen a editorials del Principat.

Aquest estiu he llegit "Una cançó de pluja" d'en Joan-Lluís Lluís de la qual l'autor ha dit que és la novel·la més curta que ha escrit i la que li va dur més de temps de donar per acabada. 

Es tracta d'una faula protagonitzada per Ella-Calla, una orangutana de Borneo que travessa l'illa per retrobar-se amb els seus i que és la narradora i protagonista, des de la cosmovisió ´orangutana`, de la novel·la. I enmig xocarà amb la misèria i també amb la grandesa dels humans. El llibre ens parla del món animal, de  l'experiència del trauma, dels límits entre els humans i els animals, uns limits imprecisos, de la capacitat d'empatia. L'exercici literari és ambiciós: preguntar-se què pensa una orangutana.

A l'epíleg l'autor ens explica algunes de les claus del llibre: "...els animals amb el respecte  no en teniu prou: necessiteu i merixeu alguna altra cosa, una empatia activa però discreta, una forma de fraternitat, una amistat a distància, una pausa indefinida en la relació il·lusa de dominant a dominat". 

Gràcia, l'àmbit de tots els àmbits

 Algú podria pensar que "El carrer de la xocolata" (2025) d'en Ramon Solsona és un exercici literari abocat a la nostàlgia, una mena d'enyorament dels temps passats. I no és ben bé això sinó, més aviat, unes memòries de la familia Solsona durant la dècada dels cinquanta i dels seixanta. 

Diuen que l'enyorança sempre és reaccionària. Però què enyorem? Jo crec que allò que enyorem és la nostra infància o la nostra joventut i no les contingències materials del passat. I ens posem a enyorar quan el nostre futur s'escurça i no en podem esperar gaire res. 

L'èxit del llibre, si més no per mi, rau en el fet que els records d'en Solsona són uns records que podem compartir molts de la seva generació. El llibre és d'alguna manera, un testimoni generacional, ens parla de coses que hem viscut, que hem patit: la irrupció dels electromèstics que feren més fàcil la vida de  les mestresses de casa com la rentadora, l'arribada del SEAT 600 -a casa no, que érem pobres-, els jocs d'aquells anys com el cavallfort, els "Juegos Reunidos", el tren elèctric, l'escola franquista i el seu adoctrinament (jo em bona mesura me'n vaig salvar perquè vaig anar als Escolapis i sóc una mica més jove que en Solsona), la vida associativa de Gràcia, tan rica i de tanta llarga tradició: els Lluïsos, el Centre Moral, l'Orfeó..., la vida al carrer i el sentiment de pertinència a un barri tan especial com és, encara, Gràcia. Una repassada al passat, un passat tamisat per la memòria. 

I tot això se'ns explica amb un estil planer, sense floritures, sovint cercant una certa oralitat. 

Recordem la dedicatòria del llibre: "A la nostra generació. A pesar de tot hem sortit bastant normals"...Bé, normals fins a cert punt....

 Espinàs, una mirada perspicaç

Ara fa cosa de tres anys ens va deixar Josep Maria Espinàs després d'una dilatada vida i d'una extensa producció literària i periodística. És, segurament, una persona respectada per gairebé tothom. I d'una popularitat molt àmplia gràcies a le seva secció "A la vora de..." des del primer número del diari Avui, els seus programes televisius i per ser l'autor, juntament amb Jaume Picas,  de l'himne del Barça. 

Llegir A peu per la Llitera. Viatge a la frontera de la llengua (1990) no formava part de les lectures que tenia previstes però me'l va passar un bon amic i no m'hi  podia negar. I ho agraeixo perquè, tot i que els llibres de viatges no formen part dels meus predilectes, la lectura d'aquest m'ha estat molt plaent. Potser també hi influeix que l'any passat vam visitar una altra comarca de la Franja, el Matarranya, que Espinàs també va trepitjar i en va escriure un llibre, A peu pel Matarranya (1996). 

Que no busqui el lector una guia turística d'aquesta comarca perquè no es tracta d'això. Des que va començar a escriure sobre les seves visites a peu pel territori, en el llunyà 1957 acompanyat per C. J. Cela, Pirineu de Lleida, l'autor -en aquest cas  amb la seva editora, Isabel Martí. es proposa tota una altra cosa: "no hi vinc a empaitar ningú ni a forçar res, sinó al contrari: hi vinc a ser emotivament forçat per la vida que flueix espontàniament al meu voltant. No fabrico el que vull que passi en aquests llibres, només narro el que passa pel camí de les hores viscudes".perquè "en un viatge a peu s'aprèn a pair les coses  a poc a poc, i a donar a cada cosa el seu temps". Aquesta és, justament,  la filosofia d'aquests viatges a peu la qual cosa no elimina, ni de bon tros, unes descripcions del paisatge i del paisanatge excepcionals. 

