Dencàs vindicat
Resulta sorprenent que una figura de la rellevància política de Josep Dencàs no disposés d'una biografia que posés de manifest aquesta importància.
Certament disposàvem d'una aproximació al personatge a cura de Jordi Rabassa publicada el 2006 a Rafael Dalmau editors que no era altra cosa que un treball universitari del qui temps després seria regidor pels Comuns a Ciutat Vella. Tan mediocre com a polític que com a historiador.
Enguany, amb l'aparició de "Josep Dencàs i Puigdollers. El conseller maleït (1900-1966)" dels historiadors Frederic J. Porta, Fermí Rubiralta i Fèlix Vilagrassa es posa remei a aquest buit i aquest biografia, amb les de Josep Pla, Carrasco i Formiguera i Francesc Cambó, s'incorporà a les més rellevants aparegudes recentment.
Per què ha trigat tant a aparèixer una obra, metículosa i feta amb totes les garanties com aquesta? Sembla obvi que per la incomoditat del personatge. Titllat de feixista, se li atribueix a ell com a conseller de Governació durant el 6 d'octubre el fracàs de la temptativa, A les pàgines del llibre se'ns explica la conversa, l'única conversa, amb el vice-consol italià a Barcelona i els elogis que Dencàs pronuncià sobre el règim feixista que queden clarament contextualitzats. I sobre el 6 d'octubre queda clar que n'hi hagueren dos de 6 d'octubre: el de Companys, que era un intent de reviure el 14 d'abril i era una afirmació republicana davant l'entrada de la CEDA al govern de Madrid i el 6 d'octubre de Dencàs que era tota una altra cosa.
El llibre explica una trajectòria que va molt més enllà d'això que acabem de dir. Un metge prestigiós de Sant Andreu i que es guanya molt bé la vida gràcies a la seva clínica, la Sant Jordi abandona la Lliga Regionalista i s'incorpora a ERC on, juntament amb Miquel Badia, "el capità collons" organitza les JEREC, que aglutinen l'independentisme dins el partit. Es parla també com la seva gestió al capdavant de Sanitat i Assistència Social primer i després de Governació va ser molt considerada fins i tot pels seus adversaris polítics. També, després de l'amnistia del 36, com decideix crear un nou Estat Català al marge d'ERC i com, finalment, després d'unes vicissituds que expliquen la seva condició de "maleït", com aquesta organització, en les terribles disjuntives de la guerra, decideix expulsar-lo.
També se'ns explica l'últim període de la seva vida, instal·lat definitivament a Tànger on aconsegueix de nou fer-se amb una posició econòmica i social, decebut de la política i, o paradoxes de la vida , refà un lligam amb Josep Tarradellas, un dels seus adversaris durant els anys trenta, un Josep Tarradellas que quan la seva vídua li demana sent ell president de la Generalitat de cobrar la pensió que li pertoca com exconseller s'hi nega per la seva actitud el 6 d'octubre però el que s'insinuen els autors és que aquesta negativa respon a una revenja perquè quan Tarradellas li va demanar diners, el doctor de Sant Andreu s'hi va negar. Mesquineses.
Com es diu al final del llibre "Ni sant,
però tampoc, dimoni, la figura del doctor de Sant Andreu del Palomar mereix un judici històric equànime". Això és el que ha pretès aquest llibre.
