Vaig anar a veure "El rellotger de Gràcia" ara fa cosa d'un mes. Una iniciativa que ha aplegat un munt d'entitats i que ha estat un èxit si tenim en compte l'assistència de públic que ha omplert de gom a gom la Sala Montseny durant els tres dies de representació.
Que la Sala Montseny no és el Teatre Lliure ni el Teatre Nacional és cosa sabuda. Ni l'adaptació de la novel·la d'en Joan Lafarga es pot comparar, posem per cas, amb un Ibsen o amb el nostrat Jordi Casanovas. Tampoc entre l'elenc s'hi intuïa cap Emma Vilarasau o Sergi López. Però crec que no aniria massa errat si digués que a tots els espectadors ens va agradar poder participar en una iniciativa com aquesta.
"El rellotger de Gràcia" és una peça teatral que ret homenatge a Albert Mussons, regidor del districte pel PSC, un home que estava darrere de moltes de les iniciatives que tenien a veure en la recuperació de la nostra memòria col·lectiva. I, per damunt de tot, és un cant d'amor a la nostra Vila. A la nostra història, a la nostra tradició, a un cert orgull de sentir-nos graciencs...Sense un cofoisme eixorc que no ens deixi veure les mancances que avui té el nostre barri però sabedors que Gràcia s'inscriu de ple en una tradició republicana, progressista, liberal i catalanista.
A mi, ser de Gràcia m'ha permès ser català. Gràcia forma part d'allò més entranyable que tinc, la meva infantesa. Bàsicament encara sóc el fill de la senyora Teresa, aquell que anava a buscar llet a la vaqueria del carrer Vic, el qui es preguntava, assegut a les escales de la placeta de Narcís Oller de qui era aquell bust que mig s'entreveia entre la brossa que l'envoltava, el que xipollejava amb l'aigua dels bassals del carrer, que mai ningú feia arreglar, el que recollia els terrossos de sucre que li donava el paraigüer cenetista de la Plaça de la Llibertat, qui preguntava què li havia passat al lampista de la Riera que tenia la cara desfigurada, una resposta que mai arribava fins que un dia vaig saber què eren "coses de la guerra", el que anava als Lluïsos a jugar a tenis taula, com molt abans havia fet el seu tiet, el que mirava embadalit l'aparador de "La Colmena", la pastisseria que abans de la guerra es deia "El Rusc" i que no se n'ha tornat a dir...
A mi, ser de Gràcia m'ha permès ser català. Gràcia forma part d'allò més entranyable que tinc, la meva infantesa. Bàsicament encara sóc el fill de la senyora Teresa, aquell que anava a buscar llet a la vaqueria del carrer Vic, el qui es preguntava, assegut a les escales de la placeta de Narcís Oller de qui era aquell bust que mig s'entreveia entre la brossa que l'envoltava, el que xipollejava amb l'aigua dels bassals del carrer, que mai ningú feia arreglar, el que recollia els terrossos de sucre que li donava el paraigüer cenetista de la Plaça de la Llibertat, qui preguntava què li havia passat al lampista de la Riera que tenia la cara desfigurada, una resposta que mai arribava fins que un dia vaig saber què eren "coses de la guerra", el que anava als Lluïsos a jugar a tenis taula, com molt abans havia fet el seu tiet, el que mirava embadalit l'aparador de "La Colmena", la pastisseria que abans de la guerra es deia "El Rusc" i que no se n'ha tornat a dir...
Diuen que potser per la Festa Major es tornarà a representar a la Plaça de la Vila, en el marc del cent-cinquantè aniversari de la inauguració de la torre del rellotge. Vés a saber si amb el temps, la representació d' "El rellotger de Gràcia" formarà part de les tradicions com Sant Medir, com la Festa Major, o com les més recents com l'evocació de la Revolta de les Quintes de 1870. 
