Entrevistes a l'hora de les grans esperances

Chaves Nogales va morir prematurament a l'exili i per una immensa majoria el seu llegat periodístic i narratiu va restar perdut sota el pes del pas del temps. Però sort n'ha tingut de Maribel Cintas que li va dedicar la seva tesi doctoral i ha publicat  íntegrament  la seva obra narrativa i periodística gràcies al mecenatge de la Diputació de Sevilla, ciutat on va néixer el 1897.  

Però qui era Chaves? Un periodista que va treballar a l'Heraldo de Madrid, Ahora, Estampa...; un home liberal, amic personal d'Azaña, maçó i allò que, sovint despectivament, s'ha anomenat un republicà burgès. En aquest mateix bloc hem ressenyat, amb un indissimulat entusiasme, La vuelta a Europa en avión. Un pequeño burgués en la Rusia roja i l'enlluernadora A sangre y fuego. Héroes, bestias y martires de España.

A El Gobierno de la República. Entrevistas a sus dirigentes, Chaves, en tant que redactor en cap i sotsdirector d'Ahora entrevista als homes del nou govern nascut de la revolució democràtica del 14 d'abril: Azaña, Lerroux, Largo Caballero, Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo, Alcalá-Zamora i el president de la Generalitat, Francesc Macià. El llibre inclou també les cròniques del viatge del president de la República per Múrcia.

A la primera entrevista, dedicada a Manuel Azaña que a més de president del Consell de ministres era el ministre de la Guerra, aquest explica en què consisteix la seva reforma de l'exèrcit dedicada per una part a desmantellar "el militarisme palatí i la conspiració de les casernes" i per l'altra a  modernitzar i professionalitzar l'exèrcit. Azaña que per mi era el polític millor preparat de la República, acaba la seva entrevista dient "Jo sóc polític perquè sóc optimista, i crec que la funció del governant -que no és la mateixa que la del polític- ha de consistir en portar l'esquema intel·lectual del seu país futur a la realitat social o legislativa". De l'entrevista a Lerroux m'ha sorprès el "projecte d'un túnel submarí sota l'Estret de Gibraltar", que cent anys després tornar a estar subjecte a discussió. I Domingo que explica que en el primer any de la República es varen obrir set mil escoles.

I a l'addenda on parla dels viatges de Niceto Alcalà a Múrcia, on es rebut per multituds entusiasmades, una observació premonitòria: "Tot està ara en què la República no les decebi més que allò purament indispensable; en la defraudació que fatalment existeix sempre en fer-se realitat la il·lusió. Però res més". La República va decebre els sectors populars davant les urgències històriques de reparació per  tanta marginació. També hi contribuí, això sí, el boicot de les dretes. 

Un tal Jordi Fraginals

La vida i la mort d'en Jordi Fraginals (1912) és, segons Antoni Puigvert, "una de les novel·les més interessants de la narrativa modernista", un cicle, el de les novel·les  modernistes, que s'inicia amb Els sots ferèstecs (1901) d'en Raimon Caselles. 

I, efectivament, el seu autor, Josep Pous i Pagès,  després d'aquesta novel·la es dedicà a la dramatúrgia i de novel·les modernistes d'un cert pes ja no en trobarem. 

Jo n'he llegit l'edició de 1979 de les MOLC però ara fa poc Adesiara n'ha tret una nova edició amb pròleg de Josep Morgades. 

Jordi Fraginals, fadristeny (fill d'una familia pagesa que no és l'hereu), és enviat al seminari com mana la tradició i el cap de la família, Mateu Fraginals. En Jordi Fraginals no s'hi troba bé al seminari i, a més, s'ha enamorat i, desobeint la voluntat paterna, ho deixa córrer. La novel·la presenta el problema de l'individu que lluita per "salvar i afirmar la seva individualitat" tot fugint d'un destí imposat. Una trama, aquesta, ben modernista! Els entesos diuen que la novel·la oscil·la entre el realisme i el psicologisme, això sí, sense cap concessió al ruralisme com sovint passa en la narrativa modernista, vegeu, per exemple Solitud de Víctor Català. Això sí, de descripcions del paisatge n'hi ha i sempre són agraïdes: "...de sobte arribà, impetuosa, baixant en follia de les serres canigonenques, l'escabellada fúria del tramuntanal, fort i violent com en el cor de la hivernada". 

