Per tirar el barret al foc

Què fa possible que entre els millors historiadors de la història d'Espanya s'hi trobin hispanistes del món anglosaxó com Hugh Tomas, Ian Gibson, Henry Kamen o Paul Preston? Probablement el seu model universitari. Però hi deu haver-hi alguna causa més que se m'escapa.  El cert és que el llibre que avui comentem Un poble traÏt. Corrupció, incompetència política i divisió social és un gran llibre.

Preston (Liverpool, 1946) ha publicat nombrosos llibres sobre la Guerra Civil i el franquisme que en català podem llegir a l'Editorial Base. A Un poble traït intenta seguir el "fil roig" de la història d'Espanya des de la Restauració fins avui mateix. El "fil roig de la incompetència i la corrupció de les classes dominants.

La trista història d'Espanya és la història de més de vint-i-cinc "`pronunciamientos" i cops d'Estat entre 1814 i 1981, símbol de la ineptitud de l'Estat espanyol a l'hora de servir els seus ciutadans. I assenyala la manca de legitimitat dels aparells de l'Estat. Fixem-nos en el cas català: "Dels 86 anys que hi ha entre 1814 i 1900 durant 60 Catalunya es va trobar en estat d'excepció". 

Del llibre m'ha agradat la voluntat didàctica i el seu eruditisme, contingut. I he descobert, convenientment explicades, què era la repressió que l'Estat i la patronal organitzaren contra els treballadors. Una repressió indiscriminada, bàrbara i, sovint, també, ineficaç. M'ha agradat constatar com la corrupció també, i en quina mesura, durant la República de la mà dels radicals i de l'intrigant Juan March, del caràcter essencialment corrupte del franquisme enmig d'una repressió criminal que incloïa l'explotació dels presoners "una mesura que la retòrica pseudoreligiosa del règim justificava per la necessitat que els derrotats obtinguessin la redempció mitjançant el sacrifici". 

La corrupció també fou una causa dels catalans vencedors com Julio Muñoz Ramonet i de tants d'altres...Aquí no se'n lliura ningú.

També m'ha sorprès del llibre el perfil d'un altre català, l'opusdeista López Rodó molt més influent del que jo m'hagués imaginat en les decisions econòmiques i, també en les polítiques. 

La democràcia, això que hem convingut a dir democràcia, també va néixer braç a braç amb la corrupció. Hi ha una consideració esfereïdora que fa Preston: "Al voltant del 70 % dels membres del PSOE i els seus simpatitzants van ser recompensats amb alguns dels cinc-cents mil llocs de treball creats entre 1982 i1994".

El tram, final del llibre ens explica les corrupcions escandaloses que ha viscut Espanya en aquestes´últimes dècades: El Plan de Empleo Rural (PER), els ERO d'Andalusia, Javier de la Rosa, Iñaki Urdangarín,el CESID, Juan Guerra, Filesa, Malesa i Time Export, Zaplana, Naseira, el cas Gurtel....un fotimer, vaja! I la cirereta final dels escàndols de Juan Carlos I.

El llibre acaba subratllant que, més enllà de la corrupció, el gran problema d'Espanya és la incompetència dels polítics. Que no ens passi res!

Crònica d'un fracàs

Del "procés" tothom n'ha fet un llibre. N'hi ha per triar i remenar. A mi em sembla que, fins i tot, se n'han fet més del compte. I no és d'estranyar perquè ha estat, políticament parlant, el fet més rellevant d'aquestes últimes dècades. Amb pocs anys hem viscut un autèntic huracà que ha fet miques partits, que ha capgirat les somortes aigües del catalanisme, una autèntica revolució en les mentalitats majoritàries d'aquest país, acostumades a la resignació, insatisfetes però resignades a viure en el regne del mal menor...

Però el llibre del president Puigdemont, en les presents circumstàncies, no és, precisament un llibre més. No ho és perquè Puigdemont ha estat el principal protagonista d'allò que diu el subtítol del llibre: de la investidura a l'exili. Sense la seva determinació, sense el seu sentit de la responsabilitat, no haguéssim arribat a l'1 d'octubre. 

