Amat hi continua

Després d'"El llarg procés (1937-2014)",Jordi Amat hi insisteix amb "La confabulació dels irresponsables", una pamflet -en paraules de l'autor- que això sí no pretén adoctrinar a ningú sinó descriure uns fets i unes circumstàncies que per Amat han estat un autèntic disbarat, un disbarat compartit per mots i per diferents motius. 

No crec que a ningú,  així d'entrada, li  interessi llegir un pamflet. Que jo recordi, jo només n'he llegit un: "Sentit comú" de Thomas Paine publicat el 1776 a favor de la independència americana. A mi em sembla que un pamflet ha d'anar a favor d'alguna cosa, com l'opuscle de Paine. I no és aquest el cas del de n'Amat. O, si més no, a mi em sembla que "La confabulació dels irresponsalbes" no va a favor de res. Descriu, apunta culpables, es lamenta però no dóna alternatives, no proposa altres escenaris, no projecta un futur plausible per allò que Amat defensa, el catalanisme no independentista. 

Tots els mals vam començar amb la reforma de l'Estatut impulsada pels socialistes que "no la van liderar ni van tenir eines per desaccelerar la subhasta a l'alça que es produïa a la comissió parlamentària que redactava el text". Una reforma de l'Estatut amb què el món convergent mai no havia cregut però que enmig de la  refundació i de mutació del catalanisme que volia pilotar el procés.donaria lloc a un nou ideari col·lectiu "ambigu,populista i sobiranista". I a això calia afegir la reacció mediàtica i política del PP, una reacció brutal que acabaria fent saltar pels aires els "consensos" de la Transició. 

Diu Amat que "el procés, essencialment, s'hauria d'explicar com l'assumpció progressiva pel corrent central de la ciutadania de Catalunya d'una mutació del catalanisme. Una mutació, reforçada per una mobilització popular creixent, que alhora que consolidava una nova idea de sobirania ha acabat esquerdant, com difícilment podia ser d'una altra manera, l'arquitectura institucional espanyola". 

I aquí som, enmig d'un atzucac que ningú sap quina sortida pot tenir. El que es ben segur que el catalanisme que acaba allà on comencen els interessos d'Espanya no en té cap de sortida a oferir. 

Pujol revisitat

Per un llibre com El llarg procés. Cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014) res hagués estat tan nociu com passar desapercebut. No ha estat així, molts han vist en el treball de Jordi Amat una obra d'aquelles que aguantaran el pas del temps perquè ens dóna claus per entendre i interpretar el nostre passat més immediat. D'altres n'han estat molt crítics: "un aplec d'articles mal cosits" (Francesc Vilanova, Serra d'Or, oct. 2015) o "llarg i súbtil pàmflet" (Jordi Manent, Revista de Catalunya, oct, nov, des 2015). 

Jordi Amat  mira de respondre allò que a l'últim número de L'Avenç Josep Maria Muñoz formula de forma molt clara: Com hem arribat fins aquí?

La resposta per ell és molt clara: pel conflicte secular entre catalanisme i espanyolisme, pel ·"recent i calamitós procés estatuari" i, aquí l'autor hi posa tot l'èmfasi, per "les dues dècades llargues! del nacionalisme governant la Generalitat -un lideratge solidíssim- i els marcs mentals que (...) va poder implementar a un sector molt important de la ciutadania". 

Afirma Amat, i amb això és facil coincidir amb ell. que "Pujol ha estat el president més important de tota la Catalunya moderna". Però el llibre no és, de ni bon tros, un enèssim intent de passar comptes amb el pujolisme, des d'un catalanisme d'esquerres contrari al procés independentista, des d'una "orfenesa" d'un passat sense hereus, el del "maragallisme".

Com apunta Ernest Alòs a El Periódico, El llarg procés "no és un argumentari per confirmar conviccions".

Jordi Amat, nét d'un col·laborador de Destino, Manuel Amat, deixeble de Jordi Gràcia i columnista de La Vanguardia, té un especial interès en denunciar els usos espuris del passat

però presentar l'actual independentisme com una extensió lógica del pujolisme" em sembla un error així com presentar el pujolisme con un nacionalisme  integrista, una simplicació pueril. 

El llibre explica molt bé el trànsit de l'hegemonia en el món del catalanisme, des del catalanisme progressista al pujolisme durant els anys seixanta, les operacions de Cambó per trobar un àmbit d'actuació dins el franquisme, les poc exemplars vides d'alguns que van passar del catalanisme a la denúncia de "falses rutes"...

L'afany d'Amat per donar una visió global dels catalanismes durant el franquisme i la Transició em sembla molt encomiable però és una tasca massa ambciosa per resoldre-la només a partir d'aquestes 360 pàgines. Amb tot  El llarg procés és un llibre no cojuntural, com tants d'altres, penso que continuarà tenint interès durant molts anys.