M'ha sorprès la proximitat de la llengua i més tenint en compte que "La vida..." fou escrita fa més d'un segle. M'hi reconec en  aquesta llengua, cosa que, com és normal, a vegades no passa. Amb algunes expression, això sí, que em són desconegudes com la interjecció "Reïra de bet!", ben contundent. 

La novel·la abraça tota la vida d'en Jordi Freginals. Fins el final, un final que només en Jordi decidirà fent ús de la seva llibertat. 

Deia Carles Riba que Pous i Pagès "fou un escriptor combatiu conscient que els mots comporten idees que cal defensar i guardar"

Quedem-nos amb una frase d'en Freginals com a inspiradora: "Sols la revolta salva". 

 Els promesos, la novel·la italiana

Els promesos es tinguda per la primera novel·la italiana i

també la primera que fa servir una llengua inexistent fins aleshores, un precedent de la llengua nacional, una koinée que més endavant seria la llengua italiana tal com la coneixem avui. 

La novel·la va aparèixer el 1827 i en català la traduí Maria Antònia Salvà (1922-23) a petició de Joan Alcover. Una traducció que anys més tard -concretament el 1981- es publicaria a les Millors Obres de la Literatura Universal, supervisada per Francesc Vallverdú. 

Estem davant una novel·la històrica ambientada a la Llombardia, aleshores sota dominació castellana,  entre 1628-1630.

Per Manzoni la novel·la històrica "és una representació d'una condició determinada de la societat mitjançant fets i caràcters tan propers a la realitat que se'n pugui considerar com una història tot just acabada de descobrir". 

El llibre  ens explica les vicissituds de dos enamorats, Renzo i Lucia, que veuen com el seu amor és torpedejat per Don  Rodrigo. I enmig un rebombori del pa i la pesta. Com diu Giuseppe Grilli és una novel·la per al poble, per als patriotes italians del Risorgimento. 

Aquesta novel·la fundacional de la literatura catalana es pot llegir com una novel·la d'aventures, com una lluita no resignada contra el destí, com la victòria de l'amor davant els seus enemics: la voluntat vencent els adversaris de la llibertat i les forces reaccionàries. No debades Manzoni era un liberal partidari de Víctor Manuel II. 

Dos segles després encara fa de bon llegir. 

uP

La revolució freudiana

Crec que el primer llibre que vaig llegir d'en Stefan Zweig va ser gràcies a la recomanació d'un amic. Era    Fouché, una brillant biografia d'un personatge execrable que explica molt bé, encara ara, l'actitud de molts polítics. I a partir d'aquí n'han vingut moltes més de lectures del vienès, algunes de les quals he ressenyat en aquesta pàgina. 

Sweig fou un dels autors més populars de la primera meitat del segle XX. Domina a la perfecció la novel·la, la divulgació històrica i la biografia. En totes elles excel·leix. 

Ara bé, Sigmund Freud. La curació a través de l'esperit, traduït per Marc Jiménez Buzzi a Fragmenta Editorial no és una biografia, més aviat ens trobem davant d'un assaig   que mira d'explicar-nos la revolució conceptual que va representar la psicoanàlisi, tot un reactiu davant una "època moralment malalta" i les resistències que va haver de vèncer començant per la moral cristiana, els costums, la família, la ciència, la Universitat...

I com diu el crític Joan Burdeus, "tornar a la prosa de Zweig fa que ens adonem de fins a quin punt avui s’ha degradat l’estàndard de la divulgació. Zweig era un autor de masses i avui és impensable un pamflet tan ben escrit i alhora tan intel·lectualment elevador". Perquè l'afany de Sweig és fer-se entendre per un públic ampli, el seu, no necessàriament entès amb la psicoanàlisi. 