No seré tan indulgent per no saber que darrera de "M'explico. De la investidura a l'exili" si podem amagar o de blanquejar part de les seves decisions, dels seus dubtes o dels seus errors. Darrera de les "literatures del jo"  (biografies, dietaris, etc) sovint s'hi amaguen aquestes -tan humanes- intencions. El llibre de Puigdemont, un dietari passat pel sedàs del periodista i amic del president, Xevi Xirgo no se'n pot deslliurar tal com s'assenyala en el pròleg.

També s'indica en el pròleg que el llibre no se'n lliura d'algunes agrors. Especialment es nota quan parla d'ERC. Per una banda sovint es parla de les pressions rebudes per part d'aquest partit perquè proclami la DUi, per l'altra, subratlla els silencis i les indecisions reiterades de Junqueras i les invectives de Gabriel Rufián amb una piulada demolidora "155 monedes de plata"...

I les mancances, infantils, com les de tenir-ho tot preparat "per a un escenari en què ens fè
iem forts a les institucions, defensàvem la proclamació i entràvem en una etapa de transició que al final havia d'acabar en una taula de negociació". Home, no cal ser massa espavilat per entendre que l'escenari d'una negociació era él més improbable....

El llibre comença reproduint la faula del mestre i l'escorpí: "No canviïs la teva naturalesa si algú et fa mal, però pren precaucions". A veure si n'aprenem!. 

L'Anticrist entre nosaltres

Joseph Roth  fou un dels principals escriptors del segle XX. Només cal llegir La marxa de Radetzky, que ja vaig comentar en aquest bloc. 

L'Anticrist fou publicat l'any 1934; poc abans Hitler havia estat nomenat canceller del Reich pel cap de la República de Weimar. Es tracta d'un assaig on un Roth conservador i alhora antifeixista analitza la consolidació del nazisme i ho fa des d'un pessimisme cultural que veu en precaució fenòmens com el cinema o la nova arquitectura. 

El llibre comença així: "L'Anticrist ha arribat: disfressat fins a tal  punt que els que ja estàvem avesats a esperar-lo des de fa anys no som capaços de reconèixer-lo".I acaba aquest capítol amb un contundent "I malgrat que el seu poder és molt més gran que no pas el meu, jo no el temo, i vull intentar treure-li la màscara". 

És un propòsit que honora Roth que ja des del 1925 s'autoexilià 

La crítica a l'Anticrist la fa un jueu, però la crítica al nazisme no la fa en la condició de jueu sinó com a lliurepensador, com a amant de la llibertat. De fet, la identitat de Roth, les identitats de Roth, seran diverses al llarg d'una vida plagada d'amargors. 

Les crítiques del llibre no només van adreçades al nazisme sinó que també afecten, com hem dit, al "món modern", la guerra i el bel·licisme, la Unió Soviètica, i a tot allò que s'oposa a la bondat que "necessita temps i espai". a certes pràctiques "hipòcrites" del judaisme -extraordinàries les consideracions que fa sobre el Yom Kippur-. 

L'Anticrist, diu Roth, la "llengua de l'Anticrist ha esdevingut la llengua materna dels éssers humans".Pensem-hi! 

Hem d'agrarir a Pilar Estelrich i Arce, la traductora, les notes introductòries i la cronologia final. 

L'esperit del temps o el deixar-se endur

Martí Domínguez (1966) és un biòleg i professor de la Universitat de València que dirigeix de fa tems una de les revistes més prestigioses en llengua catalana, Mètode, dedicada a la divulgació científica. 

És important saber això perquè L'esperit del temps tracta d'un metge vienès, estudiós del comportament animal que posa els seus coneixements al servei del progrés de l'espècie humana i que es veurà arrossegat per la maquinària nazi del seu temps.

Però ben bé és així? Segons Dominguez, a vegades l'esperit del  temps, expressió que s'atribueix a Ernst Junger, és un pretext per no afrontar les teves responsabilitats. 

Però el nostre protagonista no és aliè a l'alenada nacionalsocialista que recorre l'Europa dels anys trenta. Són pare és un admirador de Hitler i ell mateix rep l'Anschluss amb l'eufòria del qui endevina un futur ple de glòria.Es fa militant del NSDAP i espera que els seus estudis, ara sí, atreguin l'atenció de les autoritats.

"Per què no havíem de seguir un visionari com Adolf Hitler que ens assegurava que faria una Alemanya més forta, que crearia llocs de treball i que retornaria la glòria al nostre malmenat país,que ens posaria de nou en el gran mapa del món?".