A mi m'ha agradat el capítol dedicat a Peralta de la Sal on va nèixer Sant Josep de Calassanç fundador dels Escolapis, on vaig estudiar. A Peralta s'hi conserva una relíquia del sant, una vèrtebra, en un reliquiari de plata i d'or. 

Resum de tot plegat: en la literatura, com en la vida, t'has de deixar sorprendre.

Lovecraft for ever

Hi ha lectures que t'acompanyen tota la vida bé sigui perquè les vas llegir en un determinant moment de la teva vida i et van obrir tot un món de sensacions noves o bé perquè són obres cimeres de la literatura universal. 

Vaig llegir "Lo que acecha en el umbral" en la meva època d'estudiant i és de les lectures d'aquella època que recordo amb més "carinyo". Ara, moltes dècades després, he tingut l'ocasió de rellegir-lo amb la meva llengua amb el títol "El que xiuxiueja en la foscor" gràcies a Laertes edicions que està fent una feina magnífica editant sistemàticament Lovecraft. I he tornat a sentir el mateix interès de quan era un adolescent, Si nota la mà del mestre de l'horror còsmic!

Una gran traducció de Jordi Dausà de qui també recomano l'epíleg que dóna algunes claus per entendre l'envitricollat món lovecraftià

Hi ha un tema, possiblement tangencial, però que a mi sempre em provoca una certa prevenció. No hauria de ser així perquè, com es diu, hem de ser capaços de separar l'autor de la seva obra. No és el  meu cas. I és que l'autor era un personatge repulsiu: classista, masclista,  xenòfob, antisemita, simpatitzant de l'època colonial britànica, del feixisme i del nazisme, amb idees supremacistes...Vaja, un autèntic cretí. Amb tot, es veu que al final de la seva vida i a partir de la Depressió i la crisi del 29 va virar en el seu posicionamemt ideològic i va fer costat a Roosevelt... 

El cert és, però, que Lovecraft és un dels referents de la literatura de terror d'ara i de sempre i és possible que, com s'apunta en l'epíleg "la seva obra virava cap al que podríem considerar un estil de ciència-ficció molt personal".

Com es diu a la contraportada,  les narracions aplegades a "La biblioteca d'Arkham. Mites de Cthulhu. Volum 3" "exploren els límits de la ment humana enfront de la bogeria i la por desfermada". Jo, com a simple lector, només sóc capaç d'expressar el meu agraïment per aquest llibre que m'ha portat als temps de la meva adolescència. 

"Episodis de la història", alta divulgació en clau de país.

L'any 1959, Rafael Dalmau i la seva filla, Maria del Carme, fundaren l'editorial Rafael Dalmau editor. Amb un propòsit bàsic: divulgar la nostra història nacional amb rigor i d'una manera entenedora per al gran públic. Dalmau, que havia estat militant d'Estat Català, tenia una intencionalitat diàfana, fer conèixer una història oficialment inexistent, la nostra història com a poble. 

Així, el 1960 neixen els "Episodis de la història" que, inicialment haurien d'haver estat una revista però que la censura franquista ho impedí. Aquesta col·lecció, de llibres breus ha comptat amb autors de gran prestigi com Soldevila, Vicens i Vives, Batllori, Tarradell, Fontana així com amb una plèiade d'erudits locals i investigadors d'arreu del territori. 

Recentment n'he llegit dos: Pau Claris i Casademunt. Biografia d'un patriota català, del catedràtic de la UAB, Antoni Simon i El 6 d'Octubre. Palestra i Batista i Roca, a càrrec d'en Víctor Castells. 

El primer publicat l'any passat és una sintètica visió d'en Pau Claris i la revolució de 1640. El llibret inclou per primera vegada la publicació del seu testament. Resulten interessants les reflexions de l'autor sobre el patriotisme d'algú que es veu atrapat entre dues lleialtats, la del rei i la de la pàtria entesa com a comunitat política. M'han resultat interessant conèixer l'ambient familiar,  de pare i avi jurisconsult i el fet que gràcies a una dispensa papal fou canonge del capítol d'Urgell molt abans dels quaranta anys, com era prescriptiu.

El segon és una visió del 6 d'Octubre i, concretament, de la participació de Palestra en aquells fets  així com del paper que hi jugà Batista i Roca, de qui, per cert, ben aviat s'editarà una extensa biografia. El llibre, escrit fa més de vint-i-cinc anys, és l'obra d'algú que ha estudiat diversos aspectes de l'independentisme català. I ho ha fet sense ser historiador però amb una voluntat de rigor manifesta. Analitza què era Palestra, les seves relacions amb els partits polítics, l'organització ORBIS (Oficina de Relacions i Bescanvis), el paper de Batista i Roca com a intel·lectual  independentista...

