Entrevistes a l'hora de les grans esperances

Chaves Nogales va morir prematurament a l'exili i per una immensa majoria el seu llegat periodístic i narratiu va restar perdut sota el pes del pas del temps. Però sort n'ha tingut de Maribel Cintas que li va dedicar la seva tesi doctoral i ha publicat  íntegrament  la seva obra narrativa i periodística gràcies al mecenatge de la Diputació de Sevilla, ciutat on va néixer el 1897.  

Però qui era Chaves? Un periodista que va treballar a l'Heraldo de Madrid, Ahora, Estampa...; un home liberal, amic personal d'Azaña, maçó i allò que, sovint despectivament, s'ha anomenat un republicà burgès. En aquest mateix bloc hem ressenyat, amb un indissimulat entusiasme, La vuelta a Europa en avión. Un pequeño burgués en la Rusia roja i l'enlluernadora A sangre y fuego. Héroes, bestias y martires de España.

A El Gobierno de la República. Entrevistas a sus dirigentes, Chaves, en tant que redactor en cap i sotsdirector d'Ahora entrevista als homes del nou govern nascut de la revolució democràtica del 14 d'abril: Azaña, Lerroux, Largo Caballero, Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo, Alcalá-Zamora i el president de la Generalitat, Francesc Macià. El llibre inclou també les cròniques del viatge del president de la República per Múrcia.

A la primera entrevista, dedicada a Manuel Azaña que a més de president del Consell de ministres era el ministre de la Guerra, aquest explica en què consisteix la seva reforma de l'exèrcit dedicada per una part a desmantellar "el militarisme palatí i la conspiració de les casernes" i per l'altra a  modernitzar i professionalitzar l'exèrcit. Azaña que per mi era el polític millor preparat de la República, acaba la seva entrevista dient "Jo sóc polític perquè sóc optimista, i crec que la funció del governant -que no és la mateixa que la del polític- ha de consistir en portar l'esquema intel·lectual del seu país futur a la realitat social o legislativa". De l'entrevista a Lerroux m'ha sorprès el "projecte d'un túnel submarí sota l'Estret de Gibraltar", que cent anys després tornar a estar subjecte a discussió. I Domingo que explica que en el primer any de la República es varen obrir set mil escoles.

I a l'addenda on parla dels viatges de Niceto Alcalà a Múrcia, on es rebut per multituds entusiasmades, una observació premonitòria: "Tot està ara en què la República no les decebi més que allò purament indispensable; en la defraudació que fatalment existeix sempre en fer-se realitat la il·lusió. Però res més". La República va decebre els sectors populars davant les urgències històriques de reparació per  tanta marginació. També hi contribuí, això sí, el boicot de les dretes. 

Un tal Jordi Fraginals

La vida i la mort d'en Jordi Fraginals (1912) és, segons Antoni Puigvert, "una de les novel·les més interessants de la narrativa modernista", un cicle, el de les novel·les  modernistes, que s'inicia amb Els sots ferèstecs (1901) d'en Raimon Caselles. 

I, efectivament, el seu autor, Josep Pous i Pagès,  després d'aquesta novel·la es dedicà a la dramatúrgia i de novel·les modernistes d'un cert pes ja no en trobarem. 

Jo n'he llegit l'edició de 1979 de les MOLC però ara fa poc Adesiara n'ha tret una nova edició amb pròleg de Josep Morgades. 

Jordi Fraginals, fadristeny (fill d'una familia pagesa que no és l'hereu), és enviat al seminari com mana la tradició i el cap de la família, Mateu Fraginals. En Jordi Fraginals no s'hi troba bé al seminari i, a més, s'ha enamorat i, desobeint la voluntat paterna, ho deixa córrer. La novel·la presenta el problema de l'individu que lluita per "salvar i afirmar la seva individualitat" tot fugint d'un destí imposat. Una trama, aquesta, ben modernista! Els entesos diuen que la novel·la oscil·la entre el realisme i el psicologisme, això sí, sense cap concessió al ruralisme com sovint passa en la narrativa modernista, vegeu, per exemple Solitud de Víctor Català. Això sí, de descripcions del paisatge n'hi ha i sempre són agraïdes: "...de sobte arribà, impetuosa, baixant en follia de les serres canigonenques, l'escabellada fúria del tramuntanal, fort i violent com en el cor de la hivernada". 

M'ha sorprès la proximitat de la llengua i més tenint en compte que "La vida..." fou escrita fa més d'un segle. M'hi reconec en  aquesta llengua, cosa que, com és normal, a vegades no passa. Amb algunes expression, això sí, que em són desconegudes com la interjecció "Reïra de bet!", ben contundent. 

La novel·la abraça tota la vida d'en Jordi Freginals. Fins el final, un final que només en Jordi decidirà fent ús de la seva llibertat. 

Deia Carles Riba que Pous i Pagès "fou un escriptor combatiu conscient que els mots comporten idees que cal defensar i guardar"

Quedem-nos amb una frase d'en Freginals com a inspiradora: "Sols la revolta salva".