Però les coses complexes no admeten solucions fàcils i el nostre protagonisme, després d'un pas fugisser per la universitat, acabarà a Polònia de la mà de la teoria del'"espai vital", amb una feina tan poc "il·lustrada" com la de triar aquells polonesos que tenen una mica de sang germànica per tal de, un cop separats dels seus pares, lliurar-los en adopció a  familiars dels nous colons alemanys d'aquell territori. Allà també coneixerà l'existència de les Lebensborns,centres creats per què dones racialment pures puguin parir en secret i els nadons siguin lliurats a les SS. El nostre protagonista acabarà  fet presoner pels soviètics i, després d'uns anys empresonat, com qui no vol la cosa, reprendrà la seva carrra acadèmica fins, finalment, a la dècada dels setanta se li concedirà el Premi Nobel.

Una víctima de l'"esperit del temps"?: "Mai no s'està prou alerta amb l'esperit del temps, mai no s'empra prou la raó en contra del dogmatisme ideològic, en contra de la imposició intel·lectual, vinga d'on vinga". 

Els homenots d'en Pla

A tots els cànons haguts i per haver de la literatura catalana hi apareix Josep Pla. Tothom li reconeix aquesta manera de fer que a priori sembla tan fàcil de triar un llenguatge sense ampul·lositats, que no embafa, que tendeix a prescindir de circuml·loquis i barroquismes que enfarfeguen i dificulten la intel·ligibilitat d'allò que es vol comunicar. 

Que Pla fos un home conservador-"jo sóc un home conservador, perquè sempre m'ha semblat absurd que els homes afegeixin les seves facultats intel·lectuals i la seva força material a l'incessant treball de destrucció que realitza constantment i implacablement la naturalesa"- no hauria de ser cap demèrit alhora de reconèixer-lo com allò que és; un dels grans prosistes en català del segle XX. No fou mereixedor del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes no perquè no conrees les lletres catalanes i excel·lís en això sinó perquè no fou un home d'honor, si més no, no fou un home d'honor per al catalanisme. 

De la mateixa manera que després de llegir El quadern gris, m'ha entusiasmat la letura d'aquesta primer sèrie dels Homenots. La tria dels personatges d'aques primer volum és excepcional, Prat de la Riba, Pompeu Fabra, Joaquim Ruyra, Eugenio d'Ors, Joan Crexell -de qui tan poques coses sabia-, Joan Estelrich...

Sovint a més a més d'aquestes pinzellades sobre aquestes personalitats hi apareix el mateix Pla. És inevitable, és clar. Hi són ben presents la seva obsessió contra el Modernisme i la seva flaca cap al "senyor Cambó" que en parlar del gran Prat de la Riba sembla que sigui més mereixedors d'elogis que el president de la Mancomunitat...

Pla parla d'aquestes figures capdavanteres ben sovint amb admiració, amb respecte, no regatejant-los-hi cap mèrit però també hi són present, a vegades, comentaris mortificadors,detalls de la seva vida ben poc galdosos, sarcasmes una mica feridors. Amb tot s'hi veu la ploma d'un home que els ha tractat, un home que n'ha fet una coneixença no superficial. 

A mi,m'ha agradat molt les descripcions que fa del periodisme de principis del segle XX i, concretament, de les redaccions de Las Noticias i La Publicidad. Quina descripció d'ambients i de personatges! quina capacitat anaalítica pr explicar-nos què era el periodisme en les dues primeres dècades del segle XX!

Acabem amb una descripció, provocativa, d'allò que era la cultura per Pla:"la cultura és un preservatiu contra les inevitables i tristes caigudes de l'arrauxament intuïtiu".

Concret, revista dels Països Catalans

Editada per l'Institut Villalonga d'Economia i Empresa ha aparegut la revista Concret. Economia i Pensament. La pandèmia ha fet impossible que es presenti oficialment tot i que, amb dificultats de distribució, es pot trobar a les principals llibreries dels Països Catalans. 

La revista pren el nom d'una d'anterior publicada per joves universitaris valencians a la dècada dels seixanta del segle passat. I com diu Antoni Serra I Moret en la presentació del número u,pretén estudiar "els diferents vessants de l'Arc Mediterrani". 