El llibre, que vaig adquirir a una llibreria de vell, té una dedicatòria a Josep Duran i Rubiralta, que diu "a la memòria del "seu" octubre de 1934". 

En definitiva, per als amants de la història aquesta és una col·lecció, a la vora de quatre-cents números publicats, a tenir en compte. 

 La natura, un debat d'avui i de sempre

Diu Ramon Alcoberro, prologuista de Natura, que Ralph Waldo Emerson (1803-1882) és considerat el primer filòsof nord-americà, sustentador de l'idealisme transcendental, una concepció espiritual, individualista i vitalista que s'identifica en la construcció dels Estats Units. 

A Natura (1836) hi ha una reflexió sobre les relacions entre l'home i la natura, de tanta actualitat avui en dia on constatem les conseqüències d'una economia extractiva que sembla que ens mena a un col·lapse civilitzatori. Com diu Alcoberro tot parlant del llibre que ens ocupa, "ens mostra la necessitat íntima d'un espai de recolliment, d'equilibri, de contempalació, de bellesa natural i de conversa interior". Una naturalesa "que permet revisar el concepte de remordiment (tan protestant, d'altra banda i que en aquest sentit ens allibera de la por, però no de la reverència ni de la sacralitat, és una de les claus de la lectura més significatives de Nature, i en general, del transcendentalisme en la seva vessant ecològica". 

Emerson, que mantingué una influència manifesta sobre Henry David Thoreau i Walt Whitman, considera la natura com a imatge de Déu, com un mitjà a través del qual Déu revela el seu pla a l'home. La natura, a més "satisfà una de les necessitats més nobles de l'home, concretament, l'amor a la bellesa", una bellesa  "és la marca que Déu posa a la virtut".

Déu, en definitiva és la "bellesa suprema. La veritat, la bondat i la belles a no són res més que diferents cares d'un mateix tot". 

Per Emerson  la natura és una metàfora de la ment humana.

Una altra reflexió interessant és la que subratlla que una cosa "és bona només en la mesura que serveix".

Per Emerson l'educació correcta és aquella que connecta amb la natura.

Val la pena llegir aquest llibre amb deteniment, pausadament. Només són noranta pàgines. Hem d'agrair a una petita editorial de Salt, Edicions Reremús, que ens  hagi fet arribar en la nostra llengua aquest llibre tan evocador. 

 Un periodista de debò

Gregorio Morán és un periodista asturià de dilatada trajectòria. Els lectors de La Vanguardia el recordaran per les seves "Sabatinas intempestivas" que va deixar de publicar quan en un  article comparava catalanisme i franquisme. I això explica què en pensa del nacionalisme, del nacionalisme "perifèric" és clar. 

Confesso, perquè és com si confessés un pecat mortal, que li tinc una certa devoció. Tots els llibres que li he llegit m'han aportat un punt de vista diferent, una informació que no disposava, un voluntat manifesta de parlar sense embuts... He llegit, i he gaudit, d'"El precio de la transición", "El cura y los mandarines" i "Adolfo Suárez: la historia de una ambición". Em permeto recomanar-los. I ara "Los españoles que dejaron de serlo. Como y por qué Euskadi se ha convertido en la gran herida histórica de España", publicat inicialment el 1981. Jo n'he llegit la segona, publicada el 2003 amb un nou pròleg d'una quarantena de pàgines. En el pròleg de la primera edició diu Morán. "El llibre està escrit amb la intenció de contar als espanyols una història que no coneixen. Possiblement molts tampoc la vulguin conèixer". I tenia raó, és molt més còmode funcionar a base d'estereotips i prejudicis. 

El llibre abraça el període que va del 1937, el famós pacte de Santoña a 1980, les primeres eleccions al Parlament basc. Per l'autor la història contemporània d'Euskadi té tres protagonistes absoluts: el PNB, Neguri i ETA. A tots reperteix estopa. Però, entemgem-nos, no es tracta de no reconèixer els mèrits que hagin pogut tenir, com a mínim parcialment. 

 

Dintre d'aquesta visió crítica, m'ha resultat curiós la bona consideració que li mereix el PNB, el PNB sota el franquisme. Diu l'autor, d'una dilatada militància comunista, que els únics partits organitzats sota la dictadura eren els comunistes i el PNB. 

Una referència puntual, quan l'autor analitza les relacions entre el PNB i el Departament d'Estat dels  Estats Units, molt importants, a Jaume Miravitlles, que col·laborava amb Antón de Irala. 

I una reflexió que em sembla molt pertinent: "El passat no s'esborra amb presents dignes perquè la història no coneix la goma d'esborrar: és una ingenuïtat aspirar a tenir una biografia coherent a partir sempre de la última posició presa. Les coses son com són, i eren com eren, i ningú se n'ha de plànyer, excepció feta d'aquells que en sofriren les conseqüències".