Puig i Ferreter, més enllà de la polèmica

Haig de reconèixer que em vaig posar a llegir Camins de França (gairebé vuit-centes pàgines!) gràcies a la ressenya de Miquel Bonet apareguda a El País amb motiu de la reedició a Proa prop de cent anys després de la seva aparició. 

Més enllà dels elogis -Bonet la considera "la gran novel·la de la primera meitat del segle XX- a l'obra, em va cridar l'atenció el personatge. Amb un geni temperamental, el fet de ser un desclassat de fora de Barcelona i que es fes polític l'allunyà del món literari. A això cal afegir-hi que la seva literatura va girar bastant  al voltant d'ell mateix. Com diu Joan Fuster a Literatura catalana contemporània, "escriure, en tot cas, en Puig i Ferreter, una manera d'autobiografiar-se". Mala peça al teler per ser considerat un novel·lista de debò. 

Camins de França és justament això, una novel·la autobiogràfica, una novel·la de l'experiència. que comença parlant-nos de la infància i la primera adolèscència d'un fill bord -terrible la paraula- que viu en un petit poble, turmentat, mogut pel ressentiment, envoltat de l'escàndol i que continua per "camins de França", on, segons Domènec Guansé, apareix "un magnífic evocador d'homes i paisatges, un suggestiu narrador de fets i coses vistes" a Occitània, concretament a la Provença de Mistral i Daudet. 

Interessants les reflexions sobre el caminar, del Puig "flâneur": "És el gust del moviment, de l'exercici, de l'avançar per avançar. No et porta ningú. No necessites ningú, res". 

Gran aquest "modernista ressagat"!

Sobre la llengua dels valencians

Carles Fenollosa (València, 1989) és un filòleg valencià, doctor en Filologia Catalana per la Universitat de València que ha publicat tant narrativa Narcís o l'onanisme i Guerra, victòria, demà com assaig La modernitat frustrada, premi València d'assaig 2025. 

Aquest professor d'institut que es va posar a parlar en valencià quan era adolescent ja que els seus pares no el parlaven perquè, com passava tot sovint, els avis varen decidir parlar en espanyol als seus fills, es proposa amb irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians superar un dèficit de memòria, la que afecta els valencians que desconeixen la trajectòria, sovint gloriosa, de la literatura valenciana.

"No és un llibre per a erudits, és un llibre per a lectors". Efectivament, el llibre té una voluntat didàctica i pretén ser útil i capaç de despertar consciència i d'impulsar a l'acció. I com diu un altre filòleg, Josep Daniel Climent, "Irreductibles ens pot ajudar a recuperar el relat de la història que hem viscut i a recobrar el control sobre el futur del català".

No només és un llibre per als lectors valencians. Els catalans, que quan parlem del País Valencià ho fem amb una certa arrogància o, encara pitjor, amb una total ignorància, hi tenim molt a aprendre sobre l'evolució de la literatura i l'ús social del valencià. Amb el supòsit, ben improbable, que el País Valencià ens importi, encara que només sigui una mica. 

També hi surt, és inevitable, "la qüestió del nom: "La qúestió del nom és secundària. Els valencians poden anomenar llengua valenciana la que nosaltres anomenem llengua catalana. La cosa important és el fet de l'idioma i aquest es viu a les terres de València". Ho diu Pompeu Fabra. El que cal mantenir és la unitat de la llengua. I que cadascú li digui com vulgui. Perquè "Al capdavall, qui més clara té la unitat, menys por té a la diversitat". 

L'autor també es permet algunes crítiques a Joan Fuster. L'autor se sent més proper als posicionaments de Joan Francesc Mira. 

Un llibre destinat sobretot a valencians. Però no només. 

Entrevistes a l'hora de les grans esperances

Chaves Nogales va morir prematurament a l'exili i per una immensa majoria el seu llegat periodístic i narratiu va restar perdut sota el pes del pas del temps. Però sort n'ha tingut de Maribel Cintas que li va dedicar la seva tesi doctoral i ha publicat  íntegrament  la seva obra narrativa i periodística gràcies al mecenatge de la Diputació de Sevilla, ciutat on va néixer el 1897.  