Dividida, en dos bloc, un dedicat a l'economia i l'altre el pensament, jo en destacaria un article signat per Gustau Muñoz, Damià Pons i Joan Manuel Tresserras on es fan propostes concretes per impulsar una nova connexió cultural, de la societat civil i de l'emprenedoria en l'àmbit dels Països Catalans i on s'indica, entre d'altres, la necessitat d'impulsar una "gran col·lecció de pensament modern i contemporani en català", en la línia de la que va impulsar Edicions 62 i la Diputació de Barcelona amb el nom de "Clàssics del pensament modern". a la dècada dels vuitanta. També és notable l'article "Nosaltres, els europeus: la cultura catalana en l'espai intel·lectual europeu "del valencià Antoni Martí Monterde on destaca les aportacions a aquest debat del menorquí   Marià Rubió i Tudurí a llibres com Més enllà del separatisme (1932). El suecà Antoni Furió, escriu sobre els llocs de memòria dels PaÏsos Catalans on es proposa un enfocament constructivista i no essencfialista dels llocs de  memòria per tal que no siguin entesos com un cànon immutable. I un interessant article de Josep Acebillo sobre la interacció camp-ciutat on, a partir de l'experiència dels consolats de mar de València, Barcelona i Mallorca proposa que es tingui en compte per a nous models teritorials glocals. 

El bloc d'economia inclou una entrevista entre Guillem López Casasnovas i Joan Font on s'afirma la necessitat de tenir grans objectius com un objectiu estratègic de país, Luz Parrondo  ens parla sobre la indústria 4.0, Carolina Luis i Nicole Kalemba sobre el turisme de qualitat i la sostenibilitat a l'EURAM. Sobre l'EURAM (Euroregió de l'Arc Mediterrani), les seves dades macroeconòmiques i les seves interrelacions escriuen Joan B. Casas i Gariel Bracons, de logística escriu Josep Vicent Boira, comissionat del Govern espanyol pel Corredor Mediterrani, d'infraestructures, Andrei Boar  on destaca el lacerant tracte que rep l'aeroport del Prat, amb menys inversió i despesa per part d'Aena, de demografia, Andreu Domingo i Jordi Bayona on el repte serà gestionar les migracions, les relacions entre economia i benestar són analitzades per Oriol Amat i Elies Seguí. 

Neix una nova publicació valenciana que s'adreça al conjunt dels PaÏsos Catalans i que va en la línia d'altres grans publicacions valencianes com Afers, Caràcters, Mètode L'Espill....Serà qüestió de no perdre-li la petja. 

Israel, una admiració sense dissimulació

"La Vanguardia" dedica el seu últim dossier a Israel. Es tracta de publicacions bimestrals que analitzen temes d'actualitat de forma reposada, lluny de la immediatesa obligada dels diaris. Hi escriuen persones expertes, professors universitaris,analistes, economistes, diplomàtics. Val la pena llegir aquesta publicació que ens apropa a un país i a una realitat que no podem obviar perquè la cultura jueva és, també, part de la nostra. 

El meu interès per Israel va començar amb la lectura de Éxodo" de Leon Uris en aquelles edicions de butxaca de l'Editorial Bruguera que estaven tan mal enquadernades que se't desfeien als dits. 

Una introducció "emocional" a un tema que, en el pas del temps, t'adones que es força complex. Però des d'aquells dies d'abans de l'adolescència fins ara sempre he entès que la raó, o bona part de la raó, eren del costat de l'Estat d'Israel. 

Aquesta publicació del dossier se centra en els problemes d'ara mateix. En són un munt i la publicació defuig qualsevol anàlisi que miri d'empetitir-los. 

Molts d'aquests problemes rauen en la mateixa condició de l'Estat d'Israel perquè "un Estat que es proclami jueu resulta impensable sense una clara majoria jueva, la qual cosa depèn de la forma en que s'acabi per subdividir el territori". A l'article d'Omri Boehm, professor de filosofia de la Nova Escola d'Investigació Social de Nova York es pregunta si l'Estat jueu pot ser una democràcia liberal. El Tribuna Suprem d'Israel ha declarat que no existeix una nació israelí sinó jueva. Si això és així ser jueu resulta essencial per a ser israelí. I aleshores, què en fem de la població àrab israelí?