Freud, com diu l'autor del llibre ens ajuda "a mirar la nostra vida sense falsa vergonya" endinsant-se en el  món de l'inconscient, que gràcies a ell, deixa de ser incognoscible perquè "és de la profunditat que provenen les nostres accions més autèntiques" i què és la psicoanàlisi si no descobrir els secrets més profunds de cada persona. Zweig sap de la importància de la psicoanàlisi quan diu "és probable que en el futur la història del pensament situarà aquest moment creatiu de la psicologia al costat dels grans moments revolucionaris de Kant i Copèrnic, que amb un sol desplaçament de l'angle de visió intel·lectual van transofrmar tot el pensament del seu temps". 

Amb Freud es canvia l'actitud davant el problema sexual, "deslliura el concepte de la sexualitat de l'activitat sexual fisiològica, al mateix temps l'allibera de la seva estretor i de la difamació que representa titllar-la d'activitat anímico-corporal, "baixa"", un autèntic desafiament a la moral social de la seva època. I afirma, per exemple, que "la vida sexual de l'home civilitzat està greument malmesa".

El llibre acaba amb una afirmació que em sembla important: la revolució freudiana no pot convertir-se en un dogma perquè la psicoanàlisi només té una finalitat: ajudar als homes a conèixer qui són  i com han arribat a ser qui són, quines són les seves personalitats. 

Zweig i Freud, dos vienesos per a la història de la humanitat. 

Hitler al poder

Pels volts de Nadal vaig comprar dos llibres que tracten d'un mateix tema: l'arribada de Hitler al poder. Com Mussolini abans, Hitler va acabar amb una democràcia liberal,  la República de Weimar. Ho va fer amb una rapidesa insultant i sense miraments. Avui les nostres democràcies també es troben amenaçades. No es tracta d'establir paral·lelismes ahistòrics però,  qui no veu amenaçada les llibertats per l'autoritarisme i l'auge dels populismes de dretes? 

Els llibres són "Síndrome 1933" de Siegmund Ginzberg, editorial Gatopardo  i "Febrero de 1933. El invierno de la literatura" d'Uwe Wittstock, editorial Ladera Norte, ambdós periodistes, Ginzberg  corresponsal durant molts anys de L'Unità i Wittstock periodista del Frankfurter Allgemeine Zeitung. I s'agraeix perquè sovint els historiadors quan escriuren no se  n'acaben de sortir i la lectura dels seus llibres resulta tediosa. El periodisme té més per la mà això de fer-se entendre, de prescindir d'allò superflu, de ser precís i deixar-se de circumloquis farragosos. 

Síndrome1933 ens explica els mesos immediatament anteriors a l'anorreament de la República de Weimar. El llibre també té una finalitat manifesta: establir analogies, no similituds, amb l'actual moment. Diu l'autor "...constato perplex que les coses segueixen empitjorant. Ens apropem als anys trenta del segle XXI". Ginzberg diu "no tinc solucions ni receptes, només ofereixo material per a pensar". I tant que fa pensar!

L'aproximació de Wittstock és tota una altra: l'actitud de la intel·lectualitat alemanya davant de l'arribada del nazisme al poder. Febrero de 1933 parla de la responsabilitat moral de l'escriptor i de la terrible circumstància amb què es van trobar: "adonar-se de quan un moment històric exigeix decisions personals sobre la pròpia existència" perquè "ni el prestigi, la fama o la confiança amb les institucions no varen protegir ningú". Mentre Jospeh Roth toca el dos tan aviat Hitler a ser canceller, Thomas Mann, amb una peripècia política vacil·lant, sembla més preocupat per enllestir el seu llibre sobre Wagner que sobre les "bagatel·les" polítiques mentre el seu germà Heinrich Mann manté una actitud més bel·ligerant contra el nazisme. Per al llibre defilen Brech, Hans Fallada, Alfred Döblin i també aquells intel·lectuals que es deixaren seduir pel nou règim. El llibre transmet molt bé la sensació d'asfíxia que el nazisme va anar implementant ràpidament des del seu accés al poder. 

Acabem amb una frase de Ginzberg que ens aporta un bri d'esperança: "la política segueix essent l'única que ens pot salvar". 