Però qui era Chaves? Un periodista que va treballar a l'Heraldo de Madrid, Ahora, Estampa...; un home liberal, amic personal d'Azaña, maçó i allò que, sovint despectivament, s'ha anomenat un republicà burgès. En aquest mateix bloc hem ressenyat, amb un indissimulat entusiasme, La vuelta a Europa en avión. Un pequeño burgués en la Rusia roja i l'enlluernadora A sangre y fuego. Héroes, bestias y martires de España.

A El Gobierno de la República. Entrevistas a sus dirigentes, Chaves, en tant que redactor en cap i sotsdirector d'Ahora entrevista als homes del nou govern nascut de la revolució democràtica del 14 d'abril: Azaña, Lerroux, Largo Caballero, Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo, Alcalá-Zamora i el president de la Generalitat, Francesc Macià. El llibre inclou també les cròniques del viatge del president de la República per Múrcia.

A la primera entrevista, dedicada a Manuel Azaña que a més de president del Consell de ministres era el ministre de la Guerra, aquest explica en què consisteix la seva reforma de l'exèrcit dedicada per una part a desmantellar "el militarisme palatí i la conspiració de les casernes" i per l'altra a  modernitzar i professionalitzar l'exèrcit. Azaña que per mi era el polític millor preparat de la República, acaba la seva entrevista dient "Jo sóc polític perquè sóc optimista, i crec que la funció del governant -que no és la mateixa que la del polític- ha de consistir en portar l'esquema intel·lectual del seu país futur a la realitat social o legislativa". De l'entrevista a Lerroux m'ha sorprès el "projecte d'un túnel submarí sota l'Estret de Gibraltar", que cent anys després tornar a estar subjecte a discussió. I Domingo que explica que en el primer any de la República es varen obrir set mil escoles.

I a l'addenda on parla dels viatges de Niceto Alcalà a Múrcia, on es rebut per multituds entusiasmades, una observació premonitòria: "Tot està ara en què la República no les decebi més que allò purament indispensable; en la defraudació que fatalment existeix sempre en fer-se realitat la il·lusió. Però res més". La República va decebre els sectors populars davant les urgències històriques de reparació per  tanta marginació. També hi contribuí, això sí, el boicot de les dretes. 

Un tal Jordi Fraginals

La vida i la mort d'en Jordi Fraginals (1912) és, segons Antoni Puigvert, "una de les novel·les més interessants de la narrativa modernista", un cicle, el de les novel·les  modernistes, que s'inicia amb Els sots ferèstecs (1901) d'en Raimon Caselles. 

I, efectivament, el seu autor, Josep Pous i Pagès,  després d'aquesta novel·la es dedicà a la dramatúrgia i de novel·les modernistes d'un cert pes ja no en trobarem. 

Jo n'he llegit l'edició de 1979 de les MOLC però ara fa poc Adesiara n'ha tret una nova edició amb pròleg de Josep Morgades. 

Jordi Fraginals, fadristeny (fill d'una familia pagesa que no és l'hereu), és enviat al seminari com mana la tradició i el cap de la família, Mateu Fraginals. En Jordi Fraginals no s'hi troba bé al seminari i, a més, s'ha enamorat i, desobeint la voluntat paterna, ho deixa córrer. La novel·la presenta el problema de l'individu que lluita per "salvar i afirmar la seva individualitat" tot fugint d'un destí imposat. Una trama, aquesta, ben modernista! Els entesos diuen que la novel·la oscil·la entre el realisme i el psicologisme, això sí, sense cap concessió al ruralisme com sovint passa en la narrativa modernista, vegeu, per exemple Solitud de Víctor Català. Això sí, de descripcions del paisatge n'hi ha i sempre són agraïdes: "...de sobte arribà, impetuosa, baixant en follia de les serres canigonenques, l'escabellada fúria del tramuntanal, fort i violent com en el cor de la hivernada". 

