Un periodista de debò

Gregorio Morán és un periodista asturià de dilatada trajectòria. Els lectors de La Vanguardia el recordaran per les seves "Sabatinas intempestivas" que va deixar de publicar quan en un  article comparava catalanisme i franquisme. I això explica què en pensa del nacionalisme, del nacionalisme "perifèric" és clar. 

Confesso, perquè és com si confessés un pecat mortal, que li tinc una certa devoció. Tots els llibres que li he llegit m'han aportat un punt de vista diferent, una informació que no disposava, un voluntat manifesta de parlar sense embuts... He llegit, i he gaudit, d'"El precio de la transición", "El cura y los mandarines" i "Adolfo Suárez: la historia de una ambición". Em permeto recomanar-los. I ara "Los españoles que dejaron de serlo. Como y por qué Euskadi se ha convertido en la gran herida histórica de España", publicat inicialment el 1981. Jo n'he llegit la segona, publicada el 2003 amb un nou pròleg d'una quarantena de pàgines. En el pròleg de la primera edició diu Morán. "El llibre està escrit amb la intenció de contar als espanyols una història que no coneixen. Possiblement molts tampoc la vulguin conèixer". I tenia raó, és molt més còmode funcionar a base d'estereotips i prejudicis. 

El llibre abraça el període que va del 1937, el famós pacte de Santoña a 1980, les primeres eleccions al Parlament basc. Per l'autor la història contemporània d'Euskadi té tres protagonistes absoluts: el PNB, Neguri i ETA. A tots reperteix estopa. Però, entemgem-nos, no es tracta de no reconèixer els mèrits que hagin pogut tenir, com a mínim parcialment. 

 

Dintre d'aquesta visió crítica, m'ha resultat curiós la bona consideració que li mereix el PNB, el PNB sota el franquisme. Diu l'autor, d'una dilatada militància comunista, que els únics partits organitzats sota la dictadura eren els comunistes i el PNB. 

Una referència puntual, quan l'autor analitza les relacions entre el PNB i el Departament d'Estat dels  Estats Units, molt importants, a Jaume Miravitlles, que col·laborava amb Antón de Irala. 

I una reflexió que em sembla molt pertinent: "El passat no s'esborra amb presents dignes perquè la història no coneix la goma d'esborrar: és una ingenuïtat aspirar a tenir una biografia coherent a partir sempre de la última posició presa. Les coses son com són, i eren com eren, i ningú se n'ha de plànyer, excepció feta d'aquells que en sofriren les conseqüències". 

Literatura sarda, literatura

La culpa la tenen dos asturians: Gregorio Morán, i les seves "Sabatinas intempestivas" i Francisco Alvarez que, a través de l'editorial Hoja de Lata, ha traduït de l'italià la novel·la, "Estirpe"  del sard Marcello Fois. 

Perquè, qui es pot resistir a les recomanacions de l'iconocasta i provocador Morán? I més quan diu de Fois que és un digne hereu de Tolstoi i Turguénev. Certament, Fois, de qui en català podem llegir "Sempre caro" i "Memòria del buit", és un esplèndid escriptor i "Estirpe", una novel·la que no passa desapercebuda. Es tracta del primer lliurament d'una trilogia que repassa la història d'una saga familiar i, alhora, la història de la Sardenya del segle XX. Totes seran traduïdes a l'editorial asturiana Hoja de Lata  per Francisco Alvarez, bon coneixedor de l'italià, periodista i autor literari en asturià. 

Una saga que arranca de Mercede i Michele Angelo, dues persones sense orígens que formen una família envoltats per la tragèdia i la brutalitat i que han de plantar cara a la irrupció  de la modernitat  que arriba del  bracet d'una Itàlia que posa en qüestió les conviccions, l'estil de vida, les rutines quotidianes...

També és una novel·la que parla de l'illa, de viure un món abrupte, reclòs en ell mateix, on la brutalitat és arreu."Estirpe" és una novel·la que retrata la violència amb una senzillesa que esborrona.

Com diu Fois, "als sards ningú els va explicà que eren italians", I ho assumiren des de l'entusiasme o des de la indiferència. Aquesta novel·la també ens parla d'això i també d'"aquella porció de la veritat que no troba paraules per ser expressada". 

Tan de bo "Estirpe" trobi editor en català.