Un altre gran conflicte que amoïna, i força, és l'augment de jueus ultraortodoxos que aviat seran el grup més nombrós, per sobre dels àrabs, a Israel. La comunitat ultraortodoxa amb una taxa de fecunditat de 6,9 fills per dona, davant dels 2, 4 de la resta de mares jueves serà, a mitjan segle, la més nombrosa i això pot qüestionar el plurialisme i la cohesió d'una societat tan diversa com la d'Israel.

El dossier ens explica l'ecosistema de "start-ups", vinculats en bona mesura a l'Exèrcit, el més fort de l'Orient Mitjà, la baixa taxa de desocupació d'Israel, un 3,8, la revolta de la classe mtijana israelí, els desafiament a la seguretat nacional, la política exterior i els seus vincles amb els països del Golf davant l'amenaça iraniana, les relacions amb els Estats Units...

Qui vulgui saber una mica més d'aquests país hauria de llegir aquest dossier. Una realitat complexa, un país extraordinari!

Més enllà dels netsukes

Què és La llebre amb ulls d'ambre? És un dubte que també es planteja l'autor, Edmund de Wall: "Ja no sé si aquest llibre és sobre la meva família, sobre la memòria, sobre mi mateix, o si continua sent un llibre sobre aquests petits objectes japonesos (els netsukes)". És tot això i molt més. És la història de l'antisemitisme a Europa, un recorregut per l'alta burgesia del segle XIX i XX, una passejada que recorre  l'art del nostre temps, un cop d'ull als costums de la societat...

Tot comença amb una herència rebuda del seu oncle avi, Ignace Ephrussi de 264 netsukes. Els netsukes són petites figures tallades d'ivori, fusta, laca o nacre, definits per un col·leccionista com "molts rics, mols simples, molt tàctils". I és que el tacte hi juga un paper important perquè com deia Edmon de Gouncourt "l'home que toca un objecte amb dits indiferents  (...) és un home que no té passió per l'art". Aquestsa "preciosa bijuteria lil·liputenca" va començar a interessar Charles Ephrussi, un cop instal·lat a París des de la seva Odessa natal. Els Ephrussi -els reis del blat- eren una de les grans fortunes jueves d'Europa juntament amb els Rothschild. El París del 1870 estava pres per una febre de "japonesisme", Goncourt, Proust, Zola, l'impressionisme n'anaven plens d'aquesta dèria de la qual no n'era aliè Charles, un mecenes i coneixedor del món artístic (arribarà a ser el director de La Gazette, una influent revista artística).

Aquesta estreta relació amb el món artístic no li estalviarà els prejudicis antisemites. El llibre indica com Renoir n'era d'antisemita. Perquè l'antisemitisme era molt important fins i tot abans de l'afer Dreyfus que convulsionaria la vida francesa durant 12 anys. Per exemple, el 1880 un reputat antisemita, Édouard Drumont publica La Frances juive i se'n venen 100.000 exemplars i fins al 1914 n'havien sortit 200 edicions. 

Charles Ephrussi que és el personatge que inspira el Charles Swann de A la recerca del temps perdut regalarà la seva col·lecció de netsukes al seu cosí Viktor de Viena quan aquest es va casar. 

L'antisemitisme austríac és diferent del francès.. És més virulent i troba a la Universitat el seu focus principal a través de les fraternitats universitàries i i les kravalle, les batusses entre antisemites i jueus i socialistes. Els Ephrussi són també principalíssims protagonistes de la vida vienesa. Tant és així que el fill d'en Viktor, Ignace, apareix a La marxa Radetzky d'en Joseph Roth. 

I és a Viena on les coses es precipitaran,per als Ephrussi fins al punt que que Alfred Rosenberg, un dels ideòlegs del nazisme, instal·larà els seus despatxos al Palau vienès del Ephrussi. Tot és requisat, expoliat, robat però Anna, una dona de confiança del servei dels Ephrussi, aconsegueix fer-se amb els netsukes i el 1945 els lliurarà a Elisabeth, una de les filles d'en Viktor.L'Elisabeth, ara instal·lada  a Anglaterra, lliurarà la col·lecció a l'Iggie el seu germà. l'Ignace,  que acabada la guerra s'anirà a viure al Japó: i a la seva vegada, aquest deixarà en herència la col·lecció a l'autor del llibre que viu a Anglaterra...