M'ha sorprès la proximitat de la llengua i més tenint en compte que "La vida..." fou escrita fa més d'un segle. M'hi reconec en  aquesta llengua, cosa que, com és normal, a vegades no passa. Amb algunes expression, això sí, que em són desconegudes com la interjecció "Reïra de bet!", ben contundent. 

La novel·la abraça tota la vida d'en Jordi Freginals. Fins el final, un final que només en Jordi decidirà fent ús de la seva llibertat. 

Deia Carles Riba que Pous i Pagès "fou un escriptor combatiu conscient que els mots comporten idees que cal defensar i guardar"

Quedem-nos amb una frase d'en Freginals com a inspiradora: "Sols la revolta salva". 

 Els promesos, la novel·la italiana

Els promesos es tinguda per la primera novel·la italiana i

també la primera que fa servir una llengua inexistent fins aleshores, un precedent de la llengua nacional, una koinée que més endavant seria la llengua italiana tal com la coneixem avui. 

La novel·la va aparèixer el 1827 i en català la traduí Maria Antònia Salvà (1922-23) a petició de Joan Alcover. Una traducció que anys més tard -concretament el 1981- es publicaria a les Millors Obres de la Literatura Universal, supervisada per Francesc Vallverdú. 

Estem davant una novel·la històrica ambientada a la Llombardia, aleshores sota dominació castellana,  entre 1628-1630.

Per Manzoni la novel·la històrica "és una representació d'una condició determinada de la societat mitjançant fets i caràcters tan propers a la realitat que se'n pugui considerar com una història tot just acabada de descobrir". 

El llibre  ens explica les vicissituds de dos enamorats, Renzo i Lucia, que veuen com el seu amor és torpedejat per Don  Rodrigo. I enmig un rebombori del pa i la pesta. Com diu Giuseppe Grilli és una novel·la per al poble, per als patriotes italians del Risorgimento. 

Aquesta novel·la fundacional de la literatura catalana es pot llegir com una novel·la d'aventures, com una lluita no resignada contra el destí, com la victòria de l'amor davant els seus enemics: la voluntat vencent els adversaris de la llibertat i les forces reaccionàries. No debades Manzoni era un liberal partidari de Víctor Manuel II. 

Dos segles després encara fa de bon llegir. 

uP

La revolució freudiana

Crec que el primer llibre que vaig llegir d'en Stefan Zweig va ser gràcies a la recomanació d'un amic. Era    Fouché, una brillant biografia d'un personatge execrable que explica molt bé, encara ara, l'actitud de molts polítics. I a partir d'aquí n'han vingut moltes més de lectures del vienès, algunes de les quals he ressenyat en aquesta pàgina. 

Sweig fou un dels autors més populars de la primera meitat del segle XX. Domina a la perfecció la novel·la, la divulgació històrica i la biografia. En totes elles excel·leix. 

Ara bé, Sigmund Freud. La curació a través de l'esperit, traduït per Marc Jiménez Buzzi a Fragmenta Editorial no és una biografia, més aviat ens trobem davant d'un assaig   que mira d'explicar-nos la revolució conceptual que va representar la psicoanàlisi, tot un reactiu davant una "època moralment malalta" i les resistències que va haver de vèncer començant per la moral cristiana, els costums, la família, la ciència, la Universitat...

I com diu el crític Joan Burdeus, "tornar a la prosa de Zweig fa que ens adonem de fins a quin punt avui s’ha degradat l’estàndard de la divulgació. Zweig era un autor de masses i avui és impensable un pamflet tan ben escrit i alhora tan intel·lectualment elevador". Perquè l'afany de Sweig és fer-se entendre per un públic ampli, el seu, no necessàriament entès amb la psicoanàlisi. 

