Brigadistes

Ara fa cosa de quatre anys es publicava Brigadistes. Vides per la llibertat  de l'historiador Jordi Martí-Rueda. Es tracta d'un llibre breu que recull una seixantena de perfils de brigadistes amb, en la majoria dels casos, una foto.

Més que de biografies, es tracta d'esbossos i evocacions literàries amb una voluntat clara d'homenatge als, aproximadament 35.000 voluntaris,  que arribaren a l'Estat espanyol de tot arreu del món.

Després del pacte de no-intervenció, signat per vint-i-set paÏsos, entre els quals la URSS, Stalin, per mitjà del Komintern, donà l'ordre als comunistes per participar en la contesa bèl·lica. Així, l'octubre de 1936 es crearen les Brigades Internacionals. No només hi participaren comunistes, però sí de forma majoritària. En el llibre hi ha alguns exemples de militants laboristes o de l'IRA. La majoria, provinents de la classe obrera però també hi havia intel·lectuals, escriptors, metges, infermeres i alguns, pocs, militars. 

Reprodueixo una part d'aquests esbossos que m'ha impressionat.

"Va ser així com, la matinada del 25 de juliol del 1938, en una de les barcasses que va dur els britànics a la riba oposada de l'Ebre, a la Catalunya ocupada pels franquistes, Michael O'Riordan (que havia combatut a les files de l'IRA) va creuar el riu amb la bandera catalana en una mà".

"L'any 2007, un grapat d'irlandesos pèl-rojos es va presentar

a Vinebre. Duien dues urnes. Una guardava les cendres de Michael O'Riordan. El pare i l'avi. L'altre, les de la mare i àvia. El matrimoni havia demanat que, quan tots dos fossin morts, aboquessin les seves cendres, juntes, al corrent del riu,al punt exacteon ell s'havia embarcat aquella matinada del 1938"

Els parents hi cantaren "La santa espina" en gaèlic perquè O'Riordan li va agradar molt i la va traduir al gaèlic i la cantava als seus fills i nets. 

Uns 10.000 d'aquells brigadistes moriren a Espanya i a Catalunya. Per la República i les seves conviccions. Honor i glòria!

Periodisme

Amb l'excusa de l'any Xammar, he llegit el llibre Periodisme, un aplec d'articles de l'escriptor vallesà, recollits pel seu amic Josep Badia. He de reconèixer que tinc una flaca per aquells escriptors (i periodistes) proclius  a la polèmica i als posicionaments poc donats a la retòrica. Xammar no acostuma a tenir pèls a la llengua i tant se li en fot de quedar bé o de contradir l'opinió majoritària, i, si es dóna el cas, en el cos a cos si troba d'allò més a gust. 

Clar que a vegades pot resultar injust en les seves apreciacions però, fet i fet, millor això que plegar-se als llocs comuns, als sobreentesos, a les convencions dels elogis previsibles o a les contingències que a tots ens acompanyen. 

Del llibre ressaltaria les cròniques enviades a La Veu de Catalunya amb motiu de la seva estada a la Rússia soviètica l'any 1925 on, a partir de l'observació de coses aparentment insignificants, fa un retrat implacable del règim totalitari. 

I, especialment, l'últim capítol que el compilador anomena "Periodisme literari". Són textos breus i inèdits fins que van aparèixer en aquest llibre que data del 1989.

Escrits el 1940 a l'exili, l'autor hi aboca un enyorament que fa de pensar ja que Xammar va

viure la majoria de la seva vida fora de Catalunya i no era un procliu a efusions sentimentals.

Però, és clar, eren  escrits fets des d'un exili forçat, imposat pel franquisme. Tot parlant de l'hivern a Catalunya, escriu Xammar: "...N'hi ha que diuen que la Primavera no tornarà mai. Són gent de poca fe. No els cregueu. Si sentiu, de vegades, trontollar massa fort l'esperança, penseu en els minyons de muntanya i la mestressa de la masia pirinenca, en el pagès de Riells,en el soci de l'Ateneu Barceloní i la seva mare, que coneix la virtut de la sopa escaldada, en el patró de la barca de la Costa Brava, en el propietari Castanys, en el metge Morell. Al ple de l'hivern, ells porten amagada al cor, com nosaltres mateixos, la nova primavera de Catalunya".