Un periple, el de la col·lecció, que explica en part la tortuosa peripècia de l'Europa contemporània. I que també ens serveix per interrogar-nos sobre què significa ser d'un lloc: "En Charles va morir a París sense deixar de ser rus. En Vicktor va tenir mala sort i va ser un rus a Viena durant cinquanta anys, després austríac, després ciutadà del Reich i després apàtrida.L'Elisabeth va conservar la ciutadania holandesa durant els cinquanta anys que va viure a Anglaterra. I l'Iggie va ser primer austríac, després nord-americà i, al final, un austríac que vivia al Japó".

Un llibre extraordinari, Sàpiens.

De nou, un llibre d'un autor jueu, Yuval Noah Harari (Qiryat Atta, 1976). Sàpiens és un best-seller, un llibre exitós, traduït a més de trenta llengües. És un llibre de divulgació. Sí, és tot això. Però també és un llibre extraordinàriament ambiciós. Només cal que llegim el sots-títol: "Una breu història de la humanitat". Déu n'hi do! O dit d'una altra manera, la història de l'homo sàpiens. Aquest extraordinari propòsit és, a més a més, explicat de forma amena i suggestiva. En acabat et trobes amb més interrogants que certeses. I això sempre és intel·lectualment estimulant. 

Per aquest historiador l'homo sapiens neix amb la revolució cognitiva, "el punt en què la història es va declarar independent de la biologia" i el secret es troba amb l'aparició de la ficció, quan "un nombre gran de desconeguts pot cooperar amb èxit si creu en mites comuns".quan "és capaç de reajustar la seva conducta ràpidament en consonància amb les necessitats de canvi".Harari en el conjunt del seu voluminós llibre, sis-centes pàgines, no para de fer afirmacions que, d'entrada, ens poden resultar sorprenents. Diu Harari "els caçadors-recol·lectors primitius són les persones més hàbils i amb més coneixements de la història". I és que per sobreviure tothom tenia que tenir unes habilitats mentals extraordinàries. Amb l'agricultura i la ramaderia la gent va poder confiar cada vegada més amb les habilitats dels altres. O quan assenyala que el viatge dels primers humans a Austràlia és un dels esdeveniments més importants de la història perquè "era la primera vegada que un humà era capaç de sortir del sistema ecològic afroasiàtic". O quan parla de la Revolució Agrícola i la qualifica del frau més gran de la història i la defineix com la que va ser capaç de mantenir més gent viva en pitjors condicions. O quan indica que probablement hi hagi alguna raó biològica universal que expliqui per què gairebé totes les cultures han valorat més els homes que les dones (força muscular, agressivitat, gens que els fan més ambiciosos i competitius...)

També fa afirmacions contundents com quan diu que "Tenim el dubtós honor de ser l'espècie més mortífera en els annals de la biologia", "la història és una cosa que ha fet molt poca gent mentre la resta de la població llaurava els camps i traginava cubells d'aigua", "¿Com podem distingir el que està biològicament determinat del que la gent simplement intenta justificar a través dels mites biològics? Una bona regla general és que "la biologia permet, la cultura prohibeix".O "La coherència és el paradís dels esperits obtusos".O, referint-se als imperis afirma que si fossin tan dolents què diria això de nosaltres mateixos que ens basem en el llegat imperial. De les religions diu "Els monoteistes han tendit a ser molt més fanàtics i proselitistes que els politeistes"

Per a Harari anema cap a una cultura global única que no vol dir homogènia. I això vé de lluny: primer va ser l'ordre monetari, després l'ordre imperial, més tard el religiós (on també uinclou les ideologies).

Quan parla de la història fa afirmacions com aquesta: "La història no es pot explicar amb un criteri determinista i no es pot predir perquè és caòtica" "...la història no és un mitjà per fer prediccions precises".

Una altra afirmació contundent, la Revolució científica no ha estat una revolució del coneixement sinó de la ignorància. L'ideal del progrés neix amb aquesta revolució, una revolució que té com a objectiu final donar vida eterna a la humanitat (el projecte Gilgameix, pàg. 376).

I més polèmica: "la felicitat està en mans del nostre sistema bioquímic, podem deixar de perdre el temps en reformes polítiques i socials".

I el llibre, que ens indica que l'homo sapiens està arribant a la seva fi, acaba amb una inquietant pregunta "què volem voler? Els que no s'espanten davant d'aquesta pregunta probablement és perquè no hi han pensat prou".