Freud, com diu l'autor del llibre ens ajuda "a mirar la nostra vida sense falsa vergonya" endinsant-se en el  món de l'inconscient, que gràcies a ell, deixa de ser incognoscible perquè "és de la profunditat que provenen les nostres accions més autèntiques" i què és la psicoanàlisi si no descobrir els secrets més profunds de cada persona. Zweig sap de la importància de la psicoanàlisi quan diu "és probable que en el futur la història del pensament situarà aquest moment creatiu de la psicologia al costat dels grans moments revolucionaris de Kant i Copèrnic, que amb un sol desplaçament de l'angle de visió intel·lectual van transofrmar tot el pensament del seu temps". 

Amb Freud es canvia l'actitud davant el problema sexual, "deslliura el concepte de la sexualitat de l'activitat sexual fisiològica, al mateix temps l'allibera de la seva estretor i de la difamació que representa titllar-la d'activitat anímico-corporal, "baixa"", un autèntic desafiament a la moral social de la seva època. I afirma, per exemple, que "la vida sexual de l'home civilitzat està greument malmesa".

El llibre acaba amb una afirmació que em sembla important: la revolució freudiana no pot convertir-se en un dogma perquè la psicoanàlisi només té una finalitat: ajudar als homes a conèixer qui són  i com han arribat a ser qui són, quines són les seves personalitats. 

Zweig i Freud, dos vienesos per a la història de la humanitat. 

Hitler al poder

Pels volts de Nadal vaig comprar dos llibres que tracten d'un mateix tema: l'arribada de Hitler al poder. Com Mussolini abans, Hitler va acabar amb una democràcia liberal,  la República de Weimar. Ho va fer amb una rapidesa insultant i sense miraments. Avui les nostres democràcies també es troben amenaçades. No es tracta d'establir paral·lelismes ahistòrics però,  qui no veu amenaçada les llibertats per l'autoritarisme i l'auge dels populismes de dretes? 

Els llibres són "Síndrome 1933" de Siegmund Ginzberg, editorial Gatopardo  i "Febrero de 1933. El invierno de la literatura" d'Uwe Wittstock, editorial Ladera Norte, ambdós periodistes, Ginzberg  corresponsal durant molts anys de L'Unità i Wittstock periodista del Frankfurter Allgemeine Zeitung. I s'agraeix perquè sovint els historiadors quan escriuren no se  n'acaben de sortir i la lectura dels seus llibres resulta tediosa. El periodisme té més per la mà això de fer-se entendre, de prescindir d'allò superflu, de ser precís i deixar-se de circumloquis farragosos. 

Síndrome1933 ens explica els mesos immediatament anteriors a l'anorreament de la República de Weimar. El llibre també té una finalitat manifesta: establir analogies, no similituds, amb l'actual moment. Diu l'autor "...constato perplex que les coses segueixen empitjorant. Ens apropem als anys trenta del segle XXI". Ginzberg diu "no tinc solucions ni receptes, només ofereixo material per a pensar". I tant que fa pensar!

L'aproximació de Wittstock és tota una altra: l'actitud de la intel·lectualitat alemanya davant de l'arribada del nazisme al poder. Febrero de 1933 parla de la responsabilitat moral de l'escriptor i de la terrible circumstància amb què es van trobar: "adonar-se de quan un moment històric exigeix decisions personals sobre la pròpia existència" perquè "ni el prestigi, la fama o la confiança amb les institucions no varen protegir ningú". Mentre Jospeh Roth toca el dos tan aviat Hitler a ser canceller, Thomas Mann, amb una peripècia política vacil·lant, sembla més preocupat per enllestir el seu llibre sobre Wagner que sobre les "bagatel·les" polítiques mentre el seu germà Heinrich Mann manté una actitud més bel·ligerant contra el nazisme. Per al llibre defilen Brech, Hans Fallada, Alfred Döblin i també aquells intel·lectuals que es deixaren seduir pel nou règim. El llibre transmet molt bé la sensació d'asfíxia que el nazisme va anar implementant ràpidament des del seu accés al poder. 

Acabem amb una frase de Ginzberg que ens aporta un bri d'esperança: "la política segueix essent l'única que ens pot salvar".