Una literatura que malda per sortir de la invisibilitat

 La literatura catalana que es fa a la Catalunya Nord és, sovint, ignorada de Barcelona estant. Això, lamentablement, també es podria dir  de la literatura en la nostra llengua que es fa al País Valencià o a les Illes. Constatem, doncs, una deficiència endèmica que cal superar. Amb tot, es dóna el cas que aquest febrer les dues principals revistes catalanes, L'Avenç i Serra d'Or es fan ressò, i molt, de la Catalunya Nord literària. En el primer cas, amb un avançament editorial d'un llibre de Joan de Déu Domènech dedicat a Bosch de la Trinxeria i en el segon amb un bon dossier centrat en la literatura catalana que es fa a la Catalunya Nord. 

Amb tot, dos escriptors nord-catalans han aconseguit, poc o molt, ser tinguts en compte per al conjunt de la nostra literatura: Joan-Daniel Bezsonoff i Joan-Lluís Lluís, ambdos nascuts el 1963. Dos escriptors amb ambició literària, amb un bon domini de la llengua i que habitualment publiquen a editorials del Principat.

Aquest estiu he llegit "Una cançó de pluja" d'en Joan-Lluís Lluís de la qual l'autor ha dit que és la novel·la més curta que ha escrit i la que li va dur més de temps de donar per acabada. 

Es tracta d'una faula protagonitzada per Ella-Calla, una orangutana de Borneo que travessa l'illa per retrobar-se amb els seus i que és la narradora i protagonista, des de la cosmovisió ´orangutana`, de la novel·la. I enmig xocarà amb la misèria i també amb la grandesa dels humans. El llibre ens parla del món animal, de  l'experiència del trauma, dels límits entre els humans i els animals, uns limits imprecisos, de la capacitat d'empatia. L'exercici literari és ambiciós: preguntar-se què pensa una orangutana.

A l'epíleg l'autor ens explica algunes de les claus del llibre: "...els animals amb el respecte  no en teniu prou: necessiteu i merixeu alguna altra cosa, una empatia activa però discreta, una forma de fraternitat, una amistat a distància, una pausa indefinida en la relació il·lusa de dominant a dominat". 

Gràcia, l'àmbit de tots els àmbits

 Algú podria pensar que "El carrer de la xocolata" (2025) d'en Ramon Solsona és un exercici literari abocat a la nostàlgia, una mena d'enyorament dels temps passats. I no és ben bé això sinó, més aviat, unes memòries de la familia Solsona durant la dècada dels cinquanta i dels seixanta. 

Diuen que l'enyorança sempre és reaccionària. Però què enyorem? Jo crec que allò que enyorem és la nostra infància o la nostra joventut i no les contingències materials del passat. I ens posem a enyorar quan el nostre futur s'escurça i no en podem esperar gaire res. 

L'èxit del llibre, si més no per mi, rau en el fet que els records d'en Solsona són uns records que podem compartir molts de la seva generació. El llibre és d'alguna manera, un testimoni generacional, ens parla de coses que hem viscut, que hem patit: la irrupció dels electromèstics que feren més fàcil la vida de  les mestresses de casa com la rentadora, l'arribada del SEAT 600 -a casa no, que érem pobres-, els jocs d'aquells anys com el cavallfort, els "Juegos Reunidos", el tren elèctric, l'escola franquista i el seu adoctrinament (jo em bona mesura me'n vaig salvar perquè vaig anar als Escolapis i sóc una mica més jove que en Solsona), la vida associativa de Gràcia, tan rica i de tanta llarga tradició: els Lluïsos, el Centre Moral, l'Orfeó..., la vida al carrer i el sentiment de pertinència a un barri tan especial com és, encara, Gràcia. Una repassada al passat, un passat tamisat per la memòria. 

I tot això se'ns explica amb un estil planer, sense floritures, sovint cercant una certa oralitat. 

Recordem la dedicatòria del llibre: "A la nostra generació. A pesar de tot hem sortit bastant normals"...Bé, normals fins a cert punt....